COMIATS I RECORDS. SOLER I AMIGÓ, A LA VALL DEL RIU VERMELL

 

Aquests dies he sabut de la mort de persones més o menys conegudes. Després d'un llarg càncer va morir una noia de la meva edat i de la mateixa professió, l'Helena, que havia estat mestra durant anys a l'Escola del Bosc. Demà aniré a acomiadar una amiga, la Rosa, molt més gran i amb problemes de mobilitat, una persona de caràcter, activa mentre va poder, catequista, molt lligada al Foment Excursionista de Barcelona, entitat que enguany farà el centenari i que tenia previst entrevistar-la. De tant en tant entrava al facebook i em posava alguns comentaris molt interessants. També va morir, pels volts de Nadal, Maria Teresa Giménez, pedagoga musical i molt relacionada amb les corals infantils.

Avui conec de bon matí la mort de Soler i Amigó, una d'aquestes persones tan relacionades per molts motius amb la meva generació, un savi en molts camps. Va treballar de tècnic d'educació a l'Ajuntament de L'Hospitalet de Llobregat i al de Badalona. A L'Hospitalet hi vam contactar quan, amb unes companyes de professió, endegàvem els materials L'Hospitalet és escola, amb un conte que jo vaig escriure inclòs. No se on han anat a parar tots aquells esforços pedagògics. 

El nom de Soler i Amigo em sonava de joveneta, abans de conèixer-lo personalment, per aquells cançoners tan populars, ja que ell signava moltes adaptacions de lletres al català. Havia nascut a Badalona el 1941. Va estar molt relacionat amb la cultura popular, però explicar tot el que havia fet seria com agafar aigua amb un cistell. 

Per exemple, va escriure llibres per als infants, molts dels quals il·lustrats per Pilarín Bayés, va col·laborar com a guionista en la sèrie de dibuixos animats emesa per Televisio de Catalunya els anys 1988 i 1989. Va rebre el premi Serra d'Or i el Baldiri Reixach, per publicacions sobre cultura catalana i Història de Catalunya. L'any 2006 se li va atorgar el Premi Nacional de Cultura Popular i el 2018 la Creu de Sant Jordi. A banda de la producció pròpia va col·laborar en projectes diversos amb d'altres persones. En el camp de la música és emblemàtica, per al nostre imaginari musical, la seva relació amb Jaume Arnella.

Soler i Amigó havia publicat assaigs diversos, també d'història local, va ser l'autor d'un llibre molt interessant que jo havia utilitzat sovint quan treballava en aquesta ciutat tan gran, tan poc coneguda encara, tan diversa, en el qual explicava el perquè del nom de les escoles. Crec que molts dels noms van ser triats gràcies als suggeriments d'un altre savi enyorat, Francesc Marcè. 

Soler i Amigó també havia escrit poesia, tot i que moltes de les seves lletres de cançons també en son, de poesia, i l'any 1984 va rebre el premi Recull, de Blanes. La seva obra més important, en el tema de la cultura popular es considera que és Tradiccionari, enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya.

Soler i Amigó podia haver estat un magnífic Premi d'Honor però de vegades crec que haver dedicat l'activitat a la cultura popular o al context educatiu i escolar gairebé perjudica la valoració dels qui tenen cura d'aquests reconeixements. Aquest Premi i els seus objectius i intencions continuen sent per mi un misteri inescrutable. Pel que fa a la literatura, qui ha tingut renom dedicant-se al camp infantil i juvenil té, estranyament, més dificultats per reeixir en el camp de la literatura per a adults. Un cas lamentable és el de Joaquim Carbó, per exemple.

He de dir que la premsa, al menys, s'ha fet ressò de la mort de Soler i Amigó i ha escrit obituaris interessants, però molt breus i, crec, parcials, en general i en els quals cadascú remarca allo que l'afecta o li sona més. Seria potser demanar massa que TV3 inventés alguna cosa com ara Imprescindibles dedicada a la nostra gent, però, vaja, es veu que amb el que fan ja tenen un munt d'audiència, si faig cas de les medalles que es posen de tant en tant. 

El darrer llibre de Soler i Amigó, que jo sàpiga, va ser aquest recull de lletres de cançons, que em vaig regalar quan va sortir. Mereixia una molt millor edició, la veritat, acurada, de gruix, amb material gràfic i amb més referències sobre l'autor de tantes cançons que cantem sense pensar en qui en va inventar o reinventar les lletres. No entenc gaire l'adjectiu popular quan es fa servir per fer un apartadet interessat de la Cultura Oficial amb Majúscula. De fet, però, què és, la cultura?

MONTSERRAT COMPANY, EN ELS MEUS RECORDS PERSONALS I PEDAGOGICS

 

M'he assabentat de la mort de Montserrat Company, el dos de desembre. Em va enviar un missatge l'amiga i escriptora Montserrat Galícia i després he rebut més informacio sobre el seu traspàs, a traves del Casalet del Mestre de L'Hospitalet. Segurament a L'Hospitalet en parlaran i n'escriuran força però potser no serà així per part dels mitjans més barcelonins, malgrat que qui més qui menys pot connectar amb la televisió d'aquesta ciutat tan gran, tan propera, tan complexa, i tan llunyana i desconeguda a la vegada.

Les dues Montserrats que menciono treballaven, quan les vaig conèixer, al Patufet, una escola d'aquelles del CEPEC, que jo considerava privilegiades tot i que he de dir que els meus fills van anar a escoles d'aquella xarxa. Eren d'altres temps, potser no tan llunyans com semblen, encara a les escoles públiques es feia tot en castellà i, tot i que hi havia gent molt remarcable, també s'hi aplegaven mestres típics funcionaris de l'època, alguns dels quals una mica repatanis pel que fa al tema de la llengua i la cultura catalanes. El tema escolar i el català encara cueja i de tant en tant el treuen del calaix. Encara hores d'ara em sembla un miracle com es va aconseguir allò de la immersió. El peix al cove té avantatges evidents en temps difícils, tot s'ha de dir. 

