Ahir, al facebook i gràcies al Galderich Piscolabis, em vaig assabentar de la mort de Josep Maria Gavín, als noranta-dos anys. No fa gaire temps pensava en ell i en si encara era viu, gràcies a internet vaig tafanejar i vaig trobar entrevistes que li havien fet, com ara una de fa deu anys al Tot Sant Cugat. Gavín era un d'aquests personatges extraordinaris i treballadors que sorgeixen de tant en tant, de forma inesperada, i que sovint no tenen el ressò que mereixen ni son valorats com caldria. En un altre camp i una altra geografia, en molts aspectes, el compararia amb el músic i expert folklorista Joaquín Díaz.
La primera vegada que vaig saber de la seva tasca va ser gràcies a un d'aquells magnífics programes del Puyal que es deien Vostè Pregunta (1977-1984). Encara no existia TV3 però, amb esforços, imaginació i recursos limitats, el segon canal ens oferia produccions emblemàtiques, algunes de les quals es poden recuperar online. A l'espai català del segon canal se li han cantat moltes vegades les absoltes però sempre revifa amb èxit i grapa, malgrat el seu horari limitat i les travetes que li posen per totes bandes.
Dels Vostè pregunta n'hi ha uns quants a la xarxa però no pas tots i, precisament, de moment, el que es va dedicar a Gavín no l'he pogut trobar. Aleshores no es guardava tot, com passa ara, però el cert és que cada dia pots trobar més coses, per a goig de nostàlgiques impenitents.
El senyor Gavín em va produir de seguida una admiració immensa, de tot el que va explicar en aquell programa del passat remot li recordo una explicació sobre la seva metodologia per classificar estampes de Sant Josep, el seu patró, i segons em comenta avui Galderich era una de les seves més estimades especialitats, això de les imatges en paper del sant. També va explicar els seus esforços per tal de documentar, era un gran fotògraf, vinculat a la UEC, tots els espais religiosos privats i desconeguts, capelles familiars, esglésies inserides en edificis diversos i poc o gens conegudes, oratoris oblidats.
Ahir no vaig veure la tele, suposo que alguna referència a Josep Maria Gavín devien fer, tot i que anàvem empatxats del concert del dia i dels americans d'upa voltant per Catalunya, cosa evidentment important i remarcable, no diré pas que no. Al país, i això no és culpa de Madrid, a les espanyes, en general, fan si fa no fa i en moltes ocasions, ens ofega un doll de badoqueria, aquesta badoqueria berlanguiana que el director va reflectir a la seva emblemàtica pel·lícula. Es cau segons com en un antiamericanisme visceral però quan un americà important s'acosta per aquí caien en l'èxtasi més ximplet.
De vegades, quan mor algú important, es tira d'arxius i es ventila l'obituari amb quatre banalitats. De vegades, després, hi ha un cert penediment de l'oblit i, més endavant, se li dedica algun programet original i que no sigui un refregit. Hi ha casos vergonyosos, al país, quan va morir Montserrat Carulla, que no estava pas oblidada sinó que feia quatre dies que sortia a les sèries i al teatre, va resultar que va morir Maradona i l'obituari de l'actriu nostrada va desaparèixer del context per donar pas a l'evocació del futbolista.
La meva admiració pels col·leccionistes esforçats, cultes i coratjosos, el mateix Galderich crec que és d'aquesta mena, gavinista, va lligada a la meva incapacitat per a ordenar el que sigui, per desar les coses amb cura i trobar-les després. Em passa amb els llibres i amb gairebé tot, una vegada Espinàs confessava que ell no era gens col·leccionista, tampoc, tot i que en alguna ocasió ho havia intentat. Una vegada vaig intentar col·leccioar cromos de picar i ho vaig deixar córrer. A Barcelona tenim un lloc extraordinari, màgic i singular, dedicat al col·leccionisme, el Museu Marés.
El senyor Gavín es pot dir que en molts aspectes va obtenir reconeixement i suport, molt del qual, això sí, voluntari, per realitzar la seva tasca. Els seus immensos arxius son avui al Monestir de les Avellanes, un lloc silenciós i molt adient per anar-hi a meditar sobre el sentit de la vida i els miracles imprevistos. Si en lloc de llençar llenya als focs de les passions polítiques s'intentés esbrinar d'on ve la llenya i classificar el seu origen i característiques estaríem en el bon camí de la regeneració humana.
