Ha plogut a la nit, una pluja constant
que ha esmaltat les parets i les velles baranes
amb una capa lleu de brillantor poruga.
Han crescut les llavors d’alguna estranya mena
de mongetera màgica, al pati dels veïns,
i han conformat un arbre de branques malaltisses
que cerca llum i sol entre les galeries.
A l’enforcall de branques, daurades cassanelles,
amaguen el miracle d’uns paràsits que esperen
el moment de ser adults i deixar el seu recer
per volar amb ales noves cap als terrats del barri.
Un avió s’ha esmunyit pel rectangle de cel
visible des de casa. I s’ha empassat la cua
flonja, ensucrada i feble, d’un núvol estantís.
Júlia Costa. Poemes inèdits.
1 comentari:
Aún digo como mi padre lo hacía que esos aviones son "los aviones que no paran" que quiere decir que no aterrizaron en el aeropuerto proximo.
Publica un comentari a l'entrada