1.8.11

Avui ja no hi ha Avui




Ja fa anys que em sobta com en aquest país nostre amb tantes dificultats som tan poc constants i respectuosos amb les nostres coses i les tradicions. La tradició s'inventa i reinventa, evidentment. Però aquí les malmeten en quatre dies i en creem de noves a les quals donem una mena de vernís d'autenticitat. La sardana, que era també un símbol reinventat, va voler esmicolar en el seu temps d'auge les altres danses del país. Avui la jota, que també en teníem, sembla revifar, i la sardana ha quedat substituïda en el rànking de les masses per coses com els castellers o els diables, que durant la meva joventut i la dels meus pares eren molt més locals i restringides.

He vist morir coses com ara el cicle de teatre de Cavall Fort, que es feia al Romea en temps molt difícils i que va finar amb la transició, per motius que encara no he acabat d'entendre. No va poder arribar als vint-i-cinc anys. Ningú, llevat de jo mateixa i quatre nostàlgics, en va plànyer la desaparició tot i que molts infants i joves que ara són grandets havien gaudit d'aquelles entranyables matinals. Encara més, recordo que es va lloar l'assistència de Marta Ferrusola amb els seus fills més petits al cicle, al principi del primer govern Pujol, com un signe de normalitat i reconeixement. Al cap de quatre dies el cicle marxava del Romea, va  patir un estrany i breu periple per teatrets diversos i va fer moixoni. Hi ha qui m'argumenta quan em queixo que ara es fa molt teatre infantil, però jo crec que no és el mateix, per tot el que simbolitzava i per la seva regularitat i constància. I que el Romea és el Romea i no un teatre qualsevol, tot i que també li ha passat una mica com a l'Avui...

Sobre la Nova Cançó no cal ni parlar-ne. Va morir també amb la transició, avui és un record nostàlgic, en resten quatre figures emblemàtiques que han resistit el pas del temps amb fortuna diversa, alguns discos i llibres, poca cosa més. No negaré que avui es canta força en català i tot això, ni fins i tot que en els darrers temps alguns cantants han recollit unes engrunes d'aquella tradició malmesa, però el fet és que a les festes majors els cantautors van quedar substituïts a finals dels setanta pels grups d'havaneres, un gènere també reinventat i que s'ha convertit en una constant en qualsevol celebració col·lectiva. Un gènere que s'ha renovat poc, potser perquè, al capdavall, com passa amb les òperes i les sarsueles, la gent volem escoltar sempre el mateix.


Cal dir que la Nova Cançó també va voler trencar amb la tradició del passat de forma destralera, com és habitual. Oblidem velles cançons, que encomanen la tristesa, cantava Espinàs. Així que avui costa trobar, per exemple, bons recopilatoris de cantants tan significatius com Emili Vendrell i molta gent jove no ha tingut cap oportunitat d'escoltar-lo, quan hauria de ser gairebé com ara un Gardel nostrat.

Ara desapareix, més o menys, el diari Avui, compartint capçalera amb El Punt. Actualment costa d'imaginar l'entusiasme que va generar la seva aparició. Les lletres de la capçalera es van triar per votació popular i tot va començar a canviar quan aquella capçalera escollida per la gent del carrer va ser substituïda per una altra a causa de les exigències del disseny. El diari havia anat fent amb molts alts i baixos, ensopegades diverses, canvis d'orientació i titularitat. Ha estat un dels últims en oferir-nos, per internet, consulta gratuïta. En aquest tema, com en tants d'altres, els peixos grossos sempre s'empassen els menuts.

Això dels diaris mostra la papanateria general, molta gent et jutja segons quin diari llegeixes, fins i tot fa anys t'etiquetaven de forma partidista. L'Avui va patir les ires de molta progresia nostrada que passejava amb El País sota el braç, d'aquests que avui no admeten la més petita crítica sobre la pèrdua de qualitat de TV3 o de Catalunya Ràdio. Però per les seves pàgines ha passat molta gent de pes i també va tenir les seves bones èpoques. Avui els moderns catalans són de l'Ara, i comenten el que surt en aquest diari. Actualment tenim una certa varietat per triar, com passa en tants camps, cosa que no vol dir que les coses, en el fons, tinguin molta més qualitat ni profunditat que en el passat.


A més, de vegades es compra un diari per un articulista determinat, fins i tot per molts motius, alguns de tant estranys com la qualitat dels entreteniments. Molta gent compra La Vanguardia els dissabtes per l'article de Morán, o l'ABC pel seu suplement literari, i l'Avui es va mantenir durant molt de temps gràcies a la contraportada, amb la columna d'Espinàs i col·laboracions breus com ara les de Montserrat Roig o Agustí Pons. En un mateix diari hi pot haver genialitats i bestieses i això ho saben molt bé els bons professionals quan els poden dirigir amb una certa llibertat i sense pressions extra-periodístiques.

Tinc la impressió, contrastada amb molts fets que he viscut, i des de la ignorància pel que fa a les motivacions profundes dels fets, que tenim tendència a fer arrencades de cavall i aturades de ruc i a endegar projectes amb una sabata i una espardenya, cosa que fa que quan sorgeixen dificultats tot s'esmicoli. A més, potser ens perd l'estètica, com deia Unamuno, o la fatxenderia de la modernitat, com ha passat amb la pintura i amb d'altres camps artístics. O potser és que, com deia Calders que s'esdevenia amb la literatura, amb moltes coses tenim els prestatgets petits i si hi posem una cosa no n'hi cap una altra. 

De tot no en tenen la culpa els americans, com diu l'havanera, ni tan sols Madrid. Ni tot és qüestió de mitjans, recursos i subvencions a dojo. També cal fer una mica d'autocrítica reflexiva de tant en tant. Però vaja, potser més que no pas l'estètica em perd la nostàlgia i la normalitat cultural ha de ser d'aquesta manera. I potser tant és i tots els diaris, al final, com explica Cortázar en un conte, han de servir per a embolicar esmorzars. És clar que quan va escriure el conte no comptàvem amb d'altres mitjans embolicadors més fins i reeixits. I també serveixen, encara, per posar a terra quan passem el motxo. 

14 comentaris:

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Bon día julia:
Sapas en el menjador de casa tinc un mirall que está imprés amb una página del diari AVUI del any 1976.Lla tieta del meu marit,que li va fer de mare, i vivía al carrer Cabanes, quan ja va viurer amb nosaltres a Valencia, amb feia comprarli el diari AVUI, practicament fins que es va morir.Mira jo tinc varis volums encuadernats de les Revistes PATUFET.

No se perque amb sembla que tu i jo som de la mateixa quinta.
Jo anava a ballar sardanes a la Plaça de sant Jaume a mitat dels anys 60.
Una abraçada desde Valencia, Montserrat

Júlia ha dit...

Segurament, Montserrat, jo vaig néixer el 1948, no crec que ens portem gaire, pel que expliques.

Suposo que per València la cosa encara deu ser més complicada.

Gràcies pel comentari, una abraçada també.

Júlia ha dit...

Possiblement el mirall que dius reprodueix el primer número del diari.

Gabriel Jaraba ha dit...

L'Avui va ser una iniciativa popular entusiasta immediatament apropiada partidísticament per un grup ideològic. Malauradament, mai no ha estat el diari de tots els catalanistes. L'apropiació va anar pujant de nivell fins que va acabar per ser inviable. Però també és cert que l'esport nacional català és ensorrar, continuadament i tossuda, tota iniciativa d'èxit i qualitat que nosaltres mateixos tirem endavant. Per aquest motiu el catalanisme ha acabat per esdevenir una fal.làcia.

Júlia ha dit...

Gabriel, el que sap greu és que aquestes apropiacions partidistes siguin també tan habituals i constants, gairebé tot acaba per malmetre's, no sé si només aquí o a tot arreu.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Crec que hi ha molts interessos a ensorrar això que genèricament anomenem catalanisme. Tot el que el 'poder' pot fer ho fa. Fins i tot pagar gent perquè es dediqui de dia i de nit a ensorrar el que calgui. És difícil aguantar fins i tot el que té éxit, i per això mateix, perquè té éxit. D'altra banda no faria nosa.
La catalanitat es considerada una anomalia i s'ha d'exterminar. La catalanofòbia és una realitat, encara ara.

Júlia ha dit...

Sí, Teresa, però tinc la impressió de que moltes vegades nosaltres mateixos ens autodestruïm, som una mica 'caïnites'. Sé de molts casos en els quals no ha estat culpa de la catalanofòbia interna o externa tot plegat sinó de 'capelletes nostrades enfrontades'. Darrerament, amb el tema dels independentistes s'ha vist força això, també.

