Repensar Freinet

A l'escola hem passat per etapes diverses en la valoració de pedagògs considerats innovadors en algun moment. Una de les glòries de la meva joventut va ser Freinet, els llibres del qual o sobre els seus mètodes es venien com a xurros i avui semblen haver desaparegut del mapa.

He recordat Freinet avui perquè el pedagog va néixer i morir en el mes d'octubre. Va néixer el 15 d'aquest mes de l'any 1896 i va morir el dia 8 del 1966. Un professor de la meva joventut considerava, i crec que amb raó, que els mètodes dels pedagogs van tenir èxit, més o menys, mentre ells mateixos els utilitzaven i que en el fons el remarcable era la persona i no pas el mètode.

Per raons administratives i burocràtiques aquests mètodes mai no s'apliquen de forma integral, se n'aprofiten pegots i retalls que acaben esdevenint caricatures. Al cap d'uns anys ja en resta poca cosa i noves idees, sovint refregits de les antigues, venen a marejar els mestres inquiets amb propostes diverses que s'escampen sense saber com, en ocasions fins i tot promocionades pels poders públics que no tenen ni idea de l'escola real i del que s'hi cou.

Freinet, com les germanes Agazzi o el Padre Manjón, em mereix un gran respecte pel fet que va ser un pràctic i que va experimentar el que predicava en el terreny escolar. Freinet va ser un ferit de guerra que es va dedicar a l'educació primària en zones rurals franceses de la seva època. Imagino que va tenir prou llibertat com per poder fer el que pensava, cosa que avui resultaria molt difícil. A les escoles, en general, hi van arribar algunes tècniques -horrible paraula- freinetanianes que van anar esdevenint una mena de grotesca imitació de l'original.

Freinet va propiciar el text lliure i la correspondència escolar. Per treballar aquests temes en èpoques d'escassedat els mestres militants, minoria a les escoles (ja que una constant nostrada ha estat alternar el dogmatisme unitari amb el cadascú que s'espavili), utilitzàvem tècniques reprogràfiques molt divertides, com ara una impremta feta amb una gelatina casolana. El més innovador eren els clixés de cera. Avui seria molt fàcil basar l'educació primària en els intercanvis epistolars, amb internet i les grans possibilitats que tenim d'escriure i corregir, però crec que es fa molt poc, tot això, en general. Estimular la correspondència entre escoles, amb la resta de l'estat espanyol i amb la resta del món seria molt convenient si es fes bé i de forma organitzada. El que passa és que sovint aquestes coses es fan de forma puntual, com un bolet, i quan vénen temps de sequera els bolets escassegen.

Una altra tècnica era l'assemblea, en un estil una mica d'acció catòlica o més aviat de cristians pel socialisme, amb allò del jo proposo, jo felicito, jo critico. No sé fins a quin punt tot això es fa servir encara en les nostres escoles actuals, la veritat. Freinet es considerava un pedagog d'esquerres, seguidor de l'Escola Moderna, una formulació de principis que aplegava trenta punts programàtics, un dels responsables de la seva formulació va ser Ferrière. En la realitat poques escoles van complir aquells punts establerts, avui poc difosos. Tot plegat seguia el pensament de Rousseau, un senyor que tenia bones idees però que en la seva vida privada va ser molt poc recomanable. Fins i tot en la meva Normal tardofranquista apreníem tot això i es debatia la possibilitat de renovació que comportava. Durant la República hi va haver molts partidaris de Freinet i d'altres pedagogs, entre els quals el gran Herminio Almendros, autor d'un llibre de lectura pel qual tinc devoció incondicional, Pueblos y leyendas. La seriositat i responsabilitat que amaraven els principis educatius republicans no s'han recuperat mai, tot i les grans proclames sobre aquella excel·lència perduda. 

Freinet va ser comunista però va abandonar el comunisme, tot i que va esdevenir sindicalista convençut, socialista fins al moll de l'os. Per això en aquelles èpoques de la meva joventut era tan ben considerat. Recordo que unes mestres conegudes van viatjar a França en una ocasió, per visitar escoles que seguien els seus mètodes, jo no hi vaig poder anar ja que tenia els fills molt petits, aleshores. Els materials que van portar quan van tornar em van decebre, llibretes amb moltes floritures i dibuixets acolorits, textos tòpics sobre temes escolars recurrents... Ell ja feia anys que era mort, tot i que la seva dona va seguir amb el seu sistema.

Amb aquests personatges passa el que en una pel·lícula recent feien dir a Tolstoi, quan s'adonava del dogmatisme dels seus seguidors, que eren més tolstoians que no pas ell. En tot cas Freinet no té la culpa de la destraleria amb la qual se l'ha utilitzat. De totes aquelles idees en vam fer una escola absurdament progre, estimuladora de la galvana en professorat i alumnes. Repensar aquelles tècniques avui, de forma desacomplexada, resultaria molt estimulant. Un altre tema seria com i de quina manera s'organitzen les escoles per poder donar cabuda a tot plegat ja que per desgràcia en el que es fa als col·legis hi ha una tendència acumulativa molt perillosa, fomentada per les polítiques pedagògiques d'aquells que manen.

En tot cas, llegir i escriure és encara un dels pals de paller de l'escola obligatòria i el text i la correspondència haurien d'esdevenir activitats habituals i constants. Freinet insistia també en tot això de l'educació moral i cívica. Sobre la cívica ens posaríem aviat d'acord però tot això de la moral i els valors i la resta és un terreny relliscós i complicat utilitzat sempre segons convé a qui mana. Per cert, mirant la fotografia m'adono que aquelles primeres escoles no eren mixtes.