Amb el pas del temps vaig tenir molt bona relació amb mestres d'aquelles escoles i tots i totes ens vam anar assemblant i apreciant més. Avui he de suportar com es venen, com a novetats, iniciatives escolars de tot tipus que jo ja havia endegat i viscut. Però això de descobrir la sopa d'all es veu que és una constant. Vaig participar en un projecte que es deia L'Hospitalet és Escola, vam elaborar un munt de materials, la Montserrat Company hi col·laborava i ens donava tota mena de suport. No sé què se'n deu haver fet, de tots aquells materials, no sé si encara es fan servir o no. Fins i tot vaig fer lletres per un disc de cançons infantils i vaig escriure un conte, amb uns personatges que eren uns follets que vivien als parcs de L'Hospitalet, els Tocaboires. La meva il·lusió era que, amb els anys, en fessin una mena de sèrie de dibuixos animats, vagues il·lusions, con tantes altres.

La Montserrat Company va militar en política, va tenir càrrecs a l'ajuntament de L'Hospitalet. Ara sembla que la situació sigui complicada però aleshores també ho era, i molt. Ens va impartir uns cursos per a Caps d'Estudis als quals vaig assistir com alumna i en els quals m'ho vaig passar molt bé. La Generalitat d'aleshores fins i tot enviava substitutes a les escoles per poder fer els cursos. 

La Montserrat Company va fer un munt de coses que es poden llegir a Viquipèdia. El seu marit, Francesc Batallé, va ser l'altra ànima de l'escola Patufet, el pare de Francesc Batallé ja havia estat mestre i té un petit monument a l'entrada del Parc de Can Buxeres. Una de les darreres vegades que vaig anar a un acte educatiu a L'Hospitalet em vaig adonar de què el meu temps havia passat, ja coneixia poca gent, de fet. La Montserrat ni em va conèixer, tenia ja algun problema mental i allò em va trasbalsar. Però així és la vida, no estem vacunats contra tota mena de coses i els anys passen. 

En aquests darrers temps hi pensava sovint, en ella. Des del principi de la pandèmia que amb la Montserrat Galícia ens escrivim cada dia una carteta, ho deu fer mes gent ja que fins i tot ha sortit un llibre amb unes quates cartes que també s'han escrit dues senyores. Nosaltres ja anem per la dues-cents quaranta. Parlem de llibres, de música, de la família, de política, de la pandèmia i, també, d'escola i del passat escolar que vam viure, és inevitable. 

L'Hospitalet va ser la meva segona pàtria, després del Poble-sec, sobre tot els barris de Can Serra, el centre o Santa Eulàlia. Amb un petit parèntesi a causa del tancament d'escoles dels noranta, amb la baixa de natalitat, hi vaig treballar des del 1978, quan em van donar la primera plaça en propietat fins a la jubilació. Els meus darrers deu anys van ser a l'escola Bernat Desclot, a tocar del Parc de l'Alhambra, un parc molt inspirador en el qual vaig llegir que hi volien fer algun bunyol. Passo per alt el lamentable tema burocràtic que encara, en certa manera, funciona, i que fa que no et puguis consolidar en un lloc de treball de seguida, quan entres al cos d'ensenyants. Abans d'aterrar a L'Hospitalet, on hi seria durant quaranta anys, vaig passar set anys de provisional per diferents escoles del Baix Llobregat i vuit anys fent allò d'estudiar i treballar, a l'empresa Harry Walker. Vaja, que m'he guanyat la pagueta. 

Han passat moltes coses, una de les pitjors, pel meu gust, va ser el final de l'EGB i que els nois i noies a partir dels dotze anys haguessin de canviar d'escola. La població escolar ja no es divideix entre catalans i castellans, en aquestes darreres dècades l'escola pública ha acollit gent de tot el mon i, pel que fa a la primària, no conec a fons la situació de la secundària, ha funcionat amb un gran èxit que no sempre es reconeix. També es disposa de més recursos, de més materials, de més mestres, tot i que sempre hi hagi mancances. Cal una certa persectiva per valorar les coses positives. Persones com la Montserrat Company van ser claus en la millora de l'escola, grans persones que potser no son tan conegudes ni valorades com mereixen, més enllà del seu àmbit. Descansi en pau, poca cosa més toca dir, en aquest moment. Però gosaré dir el que penso i espero que no m'apedreguin: vull un mon amb menys maradones i messis i més Montserrats Companys...

L'Hospitalet digital

CCOO Educació

Escola Patufet-Sant Jordi

EVOCACIÓ DE RAMÓN ACÍN, PINTOR, ANARQUISTA, PEDAGOG I MOLTES COSES MÉS

Aquests dies sembla que no et puguis escapar del tema principal. No entraré a fer valoracions polítiques, tan sols constatar que sovint em sento tractada com una criatura a la qual cal renyar, castigar, advertir i educar. Ja tinc una edat i que això ho faci gent de la generació dels meus fills o una miqueta més gran em fa certa angúnia.

Afortunadament, enmig de l'apocalíptica temàtica piconadora, espigolant per la televisió es poden trobar algunes perles, en alguns casos son perles repetides, però se'ls perdona la insistència considerant el context. A la segona cadena fan des de fa temps un programa interessant, que em miro quan puc, Un país mágico. El presentador és un senyor que fa jocs de mans, com és lògic també promociona la seva feina, però ho fa amb moderació, després d'haver-nos passejat per diferents indrets hispànics, de forma acurada i respectuosa. 

Avui hi ha molta gent que viatja a les antípodes. Viatjava, és clar, quan es podia. Però que potser no coneix indrets propers, molt interessants o poc promocionats, si no és que hi té família o coneguts. Ahir la ciutat triada al programa era Osca, lligada en el meu imaginari a allò del rei Ramir i els caps tallats, un fet que té molts aspectes llegendaris, tot i que pots estar a l'indret o se suposa que va passar tot plegat i contemplar l'original del famós quadre de Casado del Alisal que va forjar el nostre imaginari infantil. Una meva tieta en tenia una reproducció de mida moderada, penjada a la saleta, amb d'altres estampes igualment alegres.

Osca és una ciutat meravellosa, una petita joia, tinc pendent tornar-hi, tan sols hi he estat de passada. Però més enllà de la ciutat i els seus voltants es va parlar d'un seu fill il·lustre, molt recordat però jo diria, i no sóc l'única, que poc conegut més enllà de la seva terra. Parlo del pintor Ramón Acín, Pintor, escultor, periodista, pensador, pedagog i anarquista. Un home compromès amb el seu temps, amb la seva terra, amb l'art i amb la gent. Aquestes odioses comparacions han fet que algú el titllés de Lorca d'Aragó però això és absurd, també podria ser Lorca l'Acín andalús.

