Passat i present del 'Dúo Dinámico'

De vegades els comentaris que semblen més frívols o anodins provoquen, a les xarxes socials o als blogs, tot un debat inesperat.

La periodista-escriptora Eva Piquer va comentar ahir a facebook que anava a veure aquests senyorassos per qüestions de feina, a Cap Roig, i immediatament el tema va enganxar molta gent, començant per mi mateixa, motivant comentaris que anaven des d'un gran respecte pels músics fins a la ironia més o menys sarcàstica. 

Passaré per alt la qüestió misteriosa del perquè bones periodistes-escriptores reben encàrrecs per cobrir els festivals estiuencs, tot es feina i ja m'agradaria. Sagarra i d'altres van escriure de tot i més i Guimerà anava a veure molt a gust la Méller. També passaré per alt el fet, ben comprovable, que els grans festivals nostrats d'estiu cerquen cada any la brillantor de tants cantants i artistes de la tercera edat, valors segurs, a l'hora d'endegar les programacions. Tot i que en ocasions, i no és el cas del Duo Dinámico, afortunadament, aquests iaios i iaies artistes ja no estan per refilar, malgrat que m'imagino que la compensació econòmica deu ser important i fins i tot jo cantaria el que fos en el seu cas. I entraré a fons en la qüestió d'aquest parell de xicots, encara amb aspecte juvenil als seus setanta i pocs anys, que formen part dels meus mites personals, de la meva història sentimental i dels meus records més entranyables, explicant la meva relació amb ells, evidentment platònica i circumstancial.

Pels anys seixanta, quan jo tenia tretze o catorze anys hi va haver l'esclat d'aquest Duo. En aquells anys s'endegaven uns festivals de música moderna a Barcelona, dedicats al jovent i a l'adolescència, que aplegaven molts cantants de l'època. Per a aconseguir entrades havies de portar a una emissora de ràdio, crec que Radio España, etiquetes d'una llet d'ametlla, cosa que feia que la meva mare rondinés en haver de comprar, de grat o per força, per tal d'evitar conflictes generacionals, aquesta llet que a ningú no agradava i ningú no es bevia, a casa meva.

Recordo que en una ocasió, en anar a bescanviar les etiquetes làctiques amb una amigueta, vam veure en persona el cantant Santi, el que es va casar amb la Gelu, que era molt bufó, i ens va agafar com una mena de cobriment de cor, això que sol passar en aquestes edats tendres. Gràcies a aquests festivals vam poder veure els Dinàmics en directe. Recordo poques coses d'aquells festivals i un dels cantants que no he oblidat ha estat Billy Caffaro, el de la Marcianita que havia de canviar els amors terrenals per relacions més pures, ja que, com recordareu la cançó manifestava el desig d'aconseguir una chica de Marte que sea sincera, que no se pinte, ni fume, ni sepa siquiera lo que es rock-and-roll. I és que aquí, la música moderna i diverses perversions ja començaven a fer estralls entre les noies hispàniques, catalanes incloses.

Durant l'actuació del Duo Dinàmico vam començar a xisclar com unes desesperades, tota la colla, com van fer la resta d'adolescents presents al concert. Eren concerts matinals, ep, res de sortir de nit. En una altra ocasió una veïna de l'escala molt arrauxada va voler que anéssim fins on vivia el senyor Arcusa, al carrer d'Aragó i, un cop allà, va voler que pugéssim a casa seva. Jo, com una bleda, a seguir-la. Per sort no hi eren, va sortir la seva mare, una senyora molt i molt amable que ens va dir que es trobaven a punt de sortir amb un cotxe i que els veuríem al carrer. Vam baixar, hi havia un munt de noietes per allà i els cantants ens van dir adéu, cosa que també ens va emocionar absolutament, el mateix que, pocs anys després, aconseguiria del senyor Serrat, que em digués adéu des d'un cotxe. Amb aquestes relacions llunyanes i subtils ja en teníem ben bé prou per somniar, a aquella edat.

Una companya de classe era filla del metge de Can Valero i venia a l'escola del Poble-sec amb una colla de companyes de l'escola que vivien en aquell barri, que avui es considera de barraques, però que tenia també casetes, de tot una mica, vaja. Per xamba es van ensopegar amb una sessió de fotografies que els feien a Montjuïc, crec que moltes d'aquelles fotografies són aquestes en les quals porten els típics jerseis sense mànigues. Van estar parlant amb ells, els van regalar fotografies, no sé si fins i tot els van fer algun petó fraternal i van arribar a escola absolutament emocionades, desvetllant l'enveja general.

És clar que la gent seriosa i aficionada a la música bona ja aleshores menystenia la parella, allò era cosa de criatures. Els entesos eren dels Platters i d'altres cantants dels moments, tots de més enllà dels Pirineus. Per això, així que vaig créixer una mica, vaig silenciar la meva admiració incondicional per ells, era cosa de la infantesa, tot plegat. Aleshores van venir Serrat, Raimon. A causa de l'èxit dels Dinámicos va sorgir un munt de Duos, entre els quals el Duo Rúbam, força bons, els quals ens havien arribat a enviar fotografies i tot. Una vegada els vaig mencionar al blog i em fa molta il·lusió i emoció que em contestés el fill d'un d'ells, que em va dir que el seu pare ja era mort.

El Duo Dinámico es va establir a Madrid, es va dedicar menys a actuar i més a compondre per a d'altres cantants, però tots els seus revivals i recopilatoris de cançons han gaudit de gran èxit, fins ara. Com que en el meu temps tot això de l'homosexualitat es comentava en secret, va córrer la brama que un d'ells era gay, cosa que es deia de gairebé tothom, recordo haver-ho sentit fins i tot de Carlos Larrañaga. El fet és que es van casar, ambdós amb estrangeres, com Raimon i tants d'altres, per a tristor de les noies de casa. I que van continuar actuant junts i en bona relació, cosa remarcable en un país d'envegetes i caïnismes com el nostre i el de més enllà. I que mai han estat gent de revista del cor ni de tafaneries diverses, com altres.

Han envellit bé, encara fan goig, com el cantant dels Mústang, uns altres ídols de la meva adolescència, que comptaven amb una bona aportació poble-sequina i assajaven al barri. A finals dels vuitanta van tornar a actuar en directe, després d'uns anys molt discrets. La poca gent que conec que els ha tractat els té per amables, honrats i simpàtics. Fa un temps els vaig veure per la televisió, explicaven que el senyor De la Calva havia superat un càncer, però se'l veia optimista i alegre i va entonar una de les seves millors cançons, pel meu gust, Resistiré que s'ha anat convertint en una mena d'himne per a moments difícils de la vida. Encara avui hi ha qui no vol que sigui dit que li agraden o li agradaven i els escolta en secret, les seves cançons antigues tenen la ingenuïtat de l'època i una gràcia especial, la majoria. 

La veritat és que, abelleixi o no als puristes, en la seva joventut van omplir més que els Beatles. I en la seva maduresa continuen tan marxosos com sempre i omplint el que sigui. El que m'agrada d'envellir és que perds les manies i els complexos i pots admetre la teva incondicionalitat sobre aspectes que poden semblar poc intel·lectuals, sense cap temor als comentaris dels entesos i elitistes, dels esnobs del moment, incrementats amb l'aportació de les noves generacions que creuen que el passat va ser tota una altra cosa o que no cantàvem ni ballàvem en els temps ombrívols. O que ho fèiem en anglès fins que va arribar el rock català.

I per a mostra de la seva bona forma actual, un youtube de fa dos anys amb la veu en directe, tot un mèrit, considerant com et fan patir alguns altres.