Més consideracions sobre les virtuts dels plagis

Assaig de plagi a la taverna (Joan Oliver)

Oh, que avingut estic amb la meva
petita, esclava, poc sortosa terra,
i com em recaria d’allunyar-me’n,
sud avall,
on sembla que la gent és bruta
i pobra, accidiosa, inculta,
resignada, insolvent!
Aleshores, a la taverna nova, els companys dirien
fotent-se’n: “Com qui s’agrada de la lletja,
així el lluç que pica un ham sense esquer”,
mentre jo, encara prop, pensaria
en les velles fretures i confiances
d’aquest meu tossut poble.
I, ja tot sospesat, recularia
per restar aquí fins a la mort.
Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un 
irrevocable amor
aquesta meva i -nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.

El tema del plagi i la còpia, en referència al tema Monzó, ha propiciat diferents comentaris i avui en Pere ha penjat una entrada al seu blog sobre la qüestió, no per parlar del cas concret sinó sobre les virtuts d'aquestes pràctiques, en el fons un reconeixement del plagiat per part del plagiador. També en Francesc va comentar la qüestió. A l'enllaç inicial podeu llegir una valoració ponderada del tema dels articles del Magazine copiats per aquest escriptor. Crec que paga la pena entendre de què es parla, en aquest cas no es cap homenatge de l'escriptor a un altre d'admirat, sinó d'una còpia periodística oportunista que, per altra banda, no té res a veure amb la valoració de la producció més literària d'aquest autor.

No volia parlar-ne més, però com que és quelcom que sembla que m'inspira, hi tornaré i em temo que no serà de forma breu. En aquest cas concret s'hi han barrejat moltes dèries: l'admiració que provoca Monzó en molta gent com a escriptor, l'anticatalanisme provocador, la innecessària agressivitat i manca d'ironia de la web on es parla del tema... Sol passar amb tota mena de coses, els arbres no deixen veure el bosc. El tema de fons, però, és molt senzill: està bé, copiar? és lleig? és una frivolitat? Jo diria que depèn, depèn de qui ho fa, de a qui li fa, de per què ho fa, del moment en el qual ho fa, de la consideració social de qui ho fa i fins i tot de la credibilitat d'aquell que descobreix la copiada.

La creació intel·lectual és també un tema avui polèmic, amb això dels drets d'autor i la seva defensa. De fet, probablement moltes obres de creació i fins i tot descobertes científiques que atribuïm a personatges coneguts pot ser que fossin obra d'algú altre, hi ha fins i tot novel·les senceres que parlen de forma reeixida del tema. Les motivacions de la còpia són i han estat diverses. Una d'habitual, en l'actualitat, és la ganduleria o la sequera intel·lectual temporal de persones que ja tenen un prestigi i fins i tot un compromís productiu amb la premsa. El tema del famós i ric que per robar l'obra literària, musical, científica, artística d'un jove inexpert que li demana consell acaba per estossinar-lo ha estat un tema recurrent i molt plagiat.

Una cosa ben comprensible i tolerable és inspirar-se en arguments coneguts, cosa habitual, ja que les històries de ficció tenen un límit pel que fa a la seva trama i expliquen una i altra vegada fets semblants, aleshores l'important és la forma, és clar. En el món de la música, que conec menys, m'han dit que la còpia encara és més descarada. Com en totes les activitats del món, accedir a la totalitat és sempre injust i cada cas és cada cas. El fet és que sovint una de les parts, la copiada, és més feble que l'altre i no fa falta estossinar-lo per copiar-lo, afortunadament per a l'afectat.

En èpoques del passat era habitual i tolerat copiar. Jaume Piquet que tenia aquell teatre gore a Barcelona on feia adaptacions destraleres de tota mena d'obres de teatre, copiava sense manies, escurçava, canviava els finals. Era un bon home i aquella era la seva feina, malauradament la seva obra o adaptació més famosa, a causa dels fets històrics que es van esdevenir anys després, va ser aquella de la monja enterrada viva que, segons diuen, va estimular encara més l'anticlericalisme.

De vegades hem admirat molt alguna cosa que amb els anys se'ns ha mostrat copiada o inspirada per una anterior. Fa poc temps algú em parlava d'una novel·la de molt èxit recent i em deia més o menys que a mi no m'agradaria perquè jo llegeixo molt. Volia expressar, en certa manera, que jo hi trobaria moltes trampes i que l'argument no em semblaria gens original, sinó un refregit de molts altres. El problema no està en els refregits sinó  en l'excel·lència d'aquests refregits, em sembla. En alguna ocasió arriben a superar els originals.