El pintor havia nascut l'any 1888 i va dur una vida interessantíssima, activa i compromesa. En el moment del cop d'estat va anar amb d'altres a cercar armes per defensar la ciutat i la República, però li van dir que tot estava controlat. L'endemà van entrar els nacionals, ell es va amagar però en escoltar com maltractaven la seva dona, Conchita Monràs, es va entregar. Va ser afusellat i disset dies després van afusellar la seva dona. Les seves dues filles, encara adolescents, van anar a viure amb uns oncles, van estudiar i es van intentar adaptar a la nova situació, fins i tot la gran, que es deia Katia, es va haver de canviar el nom per Ana María. 

Katia va ser una dona molt activa, amb relacions amb Catalunya, va estudiar durant un temps en una escola de Barcelona i es va llicenciar en Belles Arts als setanta anys, també a Barcelona, en l'especialitat de gravat. Durant els seus quinze darrers anys va fer una obra plàstica de gruix. Tenia un estudi a Altafulla. Va fer una vida activa i feliç, malgrat els mals records, reivindicant la figura dels seus pares en tot moment. Va morir l'any 2004, la seva germana Sol havia mort el 1998, havia escrit poemes remarcable, alguns dels quals publicats en un volum gràcies a Ana Maria Moix, per cert.

La pintura de Ramón Acín és original, intensa i absolutament homologable a qualsevol altre pintor del seu temps, d'aquests tan coneguts i valorats, sobretot si son francesos. M'agradaria que el MNAC o CaixaFórum aconseguissin donar-nos a conèixer en profunditat l'obra d'aquest pintor, assassinat de forma injusta i absurda i que em fa pensar en allò que algú va dir quan van tallar el cap a Lavoisier, que costaria molt de temps aconseguir un cap igual. I  també la de la seva filla, Katia. 

Osca té un bon museu històric i una fundació dedicada al pintor. Paga la pena que els interessats espigoleu per la xarxa, on trobareu molta informació sobre Acín, la seva vida i la de les seves filles. Sobta i neguiteja pensar en el poc que sabem d'ell, en general, pels nostres verals, amb poques excepcions, car sempre hi ha gent encuriosida i compromesa amb l'art i la història. Osca té moltes meravelles, entre les quals la seva catedral, tot i que el retrobament amb la polièdrica i admirable figura de Ramón Acín ja justificaria la visita. 

SOBRE FRIVOLITATS LITERÀRIES I PEDAGÒGIQUES

Hi ha un conegut poema de León Felipe, Ser en la vida romero, que parla d'allò que s'esdevé quan la rutina fa perdre importància a les coses. Acaba, contundent, afirmant que per enterrar com cal els difunts, amb respecte, val qualsevol persona llevat d'un enterramorts professional. El poema el vaig escoltar abans de llegir-lo, a l'Escola Normal del meu temps de tant en tant ens portaven bons rapsodes de l'època i gràcies a aquelles sessions vaig conèixer molta bona poesia castellana antiga i moderna.

Aquests dies la meva néta em va mostrar com havien fet a escola una rosa de plastilina i jo vaig comentar que quan treballava n'havia fet amb moltes coses, roba, paper de diari, paper de seda, fang, material de reciclatge... Devies estar tipa de fer roses, va comentar la meva filla. Doncs sí, i de fer castanyeres, dibuixos nadalencs i màscares de carnaval. Les festes han arribat a l'excés, el que abans era extraordinari s'ha vulgaritzat i, a sobre, les mateixes coses se celebren a un munt de llocs. L'escolarització de la tradició ha estat contundent, abusiva i lamentable.

Font de la fotografia: http://zapatitoscochinitos.blogspot.com.es/2015/04/rosa-de-plastilina.html

És clar que per als infants petits i els mestres novells tot deu tenir, encara, un bonic vernís de novetat. Els joves mestres d'avui ja han crescut cantant el Marrameu i fent roses de plastilina, allò que has fet des de petit resulta entranyable quan ets vell i no vols pas que t'ho toquin, et sembla que s'ha fet sempre. 

Fa anys, molts, l'ajuntament de L'Hospitalet va decidir que Sant Jordi fos festa escolar, allò va durar uns anys i després va tornar a canviar. Tot i que els mestres teníem festa vam treballar de forma voluntària tot el matí, penjant textos de l'alumnat i dibuixos per les parets d'una estimada escola que a principis dels noranta va desaparèixer de forma destralera i es va transformar en escola d'idiomes. Ens ho vam passar molt bé, teníem entusiasme pedagògic, aleshores. 

Després vam anar a dinar a algun bar de la rodalia. En aquells anys a les escoles hi havia més diversitat en edats i sexes que no pas avui, tot semblava canviar molt de pressa, malauradament el futur no va respondre exactament a les nostres expectatives. Ja aleshores es feien moltes activitats a un gran nombre de centres que avui es venen com innovacions de la darrera fornada, què hi farem. 

Sempre sembla que a l'escola els d'abans no ho van fer bé. A l'escola, a la vida, a la política, al món de l'art, de la música, del cinema, de la literatura. La dèria innovadora és un perill però sembla que no es pot defugir.

Uns anys abans d'aquell Sant Jordi, quan jo encara no havia començat magisteri, Sant Jordi va caure, com aquest any, en diumenge. Les vendes i promocions es van realitzar, per motius obvis, el dissabte anterior. No hi havia allaus de novetats, com ara. Em sorprèn comprovar la qualitat del que s'editava. També s'editava palla, és clar, però com que la quantitat no era tan exagerada, trobar la qualitat resultava més senzill. 

Hi ha qui voldria creure que les coses que passen ara no passaven abans, pel que fa a les desgràcies que gronxen el món, però aquells dies s'havia establert a Grècia la dictadura dels coronels, per exemple. Avui tenim molts mitjans a l'abast per recordar una mica el passat oblidat, d'una forma més directa que no pas a través de manuals resumits. 

Els seixanta van ser una època d'entusiasmes, uns entusiasmes que van durar ben bé fins a finals dels setanta, lligats, és clar, a la millora econòmica, l'oferta de treball i l'esclat d'unes generacions que volien, com totes, canviar el món. En un conegut passatge d'Incerta glòria (el llibre), l'entranyable Trini explica una anècdota lligada als afanys periodístics de Soleràs, al qual un director de diari li comenta que un article sobre el retorn de les castanyeres el pot fer  la mateixa persona cada any però un altre sobre la rebel·lió juvenil l'ha de fer una persona diferent cada vegada, un jove, i ja se sap que la joventut té data de caducitat. Això del Sant Jordi ja és com el retorn de les castanyeres, de fet. Ja sabem què ens diran i què ens vendran. La pedagogia moderna, en canvi, és com això de la rebel·lió juvenil, han de sortir nous experts de tant en tant, que venguin el producte com si fos la deconstrucció de la sopa d'all. 

