Avui fa anys l'actriu Aurora Bautista, que va néixer el 15 d'octubre de 1925. Aurora Bautista va ser, en la meva infantesa, per damunt de tot, Juana la Loca, a la pel·lícula Locura de amor i Agustina de Aragón. Aquelles dues pel·lícules ens les passaven sovint a escola, quan de tant en tant feien cine, ja que era una època en la qual es feia cine a gairebé tot arreu. La postguerra va conèixer un excés de cinema històric amb unes lectures cinèfiles destinades a augmentar-nos els sentiments hispànics i l'autoestima patriòtica.
De tota manera, sobta encara com algunes d'aquelles pel·lícules mostren una riquesa aparent de mitjans important. Els actors d'aleshores exageraven força, eren teatrals, encara més quan feien aquests tipus de papers. Aquelles pel·lícules sovint reproduïen quadres històrics, un gènere entranyable, que es va desenvolupar força durant la segona meitat del segle XIX, unes imatges que vam veure reproduïdes en cromos de la xocolata i en enciclopèdies i que van conformar el nostre imaginari.
Quan ets petita rius de tota mena de coses i les escenes de la pel·lícula Locura de amor en les quals la reina-Aurora Bautista acompanya el fèretre del seu espòs difunt i va dient, posant-se el dit als llavis: Ssss, está dormido, provocaven molta gresca i les imitàvem fent-nos un fart de riure, amb aquell riure d'escola tan irrecuperable. Una de les escenes de la pel·lícula copiava pràcticament l'escenografia del quadre de Francisco Pradilla, un pintor aragonès, que penjo en aquesta entrada.
Aquell tipus de pintura ha estat molt menystingut, però els seus autors eren molt bons pintors, un gran nombre d'ells aragonesos o valencians, però alguns també catalans, com Benet Mercadé. En un llibre recent, molt interessant, que he llegit, sobre la figura de Pere el Gran, a la coberta, per desig de l'autor, s'ha reproduït un fragment d'un quadre d'aquest estil, Pere el Gran a la batalla del Coll de Panissars, nom que en algunes publicacions canvien per los Panizos, on vam escabetxar els gavatxos. El seu autor va ser un altre pintor aragonès, Mariano Barbasán.
Aurora Bautista, com Fernando Rey, tenien el pare republicà, empresonat a causa de la guerra. Resulta paradoxal que esdevinguessin imatges iconogràfiques d'una història d'Espanya oficial i magnificada, però la gent s'ha de guanyar la vida i cal dir que les seves interpretacions actorals eren immensament dignes. Tant l'una com l'altre van fer després coses molt diferents i molt més modernes. Aurora Bautista va fer teatre de molta qualitat, va treballar a Itàlia, a Sudamèrica, on es va casar i ens va sorprendre, anys després, amb aquella magnífica Tía Tula. Va estar uns quants anys mig retirada fins que van tornar a donar-li papers secundaris de lluïment. Malauradament, com han fet altres actrius de l'època, s'ha deixat enredar amb els inevitables estiraments i tractaments rejovenidors i mostra el rostre habitual i estrany de moltes actrius grans, una mena de màscara. Fa uns dies vaig veure per televisió Leslie Caron i també fa la mateixa mala cara estireganyada.
En aquell cine escolar de les monges del Sortidor (anar al cine era una mica com anar al recreo) se'ns permetia picar de peus, riure sorollosament, menjar cacauets i caramels i aplaudir a cor què vols quan els bons, els nostres, guanyaven, com ara quan Agustina d'Aragó disparava contra els francesos malèvols i invasors i tothom la seguia, malgrat les tragèdies que patien els saragossans. També allà Palafox, em sembla, era Fernando Rey. O quan es descobria Amèrica, en una altra cinta inoblidable, i es veia la nova terra en la llunyania. La història es pot explicar de moltes maneres però crec que no s'ha millorat gaire al capdavall, encara ens agraden els contes de bons i dolents, sense matisos. I que guanyin els bons, que acostumen a ser els nostres, fins i tot quan la victòria és només moral.
Una cançó educativa, els temes històrics sempre han estat molt inspiradors:
I aquí el faldiller Felipe el Hermoso seduint la mora de bon veure, abans que aquesta es dediqués a fer de cupletista.
4 comentaris:
Dos actors d'esquerres icones del feixisme. Era guapota la Bautista, ara n la última foto s'ha passat de bottox. Aixó ho feia millor Carmen Sevilla que es posava una agulla d'estendre la roba al clatell.
No he posat mai cap interès en veure aquesta pel·lícula i val a dir que sempre he estat cinèfila i mai he menystingut el cinema espanyol que m'ha semblat digne d'apreci.
De la Sarita em vaig aprendre tots els couplés que encara ara m'agraden. La meva primera mestre era de Barcelona i exercia al meu poble castigada per republicana. Mai vaig dir "recreo" perquè ella en deia "esbarjo" així com "deures" dels "deberts o debers o deberes". Malauradament la mestra següent ens feia cantar cada dia l'himne nacional espanyol...
A l'article anterior t'he deixat un altra comentari.
Bon diumenge!
Era molt maca, una mica histriònica, això sí. El tema del bottox l'haurien de prohibir, totes acaben fent la mateixa horrible cara. Tens raó, la Sevilla es conformava amb això i el rostre se li reconeixia encara, tot i que també s'ha tornat una mena de caricatura d'ella mateixa.
Glòria, és una mena de peça de museu, tant pels actors i actrius, tot una plèiade del bo i millor del cinema espanyol d'aquell temps i de molt després com per determinades escenografies molt interessants i per aquell blanc i negre inoblidable. Jo la vaig veure a escola i al cine de barri, ara fa molts anys que no l'he tornat a veure.
Publica un comentari a l'entrada