L'assassinat absurd d'un jove poeta

L'absurda mort del jove professor i poeta valencià Salvador Iborra m'ha trasbalsat força, tot i que ja sé que el món és injust i que sempre estem immergits en el risc de tocar la tragèdia de prop. Tenia l'edat dels meus fills i potser per això m'identifico en certa manera amb la seva família i penso en el que deu estar passant. 

Jo no el coneixia personalment però pel que he llegit a la xarxa veig que molta gent que conec, com ara l'historiador Pau Vinyes, sí que el coneixia i havia compartit amb ell estones literàries i de gresca. Mantenia un blog en el qual,  no sé per quin motiu concret, jo havia entrat alguna vegada i que ha convertit el darrer post en una mena de llibre virtual de condol.

Encara s'han d'acabar d'esbrinar els fets però sembla que el més probable sigui que va reclamar una bicicleta robada que pertanyia a un seu company de pis i que per això va rebre aquest repugnant atac, per part de dos delinqüents joves, reincidents i ben coneguts del barri. S'ha anat amb molt de compte en donar informacions, potser per no crear més alarmisme en una ciutat en la qual és fàcil estendre la percepció de la inseguretat i fins i tot capitalitzar-la electoralment. Els detinguts són marroquins, cosa que sembla que fa una mica de por de dir, tal i com estan les coses. 

El tema de la justícia i el càstig és avui complex. Fa uns dies mirava un reportatge televisiu que evocava aquell crim de la Vil·la Olímpica, el criminal se'n va sortir molt bé i si ha anat tornant a la presó ha estat perquè ha anat reincidint una i altra vegada. En aquell cas els criminals eren barcelonins i en el de la dona cremada al caixer o en el de l'assassinat de la fornera de Sant Gervasi, ben catalans. Per tant el tema de l'origen dels agressors és divers i hem d'admetre que cap societat ni cap família està vacunada en contra de res. És fàcil culpar els pares, els amics, l'ambient, la crisi, disculpar el violent i convertir-lo en víctima, però el comportament humà respon a moltes variables que no podem controlar, cosa que ens neguiteja. Hi ha molta gent, afortunadament, que ha viscut en ambients difícils i violents i després ha estat una gran persona, pacífica i honesta.

Tot plegat s'hauria d'analitzar en profunditat, crec que hi ha qui es pot integrar i ho farà si en té oportunitat però també és cert que el mal, o com en vulguem dir, existeix i es manifesta de tant en tant. I la reincidència ha de tenir algun tipus de sanció seriosa i llarga. 

Un problema que sembla que no preocupa ningú més enllà de quan van mal dades és el de les grans mancances del sistema judicial. Fa temps vaig anar a la xerrada d'un jutge que explicava que els sistemes informàtics i les connexions entre policies són molt deficients i això motiva les reincidències impunes i que multidelinqüents diversos no es puguin identificar amb facilitat. Però quan hi ha eleccions ningú no ens promet invertir diners i esforços en aquest tema i millorar els jutjats i la resta. Ens limitem a demanar més seguretat, més policia, i després a plànyer que hi hagi massa policia. Sobre la prevenció, el bonisme de les darreres dècades ha fet que s'esmerci molt de temps en etèries teories recurrents sobre valors i educació i en campanyes institucionals que no serveixen per a res, a la pràctica. 

Jo no crec que a Barcelona, al meu barri o al Raval hi hagi ni més ni menys risc de viure que en d'altres indrets. Hi ha ciutats i països al món molt més insegurs i a les ciutats passen coses a molts barris fins, tot i que quan s'esdevenen a la part baixa creen més alarmisme. Inevitablement, quan passa a prop de casa, a una persona coneguda i estimada, l'alarma es multiplica. Jo havia anat a sopar sovint a prop del lloc de l'agressió i em passejo moltes vegades pels vells carrers de la ciutat sense tenir la sensació de viure enmig de la inseguretat tot i que m'han robat un parell de vegades i en una ocasió em van entrar al pis, afortunadament sent jo fora.

Els anys vuitanta van ser molt més insegurs i aleshores no hi havia immigració, però tenim poca memòria i tendència a creure que abans no passava. Eren aquells els anys de la droga, veies jovent punxant-se a les cantonades, als vagons del metro. La droga generava agressions, atracaments inseguretat. Fins i tot es va fer una pel·lícula que es deia Miedo a salir de noche, tot i que la tragèdia et pot passar de dia, evidentment. 


Precisament aquesta matinada mateix escoltava pel ràdio a una pobre dona gran que explicava l'agressió que havia sofert en sortir pel matí del Mercat del Clot, per part de dos brètols autòctons i del país que li havien estirat de mala manera i violentament una cadeneta d'or. La senyora havia caigut i s'havia fet molt de mal al rostre i al cos. Per sort un munt de gent l'havia ajudat i ni tan sols el taxista que l'havia portat a casa després de fer la denúncia li havia volgut cobrar el trajecte. Trucava precisament per agrair el comportament de tanta bona gent anònima i per desmentir allò tan tòpic i repetit de què si et passa quelcom a ciutat ningú no et fa cas ni t'ajuda.

Els fets són els fets, dramàtics, absurds, irreversibles. Hi ha poca cosa a dir i a fer en aquests casos més enllà de tenir esperança en l'acció més o menys justa de la justícia i en què no torni a passar quelcom semblant. Són esperances una mica etèries, evidentment, ja que aquell món millor i en pau que penses que construiràs de jove és, de fet, un miratge. Els amics i coneguts del poeta li han endegat de pressa un homenatge i crec que no serà el darrer, les morts dels teus contemporanis, quan ets jove i encara més si s'esdevenen d'aquesta manera tan violenta i absurda, deixen una petja molt profunda i et fan canviar força i de forma sobtada.