Avui es viu de novetats, per a un espai virtual em van demanar fa uns dies que recomanés llibres per tal dia com avui i vaig preguntar si havien de ser novetats.  Oh, és clar, més o menys, em van dir. En ocasions es reediten, com si fossin novetats, llibres antics, molt coneguts, amb un embolcall adient i que els revifa. Tot ha de ser immediat, per estrenar. Si recomanes Crim i càstig i no n'ha sortit una nova edició, no hi tens res a fer. En ocasions pot ser que el llibre ni es trobi, al menys fins que no en facin una nova pel·lícula, un musical. Em va passar fa anys amb Els miserables, que vaig acabar comprant en una edició francesa de butxaca. Més endavant, amb allò del musical en teatre i en cinema em trobava miserables fins a la sopa.

Un repàs als firmadors d'exemplars d'aquell 1967 mostra com anava el tema. Alguns d'aquells autors encara són vigents, d'altres s'han oblidat. Folch i Camarasa va escriure un llibre irònic i divertit que el Francesc Puigcarbó menciona sovint, en el qual feia broma intel·ligent a l'entorn d'això de les firmes. Qui hagi publicat algun llibre en alguna ocasió, sense èxit o amb un èxit molt relatiu, segur que s'identifica amb molts d'aquells fragments. Folch i Camarasa és un escriptor interessant i remarcable, que no ha tingut la fama merescuda per motius difícils d'explicar. Amb aquell Manual de l'escriptor mediocre va guanyar un premi interessant, el Pere Quart d'humor i sàtira, que fa uns anys va passar a millor vida. Jo crec que és tot un símbol, el seu  final, l'humor i la sàtira ja no són el que havien estat però es manté la xaronada televisiva, encara bo.

S'ha de dir que gairebé sempre el guanyava gent una mica coneguda, el tema dels premis era difícil abans però avui encara estan més encotillats, em temo. Malgrat tot van sortir coses interessants, com La propina, de l'Enric Larreula, un llibre que havia fet servir força amb l'alumnat de l'antiga i enyorada segona etapa i amb el qual m'havia fet uns bons tips de riure. Larreula, un personatge polifacètic i extraordinari el va tornar a guanyar anys després, quan el premi ja anava de baixa, però crec que La dutxa no té la frescor ni la gràcia de La propina, tot i que em caldria rellegir-los tots dos perquè la memòria ens fa moltes trampes.

Jo sóc molt poc mitòmana i això d'anar a què em firmin el llibre senyors i senyores que no em coneixen de res no em fa el pes, ni tan sols en els casos, pocs, en els quals admiri els firmadors. Una altra cosa és quan conec la persona, aleshores hi ha un valor afegit. De vegades, als encants, m'he ensopegat amb llibres dedicats de forma molt personal, fa pena trobar aquesta mena de coses, de vegades me n'he comprat algun per motius sentimentals. Però tot passa i resulta inevitable que s'esdevinguin aquesta mena de coses, tot acaba a la brossa o al reciclatge, en general i amb poques excepcions, aquelles a les quals el culte a les relíquies modernes dóna un valor afegit que també em costa d'entendre ja que no tinc gens d'esperit col·leccionista, la veritat.

PROHIBICIONS INOPERANTS I TENDÈNCIES EDUCATIVES

Des que vaig començar a treballar en l'educació -primària, tot s'ha de dir- he anat veient com qualsevol novetat tecnològica era condemnada, d'entrada, pels poders escolars. Aquests dies llegeixo coses sobre això de no deixar entrar el mòbil a l'institut. El problema no és de mòbils ni d'estris diversos sinó del poc control que avui dia té el professorat sobre els alumnes. Se suposa que si les classes fossin interessants la gent no perdria el temps amb els invents diabòlics dels nostres complexos i contradictoris temps.

Fins i tot en l'època dels meus pares eren els llibres -segons quins- un gran perill que calia controlar i que distreia dels objectius seriosos de l'educació. Va passar si fa no fa amb el cinema. Després van ser molt dolentes la ràdio, la calculadora, els discos moderns, la televisió i els seus programes, els primers ordinadors, que creaven perilloses addiccions. Fins i tot, ai, la màquina d'escriure va estossinar l'art escolar de la cal·ligrafia. 

Expliquen que en temps remots, quan l'escriptura es va anar popularitzant, es creia que acabaria amb la memòria. I de fet, en part, així va ser, perquè els humans fem servir les nostres facultats quan les necessitem i no pas de forma generalitzada i en totes les circumstàncies. Les innovacions també han estat refusades en d'altres àmbits, les rentadores feien malbé la roba i les fregones amb pal no deixaven el trespol tan nét com calia. A la llarga, però, les modernitats interessants sempre triomfen fins i tot comptant amb el fet inevitable de què a cada bugada es perdi un llençol o un mocadoret. 

Hi ha també els educadors alternatius, alguns dels quals fora del camp de batalla i situats a l'estat major, tot s'ha de dir, que expliquen que els mòbils no s'ha de prohibir sinó que s'han d'utilitzar en favor de l'educació i dels currículums canònics. No sé què em fa més por, hores d'ara, mirant enrere sense ira però amb certa prevenció lligada a l'experiència, si la prohibició dels estris o la seva pedagogització. No hi ha hagut res més absurd que els jocs didàctis, que encara cuegen, ni tebeos més ximples que els dedicats a educar i adoctrinar amb un rostre amable i fins i tot divertit. 

És força evident que jugant s'aprèn però mai ens havíem adonat, fins fa quatre dies, com qui diu, de què coses com ara el parxís, l'oca o la loteria fossin jocs didàctics. El paradigma dels jocs didàctics deu haver estat el Monopoly. No entraré a fons en la condemna dels jocs suposadament violents, en l'època escolar, fins al punt d'haver canviat els vaixells que s'enfonsaven per floretes que es trobaven al bosc, mentre que més endavant s'ofereix al públic espigadet tot un gavadal de jocs electrònics de mata-degolla a dojo i pel·lícules amb violència a tones. La molta literatura suposadament experta que s'ha esmerçat i s'esmerça sobre jocs, joguines i llibres adients a cada edat, fa plorar per la seva ingènua inoperància happy flower.