Els exemples que he posat fan referència en una època fosca en la qual hi havia molts problemes i, en canvi, reeixien iniciatives que després es van malmetre.

Montserrat Llagostera Vilaró ha dit...

Hola de nou Julia:
Si, he retratat el mirall i te l´enviar per email.
Jo vareig nexer el 26 de febrer de 1949, al barri de Gracia, prop de la Pza. del Diamant, el carrer Torrent de l´Olla (avans Menéndez Pelayo.
Salutacions, Montserrat

Galderich ha dit...

A mi el que m'estranya es que no desapareguin més diaris...! El cas de l'Avui ha estat una mort anunciada i potser que els diaris que han estat massa propers a una ideologia que en prenguin nota perquè molts començaran a passar darrera de l'Avui...

Encara recordo l'emoció del primer número de l'Avui i em fa pena el desinterès per la seva pèrdua. Un més.

Júlia ha dit...

Galderich, se li ha retret molt la ideologia a l'Avui, quan sovint ha aplegat firmes independents -i independentistes- al llarg de la seva trajectòria. Em sembla que a la majoria de diaris contemporanis seus se'ls ha vist també 'el plumero ideològic'i no s'hi han ficat tant.

Jo, al menys, encara noto per on respira cada diari, és força evident, tot i que intentin de vegades mostrar 'pluralitat'.

Per això el millor és poder-ne fullejar uns quants o variar en la compra i no ser incondicional de res.

És cert que la premsa en paper es troba en crisi però jo crec que també hi ha una part de culpa en l'oferta, que no resulta gaire excitant, la veritat.

Com ja comento, un bon articulista salva un diari, i és en els articles de fons on s'ha de ser més acurat, la notícia ja la dona la tele, més o menys.

Júlia ha dit...

Montserrat, ja he vist la foto, moltes gràcies!!!

Agus Giralt ha dit...

Genial el post!

Sempre m'ha cridat l'atenció una dinàmica en un camp de la cultura catalana, la música. Primer s'enalteix qualsevol moviment i la gran majoria de mitjans i de gent s'hi apunta, a continuació queda denostat i tothom fuig com es fuig dels apestats, com ells mai haguessin anat mai a aquells concerts o haguessin cantat aquelles cançons.

Amb la meva trajectoria vital he vist el moment del Rock Català quan tothom comprava discos de Sopa de Cabra i els Pets (entre d'altres) i quan van apareixer dotzenes d'imitadors, però també l'estigmatització posterior com si fos una música de "kumbes".

El posterior ascens i caiguda del reggae i el ska; l'aparició d'Obrint Pas i dels centenars d'imitadors que van incorporar gralles a la banda de rock; el moment de la fusió d'estils d'Ojo de Brujo, de Macaco i Dusminguet; la recuperació de la Rumba, que després del 82 havia sobreviscut mantinguda quasi en exclusiva pels gitanos; i el moment actual on sembla que tothom ha d'escoltar Manel, i els altres grups de pop independent per força.

I, sense haver-ho viscut directament, la intuició em diu que això en el seu moment segur que va passar amb la Nova Cançó, el grups de folk i hippies com Pau Riba i Sisa i amb la música laietana.

I em sembla que és una llàstima, perque en tots aquests moments s'han escrit grans temes, que han enriquit la nostra música. A tot arreu van canviant les modes, però crec que a pocs llocs com a Catalunya es denosta tot allò que no és immediat de seguida.

Llegint el teu article he constatat que això no és exclusiu de la nostra música, em sembla inherent a la nostra cultura, i realment ho trobo trist.

Felicitats, de debó, m'ha encantat.

Júlia ha dit...

Agus, veig que ets més jove que jo i ja has percebut aquesta perillosa tendència nostrada. Jo de jove no n'era conscient, ara me n'adono. Encara més, m'agrada molt la història i veig que ja ve de lluny, del XIX. Grans músics, cantants, escriptors, periodistes, pintors, es van oblidar i avui són pràcticament desconeguts o menystinguts. I continuem igual, podria posar molts exemples. N'he parlat i escrit més d'una vegada, d'aquest tema. Un exemple paradigmàtic en literatura seria el cas d'Espriu en els seixanta. Creem patums fins que les avorrim i aleshores... una altra.

Júlia ha dit...

Ara mateix al MNAC han fet una exposició de pintura realista -ja era hora- però han hagut de posar el francès Courbet com a 'ganxo', quan aquí la gent feia cues massives per veure quadres de pintors nostres a la Parés.