Avui ja no hi ha Avui

Ja fa anys que em sobta com en aquest país nostre amb tantes dificultats som tan poc constants i respectuosos amb les nostres coses i les tradicions. La tradició s'inventa i reinventa, evidentment. Però aquí les malmeten en quatre dies i en creem de noves a les quals donem una mena de vernís d'autenticitat. La sardana, que era també un símbol reinventat, va voler esmicolar en el seu temps d'auge les altres danses del país. Avui la jota, que també en teníem, sembla revifar, i la sardana ha quedat substituïda en el rànking de les masses per coses com els castellers o els diables, que durant la meva joventut i la dels meus pares eren molt més locals i restringides.

He vist morir coses com ara el cicle de teatre de Cavall Fort, que es feia al Romea en temps molt difícils i que va finar amb la transició, per motius que encara no he acabat d'entendre. No va poder arribar als vint-i-cinc anys. Ningú, llevat de jo mateixa i quatre nostàlgics, en va plànyer la desaparició tot i que molts infants i joves que ara són grandets havien gaudit d'aquelles entranyables matinals. Encara més, recordo que es va lloar l'assistència de Marta Ferrusola amb els seus fills més petits al cicle, al principi del primer govern Pujol, com un signe de normalitat i reconeixement. Al cap de quatre dies el cicle marxava del Romea, va  patir un estrany i breu periple per teatrets diversos i va fer moixoni. Hi ha qui m'argumenta quan em queixo que ara es fa molt teatre infantil, però jo crec que no és el mateix, per tot el que simbolitzava i per la seva regularitat i constància. I que el Romea és el Romea i no un teatre qualsevol, tot i que també li ha passat una mica com a l'Avui...

Sobre la Nova Cançó no cal ni parlar-ne. Va morir també amb la transició, avui és un record nostàlgic, en resten quatre figures emblemàtiques que han resistit el pas del temps amb fortuna diversa, alguns discos i llibres, poca cosa més. No negaré que avui es canta força en català i tot això, ni fins i tot que en els darrers temps alguns cantants han recollit unes engrunes d'aquella tradició malmesa, però el fet és que a les festes majors els cantautors van quedar substituïts a finals dels setanta pels grups d'havaneres, un gènere també reinventat i que s'ha convertit en una constant en qualsevol celebració col·lectiva. Un gènere que s'ha renovat poc, potser perquè, al capdavall, com passa amb les òperes i les sarsueles, la gent volem escoltar sempre el mateix.


Cal dir que la Nova Cançó també va voler trencar amb la tradició del passat de forma destralera, com és habitual. Oblidem velles cançons, que encomanen la tristesa, cantava Espinàs. Així que avui costa trobar, per exemple, bons recopilatoris de cantants tan significatius com Emili Vendrell i molta gent jove no ha tingut cap oportunitat d'escoltar-lo, quan hauria de ser gairebé com ara un Gardel nostrat.

Ara desapareix, més o menys, el diari Avui, compartint capçalera amb El Punt. Actualment costa d'imaginar l'entusiasme que va generar la seva aparició. Les lletres de la capçalera es van triar per votació popular i tot va començar a canviar quan aquella capçalera escollida per la gent del carrer va ser substituïda per una altra a causa de les exigències del disseny. El diari havia anat fent amb molts alts i baixos, ensopegades diverses, canvis d'orientació i titularitat. Ha estat un dels últims en oferir-nos, per internet, consulta gratuïta. En aquest tema, com en tants d'altres, els peixos grossos sempre s'empassen els menuts.

Això dels diaris mostra la papanateria general, molta gent et jutja segons quin diari llegeixes, fins i tot fa anys t'etiquetaven de forma partidista. L'Avui va patir les ires de molta progresia nostrada que passejava amb El País sota el braç, d'aquests que avui no admeten la més petita crítica sobre la pèrdua de qualitat de TV3 o de Catalunya Ràdio. Però per les seves pàgines ha passat molta gent de pes i també va tenir les seves bones èpoques. Avui els moderns catalans són de l'Ara, i comenten el que surt en aquest diari. Actualment tenim una certa varietat per triar, com passa en tants camps, cosa que no vol dir que les coses, en el fons, tinguin molta més qualitat ni profunditat que en el passat.


A més, de vegades es compra un diari per un articulista determinat, fins i tot per molts motius, alguns de tant estranys com la qualitat dels entreteniments. Molta gent compra La Vanguardia els dissabtes per l'article de Morán, o l'ABC pel seu suplement literari, i l'Avui es va mantenir durant molt de temps gràcies a la contraportada, amb la columna d'Espinàs i col·laboracions breus com ara les de Montserrat Roig o Agustí Pons. En un mateix diari hi pot haver genialitats i bestieses i això ho saben molt bé els bons professionals quan els poden dirigir amb una certa llibertat i sense pressions extra-periodístiques.

Tinc la impressió, contrastada amb molts fets que he viscut, i des de la ignorància pel que fa a les motivacions profundes dels fets, que tenim tendència a fer arrencades de cavall i aturades de ruc i a endegar projectes amb una sabata i una espardenya, cosa que fa que quan sorgeixen dificultats tot s'esmicoli. A més, potser ens perd l'estètica, com deia Unamuno, o la fatxenderia de la modernitat, com ha passat amb la pintura i amb d'altres camps artístics. O potser és que, com deia Calders que s'esdevenia amb la literatura, amb moltes coses tenim els prestatgets petits i si hi posem una cosa no n'hi cap una altra. 

De tot no en tenen la culpa els americans, com diu l'havanera, ni tan sols Madrid. Ni tot és qüestió de mitjans, recursos i subvencions a dojo. També cal fer una mica d'autocrítica reflexiva de tant en tant. Però vaja, potser més que no pas l'estètica em perd la nostàlgia i la normalitat cultural ha de ser d'aquesta manera. I potser tant és i tots els diaris, al final, com explica Cortázar en un conte, han de servir per a embolicar esmorzars. És clar que quan va escriure el conte no comptàvem amb d'altres mitjans embolicadors més fins i reeixits. I també serveixen, encara, per posar a terra quan passem el motxo.