De petit i de jove, per sort, tens molts recursos per transgredir, en el meu temps es llegien tebeos i llibres amagats sota el pupitre, àdhuc revistes verdes o de tafaneries, i també es feien recomptes i barates de cromos, dibuixets pocasoltes i picardiosos, es passaven missatges secrets sobre tota mena de coses i tafaneries, s'elaboraven xuletes innovadores  o s'esmorzava abans d'hora de forma secreta i culpable i amb riscos més grans que no pas els actuals. Quan jo era mestra jove, crèdula i dogmàtica, vaig fins i tot trencar de forma sàdica alguns cromos transgressors que interrompien les meves explicacions apassionants sobre coses com ara, entre d'altres, la síl·laba tònica, un dels temes clàssics de llengua, que s'amolla quan encara no s'és gaire capaç d'entendre'n la utilitat.

Fa uns dies vaig assistir, en una llibreria d'aquestes d'ocasió, on pots trobar llibres nous a preus tirats, a aquesta escena:

Una senyora grandeta, una iaia una mica més granada que no pas jo, va entrar i va preguntar a la dependenta:

-Teniu alguna cosa sobre els Jocs Olímpics?

-Oh, no ho sé, miri pels taulells...

-És que la meva néta ha de fer un treball sobre els Jocs Olímpics i ha de buscar bibliografia...

La dependenta, suposo que mare jove i resignada, amb treball precari, mal pagat i horari amb dificultats per conciliar-lo amb la vida familiar, va fer un posat irònic i va reblar el clau:

-Oh, els demanen cada cosa més rara, avui dia! Només fan que donar-nos feina als pares.

-Ah, sí -va afegir la iaia col·laboradora- i els diuen que no sigui buscat a internet, a sobre.

L'escola actual ha generat en molts casos una manera de fer que dóna excessiva feina als pares, mares, avis i coneguts, els quals han de col·laborar en temes com ara endegar una disfressa de pastanaga, cercar castanyes, fulles de la tardor, herbes remeieres o sardines per a observar-ne ganyes i tripes o cercar informació sobre coneixements diversos i surrealistes, no sempre a l'abast. Internet ho facilita gairebé tot, excepció feta de les castanyes i les sardines, i per tant, no pot ser bo. Ja sé que no tothom té aquesta mena de prevenció però fins i tot quan es permet cercar a internet la cosa genera un excés de despesa en tinta i impressora, la veritat. 

Caldria revisar a fons el tema i reflexionar sobre el fet que moltes coses s'han de fer a escola i a partir de l'escola i no marejar la família que prou feina té guanyant-se el pa de cada dia o buscant feina. Tot això ho veig així ara, ho admeto, i també he pecat i ja no sóc a temps de rectificar. Sobre els perills de les modernitats, és una batalla perduda i l'escola sempre ha anat un vagó per endarrere de la realitat, en general, com aquell enamorat de Brassens a qui sempre se li passava l'arròs encalçant la bella Marinette. Quan fèiem cursets de framework ja tothom feia servir el word, per exemple. Això si havíem aconseguit superar allò del bàsic i la tortuga informàtica del Logo.

Però, qui sap, potser també es necessari prohibir coses per tal que els afectats, infants i joves segurament immadurs però amb més espurnes mentals en actiu que els seus professors, puguin trobar la manera de transgredir les prohibicions fent servir l'enginy tecnològic en profit propi. Acabar fent treballs escolars amb aplicacions didàctiques del mòbil pot ser molt i molt pitjor. Mentrestant coses com ara la correspondència escolar, que serien tan fàcils i còmodes d'emprar, a nivell fins i tot mundial, són avui molt menys utilitzades que en els temps del freinetisme progre quan encara escrivíem, gairebé, a mà. Tinc la teoria de què si a nivell peninsular s'hagués utilitzat la correspondència entre escoles de tota la pell de brau avui les coses serien ben bé d'una altra manera. Potser faig volar coloms, ho admeto. Ser mestra té aquestes servituds ideològiques.

CURRÍCULUMS OCULTS I MATERIALS DIDÀCTICS D'ABANS D'AHIR

La referència que l'amic blogaire Allau va fer l'altre dia del llibre ENCERADO Y CLARIÓN m'ha evocat per art de màgia nostàlgica tot un món escolar que avui sembla perdut i que ha estat molt bescantat, de vegades amb raó i d'altres de forma injusta. 

Com podeu comprovar aquell llibre amb models de dibuixos per a les austeres pissarres del passat era obra d'un mestre, artista i professor de dibuix molt apreciat, Lluís Mallafré. He trobat poques referències biogràfiques sobre ell però per casualitat m'he ensopegat amb una web familiar on es parla d'ell i d'altres persones notables de la mateixa família. Això és el que he pogut esbrinar (copio de forma literal del blog que indico):

LUIS MALLAFRÈ GUASCH

Nacido en Tarragona en el año 1895.Maestro y profesor de dibujo.Dibujaba con un trazo muy limpio y casi infantil.Fueron famosos y distribuidos incluso por Sudamérica sus cuadernos “Estío” para trabajos escolares durante las vacaciones y otros dirigidos a los maestros para hacer dibujos en la pizarra. Hizo ilustraciones del libro de Rovira i Virgili sobre la muralla de Tarragona. Realizó proyectos de urbanización del Campo de Marte y de unas escalinatas que bajarían del mirador a la Playa del Miracle. Llegó a trabajar en la Consellería d´Ensenyament. Tras la Guerra fue depurado y mandado a una aldea castellana, renunció y volvió a Barcelona para trabajar libremente y dando clases de dibujo en las escuelas salesianas,con los años, rehabilitado, fue profesor en un instituto de segunda enseñanza.Tenía cierto parecido con mi hermano Pedro. Estaba casado con Pilar García que regentaba una óptica en dónde está ahora el café Viena.Tuvo un único hijo , Luis, abogado, que ha trabajado por el gas de Barcelona.Llegó a nonagenario, los últimos años lo cuidó una negra.

Els canvis socials i polítics han fet que moltes d'aquelles entranyables publicacions quedessin lligades a un temps ombrívol però crec que tenien valors que ens caldria recuperar. El dibuix realista s'ha menystingut de forma absurda com si anés renyit amb la creativitat quan és una eina molt útil en tot moment. Fa uns dies escrivia sobre Emili Freixas i les seves làmines i crec avui que tot pot conviure i que tot es pot aprendre i tot ajuda a aprendre.

