Contradiccions, incoherències, patrimonis i educació -masculina- no subvencionada

Potser  és saludable que es facin públics els patrimonis dels polítics, tema que crec que fomentarà la nostra tafaneria, al capdavall res humà no ens és aliè, als xafarders i xafarderes. Constatarem, sense sorpreses, que no són pas més pobres els d'esquerres que els de dretes, cosa a tenir en compte de forma més o menys seriosa, poca broma. En tot cas, l'excessiva riquesa i fatxenderia dels que es diuen d'esquerra és un mal exemple com ho són els capellans disbauxats i pecadors. Crec que nord enllà, on la gent és encara neta-lliure-desvetllada-i-feliç però potser no tant com ens pensàvem en temps ombrívols, són públiques i consultables totes les declaracions d'hisenda. Precisament fa poc hi va haver per allà dalt una polèmica a l'entorn dels bens d'una princesa nòrdica dels nostres temps.

Fa anys, molts, en els temps de la transició, recordo que una companya de feina molt mentalitzada em va explicar, orgullosa del tema, que havien anat a escridassar els convergents d'aleshores, en una mena de míting popular, pel fet que estaven podrits de diners. Precisament en aquella època en tots aquells partits que encara es deien comunistes, eurocomunistes o comunistes-amb-rostre-humà, i que ara ja no se sap ben bé què són, hi havia uns quants ricatxos coneguts i molta classe mitjana alta i benestant, però sembla que tothom veu el que vol veure i quan ho vol veure. Em va saber greu aquella escridassada perquè la persona xiulada era una gran mestra i persona, Maria Rúbies, que jo havia tingut a la Normal i que ens feia classes fora d'hores, als del nocturn, fins i tot els dissabtes pel matí, que ja té mèrit. Era una dona senzilla i planera, admirable, que va tenir molts disgustos amb el seu propi partit i que avui em temo que és poc recordada, el mateix que aquella matemàtica moderna que aleshores ens presentava ella mateixa, convençuda, com el súmmum de la modernitat. Les persones s'han de valorar de forma individual i segons les seves obres, per les quals se les coneix, però sembla que això és una vana pretensió i que les etiquetes funcionen encara a tort i a dret, ja que ens amollen seguretat i fomenten la nostra galvana meditadora.

La Normal d'aleshores era un lloc molt pintoresc però hi vaig tenir grans professors, que potser van passar per allà per casualitat o necessitat. Un dia, també fa anys, vaig dir això en una reunió a Rosa Sensat, que jo havia tingut allà bons professors, i gairebé m'escridassen, la Normal de Sants era un bodrio (sic) i no se'n podia dir res de bo, la meravella de les meravelles era aleshores l'Autònoma, que en aquell moment aplegava la crema catalana de la progressia pedagògica. Fins i tot en els currículums d'aquells bons professors va desaparèixer el seu pas per aquella bescantada institució, com he pogut comprovar, àdhuc en una publicació commemorativa que es va fer després de la mort prematura de Rúbies o quan es parla i s'escriu sobre persones que després han assolit fama i prestigi a la Universitat Gran, com ara el professor Tuson.

Està bé doncs que se sàpiguen les fortunes i fortunetes de la gent famosa, però potser no tan sols dels polítics. En l'esport d'elit, tan magnificat i sobrevalorat per raons diverses, es mouen números inimaginables per a la gent normaleta i ningú no hi diu res, ans al contrari. 

Ja que som en època educativa no vull pensar el que es diria, en altres casos, d'una escola només per a nois, elitista, privada, dedicada a formar cracs en qualsevol matèria, interna i que triés la gent de forma restrictiva, només els millors i prou, i per a un ofici de durada limitada a la primera joventut, tot i que destinat a assolir guanys econòmics importants si s'aconsegueix triomfar, altrament es fan badalls, com a tot arreu. Mentre a les escoles normaletes s'ha fomentat, en virtut d'una absurda lectura democràtica, la igualtat intel·lectual a la baixa, en futbol nostrat tot està bé, de la mateixa manera que sembla que no és el mateix el catolicisme quan es practica en la vinguda del sant pare que no pas quan es practica a Montserrat, indret on, que jo sàpiga, no s'han generat mai protestes massives en contra de, per exemple, el muntatge comercial i turístic perceptible a primera vista en aquell indret, malmès per coses com ara aquell lamentable aparcament monstruós. 

En tot cas, ja té la gent prou desafecció per la classe política com perquè ara afegim llenya al foc. Potser no era el moment però ja està fet i així podrem parlar d'una altra cosa. En tot cas, pobresa, riquesa, fama i prestigi són bens relatius i temporals, fràgils, tot i que cobejables. El que em sobta i sorprèn encara és la diferent mesura que es fa servir amb unes coses i persones i amb les altres, segons connectin amb la nostra manera de creure o pensar o no sigui així. Fa poc al diari La Vanguardia vaig llegir una entrevista a un noi filipí que manifestava que se n'anava a Alemanya a treballar ja que allà es prenien la feina de forma més seriosa. El xicot havia pogut tirar endavant gràcies a una institució que treballa al Raval en la qual també havia col·laborat com a voluntari i que, per les referències que en tinc, fa una tasca important i seriosa. Fa poc vaig poder llegir una altra entrevista amb referències a la mateixa institució, en aquest cas el xicot era colombià. Ah, però aquests són de l'Opus, em va dir més d'un, sobre la qüestió i desqualificant la totalitat, en comentar aquelles declaracions que, per cert, feien pensar força sobre els nostres temps i el nostre país. O sigui, una gent de base catòlica, carques i ben peixats que mantenen escoles elitistes, per a alumnes seleccionats i brillants, dividides per sexe (ignoro si aquest servei del Raval inclou noies, de moment només he llegit testimonis masculins de la seva excel·lència). Però, bé, al capdavall, com la Masia o l'Escolania, vaja.