Lliçó d'història

Lliçó d’història

(Monestir de les Avellanes, tardor 2011)

Uns austers monjos, guerres d’altres temps,

castells de sarraïns, comtes i dames,

d’un temps que avui ja sembla una llegenda.

Més guerres i més monjos, solituds,

revoltes arrauxades, foc i cendra.

I també la misèria dels més rics

venent les tombes dels senyors d’abans

als estrangers dels dòlars argentats,

després, evidentment, de netejar

l’interior, de les restes d’aquells nobles,

car els sepulcres semblen molt més bells

sense cap vell senyal de podridura

ni que sigui de comtes distingits.

Després uns altres homes fugitius

de noves rauxes, cercant aixopluc,

hi van muntar un recer corporatiu

i van refer l’indret amb l’esperança

de fer-hi estudis i de tenir un lloc

on el ponent dels anys els fos amable.

De nou més guerra, més assassinats,

i soldats malferits, i sang i fetge,

i de nou la represa d’una pau

no pas a gust de tots. I avui de nou

l’indret tranquil acull els viatgers,

els creients convençuts i els qui no creuen

en res més que en la vida que s’esmuny

plàcidament, a prop d’aquestes vinyes,

vora aquest cementiri silenciós,

en aquest lloc, enmig de tants camins.

Sovint no em sobta el mal ni la tragèdia

sinó la pau, tan fràgil i malmesa,

d’alguns instants. I aquest cel de tardor

tan blau, damunt de ceps i nogueroles

i alzinars i pinedes i muntanyes.

I fins em sobta

que jo mateixa em senti en pau amb tot,

ni que sigui uns segons, sota aquest cel,

en aquest món estrany que m’acomboia,

sentint el temps que passa el seu ribot

per damunt de l’absurd i la raó,

i la història terrible dels humans,

esquitxada de fets tan lamentables.

Però també, tant se val, d’alguna espurna

de grandesa, de joia, d’optimisme,

de saviesa i de misericòrdia,

com candeletes en la gran foscor

d’una cova amagada al roquerar

on algú diu que hi va romandre un sant,

una marededéu o un àngel bo.

O com l’esclat inesperat i breu

de les darreres flor d’aquest estiu.

Júlia Costa. Poemes inèdits.