HI ha qui creu que es neix dibuixant, escriptor o músic quan, de fet, en tot es pot millorar. Un altre tema és arribar a ser un geni, és clar, però això passa també en camps com en el de l'esport, hi ha aptituds, actituds i habilitats. No hi ha res millor per dibuixar bé que fer-ho sovint i per a aquesta finalitat tot serveix, des de l'apunt del natural a la làmina més clàssica.

Una mestra molt gran i molt sàvia, avui ja desapareguda, que va compartir amb mi una de les primeres escoles quan jo tenia uns vint anys i ella gairebé seixanta, edat que en aquell moment em semblava una eternitat, conservava algunes publicacions curioses, llibres per a mestres de la seva època, amb pocs recursos i moltes necessitats. Un d'ells era un mètode inventat per un altre mestre, destinat a l'alfabetització d'adults o a ensenyar a llegir moltes criatures, en aquelles aules superpoblades del passat. El mètode, molt pràctic, havia estat inventat per l'autor, del qual sento molt no recordar el nom, un mestre anònim que potser fins i tot s'havia autoeditat el llibre. Consistia en fer el que més endavant vaig veure explicar com si es descobrís la sopa d'all, associar les lletres a sons i gestos. Potser en català tingui el tema més dificultat, no ho sé, en aquells anys tot era en hispànica llengua oficial, com podeu imaginar. La mestre que menciono l'havia utilitzat amb gent gran i amb criatures i me'n va garantir l'efectivitat.

Aleshores no hi havia sistemes de còpia, ni tan sols màquines d'escriure, a les escoles primàries. Vaig copiar-me mig llibre a mà, dibuixos inclosos, i amb el temps se'm van perdre aquells apunts maldestres. L'autor havia experimentat el mètode en campanyes d'aquelles d'alfabetització que, de tant en tant, es feien per la geografia espanyola, poques i apressades, i crec que també s'havia aplicat en algunes casernes, doncs durant anys la mili servia a més d'un per aprendre a llegir i escriure. No he sentit a ningú del camp de l'ensenyament parlar d'aquell llibre, ni l'he vist mai més. Sovint entomem mètodes pedagògics amollats per patums que no han vist l'escola ni pel folre, la veritat, i aquestes iniciatives nostrades, tan meritòries, ni són apreciades ni són conegudes ni se'ls dóna cap valor.

Els dibuixos de Mallafré no es trobaven tan sols en indrets pedagògics, havia fet moltes coses, nines de retallar, construccions, de tot. Sobta avui comprovar de quantes coses va ser autor, entre les quals molts dels models per a treballs manuals en paper de l'Editorial Salvatella, uns treballs barats i ben explicats, molt útils. Pot ser que algú trobi carca tots aquells materials, avui la pissarra tradicional és ja un record i fins i tot se la va arribar a considerar perillosa per a la salut, a causa del polsim de guix que produïa, què hi farem. Si tot el que avui diuen que és dolent ho fos tant com diuen la gent de la meva generació i de les anteriors no hauria passat dels quaranta-i-pocs, la majoria.

La pissarra era un estri econòmic i que demanava l'esforç de copiar i d'escriure a mà amb lletra llegible, cosa aquesta que sempre m'ha costat força. Més endavant vam començar a fer còpies amb coses pintoresques, com ara una gelatina ensucrada que fabricàvem a casa nostra les seguidores del mètode Freinet i que funcionava amb uns clixés especials, se'n podien treure vint-i-pico de còpies i tot. Un cap de setmana calorós vaig arribar a la meva classe i es veu que el sucre havia atret una rastellera de formigues que pujaven per la paret, passejaven pels prestatges i es fotien sense manies aquell invent tan reeixit. Després vam fer servir els clixés encerats, amb els punxons aquells  i el vernís acolorit per arranjar errades. Tot ha passat i tot passarà i el que avui sembla modern demà serà un record i encara gràcies.

EM SÉ TOTS ELS CURSETS

Ahir vaig anar a una escola on havia treballat durant tres cursos, fa temps, a principis dels noranta. Va ser un dels llocs de treball dels quals guardo millor record sobretot dels dos primers cursos, ja que van coincidir diferents factors: un bon director, una colla de companyes amb inquietud i cultura -en un sentit molt ampli de la paraula- i uns alumnes que van fer amb mi cinquè i sisè, un dels grups més brillants i entusiastes que he tingut mai.  No crec que hi hagi bones i males escoles, a cada indret hi ha mestres de tota mena i grups-classe de tota mena i infants de tota mena, les etiquetes cada dia em semblen més irrellevants. I també es passen èpoques, a nivell personal i a nivell de centre educatiu i de grup de mestres.

Havien elaborat enguany, els nois i noies de sisè, uns treballs de poesia a l'entorn del centenari de Joana Raspall, un centenari amb l'homenatjada feliçment viva, per cert. També havien llegit alguns poemes meus. M'ho vaig passar molt bé, la veritat. El grup també era d'aquests tranquils i respectuosos, homogenis i aptes per a fer activitats diverses. Cinquè i sisè és una bona edat escolar per al professorat que en té cura. A l'època de l'EGB a setè i vuitè esclataven els dimoniets de l'adolescència i els nois i noies feien aquell canvi radical i difícil que avui pateixen a l'ESO, un bunyol més de tants com s'han fet en el món educatiu, car no era el mateix acollir aquests canvis a l'escola on els coneixíem, a ells i les seves famílies, des de petits, que enviar-los al món exterior en època tan tendra i complexa. Però ens ho van vendre tot plegat embolcallat de modernitat pedagògica innovadora i hi vam caure de quatre potes.

A l'escola on vaig anar encara hi queda alguna mestra de les que hi havia aleshores. Gent amb set o vuit anys menys que jo. Una d'elles em va explicar que al migdia anava a un seminari sobre lectura i escriptura i que li feia una mica de mandra desplaçar-se. Li vaig dir, amb aparent ironia però de forma absolutament seriosa, que no sé què caram hi havia d'anar a fer, ella, amb la seva experiència, a un seminari d'aquest tipus, ja que era ella, precisament, qui havia d'impartir seminaris als suposats experts i als mestres novells. Podia dir-li això amb coneixement de causa car l'havia vist treballar i és una gran professional, amb idees i empenta.

