Ahir, a la tertúlia literària de l'Editorial Meteora, molt més que un grup de lectura, vam comentar un clàssic, Anna Karènina. Amb els llibres passa una mica com amb els instruments de música, tocar-ne un de bona qualitat no és el mateix que interpretar amb un de baratet, fins i tot en el cas que siguis un músic d'estar per casa. Els grups de lectura i les tertúlies a l'entorn del fet literari ofereixen moltes més possibilitats quan es comenta un llibre de gruix, com aquest.
Ja he escrit al blog unes quantes vegades sobre Lleó Tolstoi i sobre Karènina. Fins i tot vaig fer un treball de postgrau sobre el llibre, analitzant si es podia considerar o no un clàssic i les raons que en justificaven el seu pas a la posteritat. De tota manera, en literatura, com en tot, i com va escriure el gran Blaise Pascal, el cor té raons que el cap no entén.
Tolstoi ja és tot un personatge singular que ha inspirat noves novel·les sobre la seva vida i el seu record. Sóc una defensora implacable de la seva dona, mal tractada sovint per la posteritat, tot i que a més d'anar tenint fills i filles li copiava els manuscrits una i altra vegada i, segons diuen, aneu a saber si no li arrodonia també els arguments.
Comentàvem a la tertúlia que potser avui li refusarien el llibre a les editorials, el món ha canviat molt, tot i que cal comptar amb el fet que Tolstoi era de casa bona i tenia un munt de relacions importants que li van facilitar el tema, malgrat que va tenir els seu problemets publicatoris. A mi m'han refusat textos a causa d'un excés de literatura o pel fet que hi havia poca acció. Guerra i Pau potser passaria, com a novel·la històrica, un gènere avui encara en alça, tot i que segurament li farien esporgar uns quants passatges. Jaume Cabré, amb un prestigi ja consolidat, ha gosat publicar un llibre de mil pàgines, però això no es freqüent i sovint resulta poc viable per a la majoria d'aspirants a escriptors o escriptores de culte.
Per aquelles coses estranyes que s'esdevenen al nostre país, a Catalunya, on sovint es fan grans coses puntuals i relliscades notables en la vida quotidiana, comptem amb una traducció directa del rus d'aquest llibre, feta pel malaurat i encara poc conegut Andreu Nin, ell mateix un personatge llegendari i tràgic. Tot i que jo crec que també va consultar, com és natural, d'altres traduccions en endegar la seva. Avui ens acostem a aquest llibre de forma complexa, hi ha molta mitologia literària al seu darrere i han passat també moltes coses en aquella Rússia immensa i encara poc coneguda per la majoria de nosaltres.
El tema de l'adulteri va ser recurrent en aquella època perquè sembla que es va obrir una mica l'aixeta de la censura interior i exterior a l'hora de tractar coses com ara l'adulteri femení. A més dels grans textos ben coneguts se'n van escriure molts d'altres, fulletons per capítols, que resultaven molt comercials i permetien incloure gravats amb senyores de bon veure amb poca roba. Alguns de remarcables, com Fanny, de Feydeau, o Effi Briest, o El primo Basilio van tenir, en la seva època, una sortida semblant a Karènina, però després han restat oblidats, com ho va estar durant dècades la nostra hispànica i immortal Regenta. Avui, en general, solen citar-se i recuperar-se quan es parla o s'escriu sobre Karènina. En general, la pecadora era castigada amb la mort, ja fos natural o per suïcidi, llevat del cas de la Regenta, que pel meu gust encara acaba pitjor.
I això que, evidentment, la gran protagonista del llibre no és l'heroïna tràgica sinó aquest Levin, el mateix Tolstoi, de fet, que esdevé narrador i personatge, tot i que també veiem desfilar per les seves pàgines tot un estol de secundaris inoblidables. El cinema va potenciar l'anècdota amorosa del llibre, no podia ser altrament. Karènina és ara, també, cinema. Grans dames de la pantalla li han posat rostre, tot i que cap de les més modernes ens ha fet oblidar Greta Garbo. Un altre tema han estat els senyors. No sé si és a causa d'aquella versió en la qual Karenin era el meu admirat Basil Rathbone, però sempre he tingut debilitat per l'aparentment mediocre Karenin. Vronski també és un mediocre ben plantat tot i que, com va sortir ahir a la tertúlia, en el llibre no el descriuen pas com a guaperes. De Vronskis em quedo amb el malaguanyat Cristopher Reeve, que va fer aquest paper en una minisèrie, al costat de l'atractiva Bisset quan volia deixar els seus temps de Superman i accedir a pel·lícules més ambicioses. Dels actors que interpretaven al veritable protagonista, Levin, segurament ens n'hem oblidat, el cinema comercial, com la literatura actual de consum, no estan per a filosofies i problemes morals excessivament profunds.
A youtube he trobat aquesta perla, un homenatge a Garbo, aquella gran versió ha esdevingut, ja, un clàssic i les que van venir al darrere no han acabat de donar el mateix to. Crec que se'n prepara o ja està a punt una de nova amb Keira Knightley (no sé si ho escrit bé) i el camaleònic Jude Law com a... Vronski? No! Com a Karenin! Levin serà un actor que es diu Domhall Gleeson. O sigui, que em temo que el seu personatge, en el cinema, continuarà essent un secundari de luxe. Veurem què passa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada