AGOST

Silencis a ciutat i solituds.

Ombres llargues al bosc, frivolitat

a les platges de sol incandescent

on s’abalteix la tarda sense pressa.

Desig de canvis, temporals i breus,

de paisatges llunyans. Fotografies.

Avions, vaixells, jardins, quadres, estàtues,

o  un recer en algun lloc desconegut,

on, se suposa, el nostre cor descansa.

Tot és fals, estantís, com un miratge.

La vida quotidiana, tan preuada,

feta d’amics, de feina, de rutina,

de saber on és tothom i on són les coses

s’esvaeix en la pressa adelerada

per veure el que no hem vist i fer quilòmetres

a la recerca d’un no-res millor.

També es mor a l’estiu. També hi ha guerres

i malvestats i fins inundacions,

i terratrèmols i inquietants notícies

sobre un món que no acaba de fer net.

Però al mateix temps, malgrat tanta disbauxa,

una calma prudent, una advertència

feta d’afectes, de saviesa vella,

com el consell d’un mestre saberut,

ens ve a cercar quan la calor és feixuga,

enmig  d’una galvana neguitosa.

S’escurça, avui, a poc a poc, la tarda.

No és estrany que les festes de les viles

se celebrin sovint al mes d'agost,

malgrat que poca gent fa la collita

que en d'altres temps marcava el calendari

amb precisió i obligacions estables.

Són tot un símbol de la vida breu,

aquestes festes amb gegants i danses:

De la il·lusió que ens fa creure immortals,

de la necessitat de fer mudança,

per enyorar, després, el que hem deixat

quan encara l’orquestra de lloguer

escampa els sons d’una cançó d’abans

sota les banderoles de colors.

I  una frescor sobtada, prematura,

ens recorda que tot dura un segon

en aquest univers que ens embolcalla

amb els estels, que Sant Llorenç escampa

per damunt nostre, en una nit florida.

La gent d’abans, amb la innocència antiga,

deia que eren sagrades animetes

dels difunts condemnats que abandonaven

un purgatori breu i esperançat,

després d’haver acomplert la penitència

pels seus pecats, venials i perdonables.

Júlia Costa. Poemes inèdits.