No és la primera vegada que faig aquest tipus de comentari a algú. Jo també he caigut en el parany i he anat a cursets i seminaris impartits per gent que en sabia molt menys que no pas jo o que la mestra més grandeta del curs paral·lel al meu, teòrics d'aquests que descobreixen la sopa d'all un dia sí i un altre també i que han trepitjat poca escola real. L'alumnat jove de magisteri m'ha comentat en ocasions el poc rodatge pràctic i terrenal dels catedràtics pertinents però, és clar, s'ha d'aprovar la carrera i no es pot protestar de segons què. El estudiants, que tan sovint protesten de temes globals que sovint els arriben manipulats per la política del moment, protesten molt poc quan es tracta d'exigir excel·lència, terrenalitat i claredat expositiva al professorat. 

Si els estudis s'organitzessin bé els aspirants a mestres podrien anar, des del primer dia dia a ajudar a una escola, una estoneta. La teoria tan sols hauria de ser un complement i, a més, seria fàcil d'organitzar i un gran suport per a les escoles, la seva col·laboració. M'agradaria fer un tempteig aprofundit sobre l'experiència a l'escola de base dels qui formen mestres i també dels qui imparteixen cursos i cursets sobre tot tipus de temes pedagògics, explicant la darrera teoria del moment, teories que, com hem comprovat, han donat sovint resultats lamentables. El pitjor és que quan ets jove t'ho creus tot i penses, ai, que els mestres grans amb experiència i seny contrastat no ho fan prou bé. 

Una companya de feina, de la meva edat, em volia vendre un dia la moto d'unes innovacions etèries i absurdes perquè li havien explicat a Rosa Sensat. Vaig dir-li, rient, que allà havia donat cursets fins i tot jo mateixa, però no sé si em va copsar la ironia metodològica, la veritat. I és que si jo li arribo a donar consells en directe en aquell moment, sobre temes educatius innovadors, no m'hauria fet cap mena de cas però si jo li hagués dit el mateix des d'una tribuna de més prestigi segurament hauria estat ben diferent. Aleshores li haurien dit a Rosa Sensat, a l'ICE, al seminari del Centre de recursos o a la Universitat de no sé on i el consell tindria marca.

L'experiència professional avui no és un grau, és una nosa, i la nostra societat no la vol ni la sap aprofitar. L'únic avantatge que té aquest capteniment absurd és que forneix un gran nombre de feina, ni que sigui de feina temporal, als qui difonen les idees dels experts als seminaris, cursos i cursets i es generen llocs de treball així com humils sobresous. Tal com està el panorama la cosa no resulta gens menyspreable. Un company de feina, en una ocasió, parafrasejant el poema de León Felipe, li va dir a una mestra amb fe en teories diverses, predicadora de les novetats dels darrers cursos seguits, em sé tots els cursets. El poema de referència em ve molt sovint al cap, com aquell de Ser en la vida romero. I no tan sols aplicat a temes educatius sinó a tantes coses en general, i mireu que ja té uns quants anys!

I, a més, en aquests cursos i cursets s'ha d'anar amb compte, sovint els impartidors s'aprofiten de la feina, l'experiència i suggeriments dels reciclats. El plagi descarat existeix en tots els àmbits. Bé, admeto que algun curs i curset m'ha resultat útil però són tan poquets considerant els centenars de rotllos que he entomat des que estudiava de joveneta... Mai no estem prou vacunats ni previnguts en contra dels cuentos. Els cuentos saben com reinventar-se i reciclar-se segons la teoria pedagògica que toca.

SÉ TODOS LOS CUENTOS

Yo no sé muchas cosas, es verdad.
Digo tan sólo lo que he visto.
Y he visto: 

Que la cuna del hombre la mecen con cuentos, 
que los gritos de angustia del hombre los ahogan
con cuentos,
que el llanto del hombre lo taponan con cuentos,
que los huesos del hombre los entierran con cuentos,
y que el miedo del hombre…
ha inventado todos los cuentos. 

Yo no sé muchas cosas, es verdad,
pero me han dormido con todos los cuentos…
y sé todos los cuentos.

PALMES TRADICIONALS I PALMES MODERNES

Fotografia: Diari de Girona, benedicció de Rams

Ahir era l'històric dia de la Palma o de Rams que ja no és el que havia estat en temps de religiositat obligatòria i universal. A casa meva eren molt complidors i criticaven que un gran nombre de gent que no era missaire es mudés i anés a beneir sense quedar-se després a oir missa. La missa del dia de Rams cal dir que és molt llarga pel fet que s'hi llegeix sencera la Passió de Crist, que jo recordi. L'eclecticisme actual, crec que saludable en el fons, fa que molta gent que no és religiosa vaig també a beneir, per seguir la tradició. És una cosa contradictòria, com també ho és això dels padrins laics que regalen la mona i el palmó, però les contradiccions i incoherències formen part de l'espècie humana i de les seves dèries.

Durant la meva joventut vaig patir atacs de coherència en tota aquesta temàtica tradicional i religiosa i avui m'he tornat més tolerant. Del dia de Rams em quedo amb les històries familiars, que explicaven com Jesús era molt ben rebut a Jerusalem i la mateixa gent que l'aclamava uns dies després anava a veure com l'estossinaven. Així passa la glòria del món i així acaben els lideratges, tot sovint. Aquest any he vist palmes tenyides de coloraines, una cosa horrorosa, sembla que tot s'ha de renovar, fins i tot aquestes innocents creacions tan boniques en el seu color natural, amb rosaris de sucre penjant. Avui no les guarneixen tant com abans, de tota manera. El color que fan les palmes fresques i la seva olor em resultava encisadora però vaig conèixer de petita un matrimoni que en feia i el procés era laboriós i fins i tot perillós, ja que utilitzaven determinats productes tòxics per mantenir aquella frescor. M'imagino que avui tot deu ser diferent, no ho sé.

Fa anys que a les escoles es fan mones abans de Pasqua, Pasqua abans de Rams, literalment. Jo vaig protestar sobre el tema manta vegades sense cap resultat pedagògic. L'escola ha fet seves determinades tradicions, com ara allò tan lleig d'anar tallant les potes de la Vella Quaresma, sense entrar a fons en tot el que representa la Setmana Santa. Tot ha canviat i encara canviarà molt més i algunes tradicions aniran fent la viu-viu. La meva mare explicava que la seva àvia considerava el Carnaval i la Palma les festes de les mares boges perquè vestien les criatures amb robes lleugeres i primaverals, per tal de presumir, i com que sovint encara fa fred en aquestes festes s'agafaven moltes calipàndries.

