Vint anys de dues morts

El 2 d'octubre va fer vint anys de la mort de Maria Aurèlia Capmany. Hi ha hagut alguns tímids i poc promocionats homenatges. Crec que l'aniversari de la mort de Montserrat Roig, el 10 de novembre, serà més commemorat i em temo també que la memòria de Capmany, per al meu gust molt superior literàriament a Roig, no quedi com una mena de complement inevitable, una torna intel·lectual, vaja.

Roig va morir jove i bonica. No sabem com seria avui, com pensaria. En els darrers temps havia canviat força el seu tarannà, en un dels seus darrers escrits condemnava el terrorisme. Escriuria potser molt millor, si hagués continuat escrivint. En tot cas, no ho podem saber, però hi ha un cert culte juvenil a Montserrat Roig, cosa que no és estrany pel fet que els seus magnífics retrats, molts dels quals de Pilar Aymerich, mostren una noia bonica, gairebé amb el glamour d'una estrella de cinema. De fet, va ser actriu, com ho va ser també Maria Aurèlia Capmany, que cantava i feia teatre i ràdio de forma molt remarcable.

En tots dos casos crec que els personatges s'han empassat una mica les escriptores de raça que eren totes dues. Capmany crec que és avui poc llegida però té llibres magnífics. També va escriure assaig i literatura de gènere, en un moment de primera represa de la novel·la negra. 

Maria Aurèlia Capmany havia estat també una dona bonica i fotogènica, però la majoria de nosaltres en vam conèixer ja aquella imatge madura i contundent, de vegades volent imitar Beauvoir, quan, de fet, no tenia res a envejar a la dama francesa. El que passa és que al país veí la promoció intel·lectual és molt més reeixida.

No incidiré en les seves vides. A viquipèdia i a d'altres webs es troba molt de material. De Capmany va escriure Agustí Pons una biografia immensa, pel meu gust la millor que s'ha escrit en les darreres dècades sobre un personatge de casa. Va desvetllar algunes reticències ja que molta gent no va saber copsar l'afecte i admiració que havia empès Pons a mostrar una dona amb ombres i foscors, humana i immensa, tramposa i arrauxada, intel·ligentíssima, embolicada em amors inconvenients però intentant mantenir una independència interior molt difícil encara en la seva època.

Als homes se'ls perdona tot molt més. Picasso era un poca-solta però era un geni, segons diuen, i tot li estava bé. Jo crec que Capmany també era un geni. Un geni mal aprofitat i poc considerat pels senyors de la cultureta de la seva època, resclosits i reprimits molts d'ells, la veritat. Molt de catalanisme nostrat encara feia en aquella època un cert tuf de sagristia, per raons òbvies. 

M'encantava la veu de Maria Aurèlia Capmany, la seva dicció, una virtut avui en decadència. L'entrevista que li va fer Montserrat Roig, aleshores millor periodista que escriptora, pel meu gust, va ser antològica i no la puc tornar a veure sense emocionar-me. Quan Capmany explica com, malgrat tot, es va alegrar del fi de la guerra pel fet que es podia sortir, estudiar -ni que fos en castellà-, anar a ballar, ja que ella era jove i volia viure, tot plegat és tan profundament realista i humà, tan allunyat de determinades mitologies actuals, que se li disculpa qualsevol cosa.

Ningú no ha promocionat un homenatge als blogs. Capmany és un personatge d'un temps antic, remot, potser aparentment poc atractiu per al jovent d'avui que no crec que l'hagi llegit en profunditat, la majoria. No sé si és fàcil o no trobar avui els seus llibres, tot i que molts d'ells s'han editat en la modalitat de butxaca.

El seu pas per l'ajuntament també va ser antològic però la seva mort va passar una mica de puntetes, discretament, tot i que Pasqual Maragall li tenia un gran afecte i en una ocasió li van muntar una exposició dedicada i tot.  Capmany mereixia haver nascut al barri de Virgínia Woolf, o a casa de Beauvoir, i comptar amb un passar generós que li facilités la vida, però no va ser així. Aquí som pobrets. Pobrets i alegrets, que deia el meu pare. 

Rellegir els seus llibres o llegir-los per primera vegada és el millor homenatge que se li pot dedicar aquests dies estranys de tardor, tan càlids. No recordo com era la tardor de 1991, devia fer més fresca. Els temps estaven canviant i nosaltres també. Res no va ser igual al panorama de la literatura catalana sense aquelles dues dones, de dues generacions diferents que avui ens podrien encara explicar tantes coses. No sé si el fet de ser dones les ha discriminat, de vegades crec que sí, però aleshores penso en casos com el de Pedrolo i m'adono que no és un tema de gènere sinó de sensibilitat i justícia, de manca d'una política cultural coherent. És estrany constatar que de tot fa vint anys... com a mínim.