Fer-te gran havent llegit força o havent anat sovint al cinema o al teatre comporta que moltes coses et vagin sonant i que allò que els joves celebren amb gran interès i considerin una novetat per a tu ja sigui una sopa d'all reinventada, amb algun ingredient de supermercat modern afegit. Per sort, per a cadascú el món es nou i cal redescobrir-lo.

Potser hi ha gent a qui li fa il·lusió fins i tot que el plagiï una persona important, com manifesta avui amb un bri d'ironia en Pere. Et pot fer il·lusió però també poca gràcia. Quan jo feia de mestra amb una amiga vam endegar alguns textos educatius, fitxes pedagògiques, coses així, i en alguna ocasió vam comprovar com algú més conegut ens havia copiat. Com que eren coses que no estaven editades o ho estaven de forma molt rudimentària i fins i tot la difusió de la còpia era molt minoritària no pagava la pena dir res. Encara més, en el cas que haguéssim dit alguna cosa ningú no ens hauria cregut. En el món dels mestres passa sovint que estaments universitaris aprofitin la seva feina i després no els citin, quan es fa una publicació oficial.  En tot plegat hi sol haver també relacions de poder. 

No entraré en consideracions ètiques, l'ètica és massa seriosa per a fer-la servir de forma tan destralera, però sí que he dir que trobo lleig i poc elegant copiar sense manies, o no citar les fonts d'on s'han tret les coses. Encara és més lleig, evidentment, pagar negres que et facin la feina, cosa habitual en molts sectors, no tan sols en el literari. Els pobres negres de vegades estan fins i tot ben pagats i no tenen cap mena d'interès, en els temps que corren, en perdre la feina. Per tant, no diran res. Però és que si ho diuen i se sap tampoc no passarà res ja que ens hem habituat en perdonar aquests pecadets que semblen fins i tot, simpàtics i divertits.

A escola i en els exàmens era prohibit copiar però ja se sap que la gent copiava i copia. En el petit món mafiós de l'escola i de l'institut, àdhuc de la universitat, si de vegades no deixaves copiar a segons qui ho tenies magre. 

Pel que fa a les obres literàries no n'hi ha prou en crear-les, s'han de saber vendre i tenir algú que les sàpiga vendre. Dumas pare va crear una mena d'empresa plena d'aquests negres, els quals escrivien els seus llibres, però ell era tenia gran esperit comercial i sabia veure què calia treure o afegir per fer el text més exitós. Molts d'aquells bons autors van acabar per deixar-lo i emprendre una nova aventura en solitari, però no van reeixir. Els mancava la grapa a l'hora de promocionar-se, de comercialtizar el producte. Si aquest aspecte tenia importància aleshores, ara encara en té molta més. 

Pel que fa als gustos literaris o artístics, un tema que també va sortir, a l'entorn de la qüestió inicial, cada dia em sembla més difícil ser objectiu. Portem al damunt un gran pes cultural, ens han dit que unes coses eren bones i unes altres no i encarar-se a un llibre -o a un quadre- sense prejudicis, de forma virginal resulta pràcticament impossible. Tot va lligat també al present, coses molt valorades abans no ho són després i nosaltres mateixos canviem i canvien els nostres gustos i les nostres influències. El temps, diuen, és un bon crític i la nostra memòria selecciona allò que de veritat ens va impressionar, tot i que això tampoc té res a veure amb la qualitat, un altre terme molt malmès i utilitzat de forma sovint gratuïta. Per això cada vegada recomano menys coses a ningú.

De vegades no puc fer-hi més però em pregunto com pot ser que un autor que desvetllava grans devocions en la meva joventut sigui avui gairebé oblidat per tothom. O que d'altres que no eren sant de la devoció general després s'hagin convertit gairebé en clàssics. Tot és relatiu, temporal, variable. Tot té, de fet, molt poca importància. Hi ha qui pensa, fins i tot, que el plagi és un homenatge, o qui diu que és un homenatge quan es destapa la llebre, per justificar-se. En alguns dels enllaços trobareu opinions al respecte. Com he explicat, no és aquest el cas concret de l'autor que ha provocat les meves reflexions.

Com escriuen sovint en els fulletons sobre temes culturals: per a saber-ne més, aquí , aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.


Per cert, la relectura del conegut poema de Joan Oliver em fa pensar que potser avui semblarà allò que en diuen 'políticament incorrecte', la pobra gent del sud en surt molt malparada, la veritat... És el que deia, els anys ens donen perspectives diferents sobre textos antics i admirats en el seu moment.