La veritat és que per la Palma s'estrenava alguna cosa sempre, encara més que per Nadal. Sovint s'estrenava equip sencer, vestidet, rebequeta, sabates i mitjons. També era un dia en el qual es feien fotografies i per això en tenim tantes d'aquesta festa. La majoria de gent, quan jo era petita, no tenia màquina de retratar però sempre hi havia un veí amable que ens la feia o, si calia, es llogava fins i tot un retratista modest. La festa era tot un cerimonial que ja començava amb allò d'anar a comprar sabates i mitjons. Les sabateries d'aleshores m'encantaven, amb les seves capsetes i el seu mobiliari clàssic i els seus miralls de peus, alguna en queda, però poques, d'aquell estil. Com a gran novetat, fa molts anys, sabateries d'anomenada d'aleshores com Can Torrents van comptar durant un temps amb pantalles de rajos X per veure la mida del peu, una barbaritat considerat des del present però aleshores això de passar-te per la pantalla era molt habitual fins que es van conèixer les contraindicacions de tanta radiació. 

Els nois picaven amb el palmó i feien escombra i a les noies més grandetes aviat ens van deixar portar també palmons i contribuir al sarau corresponent. Tothom feia el mateix, no com ara, i per tant tothom anava a beneir, encara que no anés a missa, i després a presumir i a retratar-se, a la mida de les seves possibilitats. Les palmes i els palmons es lligaven al balcó per tal que no vinguessin bruixes, que ja és gros, i allà anaven agafant un to molt lleig i decadent fins que se substituïen per les de la nova temporada. Les senyores portaven rams d'olivera o de llorer a beneir i encara en porten  i els senyors, de vegades, una palmeta a la solapa. 

Jo, quan era petita, em sabia moltes poesies de memòria, una gran part d'elles d'El trobador català, bestseller intemporal i incombustible de Bori i Fontestà que encara es pot comprar, editat per Millà, i molts poemes dels quals he vist reproduïts sense mencionar-ne l'origen. Al llibre hi ha una poesia racista, també de Setmana Santa que es diu Anem a matar jueus. No sé si en les darreres edicions l'han censurat però ho haurien de fer. Eren coses de l'època i els jueus, els comunistes, els maçons i la resta no eren personatges reals sinó que pertanyien al món misteriós de les bruixes i els follets, per als infants d'aleshores. Era un gran contrasentit matar jueus quan Jesús i la seva família eren jueus, una cosa rara de tantes com se n'apleguen per tot arreu.

Per la Palma em feien recitar un vers sobre la Palma del llibre mencionat. És una poesia sentimental i trista, com moltes d'aquell temps, i si es recitava amb grapa feia plorar l'audiència ja que acaba recordant la mare difunta. Els llibres de versos en català i castellà destinats a la recitació familiar eren farcits d'orfanets sense mare, mares sense fills, vells tristos a punt de ser abandonats i pubilletes menystingudes a causa del naixement de l'hereu, coses que en l'època eren més habituals que no pas ara, però també aplegaven qüestions patriòtiques i consells morals. La inevitable nostàlgia del passat fa que en ocasions ens planyem de les pèrdues sense tenir en compte els assoliments i les millores, com que nosaltres, des de determinat moment vital, més aviat anem de baixa, existeix aquesta tendència molt humana a la subjectivitat. Bori i Fontestà ha estat menystingut per les elits culturals però el seu pes en la literatura popular i fins i tot en el manteniment de certs valors nostrats és immens i poc estudiat. Al meu avi un professor modern d'Esplugues ja el feia llegir El trobador i de fet el seu autor ja el va escriure amb intenció escolar. 

Bori i Fontestà era mestre i la seva vida, activa i lluitadora en el camp de l'ensenyament i de la política, és poc coneguda, més enllà de l'entrada de compromís a viquipèdia, la consideració intel·lectual vers la producció literària -o el que fos- dels mestres sempre ha estat minsa i rància. En uns cursets de fa anys sobre botànica un professor universitari de categoria,em sembla que era Ramon Folch,  ens va comentar l'interès dels llibres del senyor Masclans, que aleshores encara era viu, per a classificar els arbres i els arbusts i va afegir, sense mala intenció, oh, i és un mestre. Com volent dir que malgrat ser un mestre havia endegat una obra d'interès universitari que feien servir els experts 'de veritat'. Fins i tot ell mateix es va adonar de la relliscada i després ho va voler arreglar dialècticament, sense èxit, la veritat. Als mestres se'ns ha considerat poc i s'ens ha exigit molt, també en exemplaritat, quan feia alguna bestiesa innocent a casa em repetien 'sembla mentida que siguis mestra' i ja vaig comentar com xalava la gent quan algun mestre fallava les preguntes d'un concurs cultural radiofònic o televisiu.

Bori i Fontestà va merèixer una exposició amb motiu del centenari de la seva mort, l'any 1912. Era badaloní i per sort a Badalona tenen tendència a recordar la seva gent. També va escriure d'altres llibres destinats a l'escola. Un d'ells, un manuscrit, encara l'havia utilitzat jo de petita, en l'edició aquesta de la tapa amb la ploma i el tinter, encara llegíem aquesta mena de llibres aleshores, que ajudaven a entendre les cal·ligrafies de la gent. Es va perdre i de vegades l'he vist als encants sense decidir-me a comprar-lo però segur que en algun moment cauré en la temptació. 

LA PALMA
I
Molt petit seria encara
quan amb goig la meva mare
una palma em va comprar;
i, afanyosa i satisfeta, 
agafat de la maneta, 
entre l'altra mainadeta, 
a l'església em va portar. 

Vaig aixecar-la lleugera
entre aquella primavera
de llorers i rams florits;
després la mare em contava, 

mentre al balcó la lligava, 
que a les bruixes espantava,
amb els seus grills beneïts.
II
Aquella palma estimada
les pluges l'han destrossada;
ja no en queda ni el record;
la meva mare amorosa
que va lligar-la gelosa,
també el somni etern reposa;
pobre mare! també ha mort.

Perxò, en veure com s'afanya
una mare, que acompanya
amb la palma al seu fillet,
em recordo, en aquest dia, 
de la mare que em volia, 
de la palma que tenia 
de quan era petitet.