Tardors, castanyades escolars i velleses antigues

Avui escoltava per la ràdio un d'aquests programes als quals truca la gent preguntant quin temps farà en algun indret on aniran a passar el cap de setmana. En aquest cas es tractava del pont. No sé si en temps de dificultats no hauriem d'eliminar els ponts i els aqüeductes d'una vegada però, vaja, jo ja faig pont sempre des que m'he jubilat, la meva vida és ja un gran pont, i em direu que no sóc qui per opinar.

Molta gent que trucava era jove o de mitjana edat. Un gran nombre preguntaven alegrement el temps que faria a llocs com Nova York, Londres, Roma, París. Un altre grup de gent feia un pont més proper, com jo mateixa, que aniré al Ripollès, però que no truco mai a la ràdio per preguntar aquesta mena de coses que es poden saber fàcilment per internet. En tot cas, em sorprèn que aquests programes i tots els que fan referència a la meteorologia, tinguin tanta audiència.

Si jo anés a viatjar per l'ample món tampoc no trucaria a la ràdio per preguntar això i explicar que me'n vaig a Pekín o al Canadà, em semblaria que en època de vaques magres podria ofendre aquells i aquelles que prou feina tenen per anar tirant i que s'hauran de conformar amb anar a voltar pel passeig o la rambleta del poble, de la mateixa manera que els rics d'abans endrapaven un pollastre rostit a la fonda, davant dels pobrets i alegrets que no hi tenien accés. De vegades tinc la impressió que ens agrada fer coses per tal que els altres se n'assabentin, altrament no té cap gràcia.

La castanyada va ser una d'aquelles primeres festes que vam recuperar a l'escola. El tema d'aquestes recuperacions ha acabat conformant un any escolar basat gairebé en celebracions  i festetes més o menys tradicionals. De les festes n'hem tret i posat el que ens ha semblat, de morts i de difunts se'n parla poc, de la mateixa manera que per Setmana Santa i Pasqua es parla poc o gens del tema de la Passió, en general.

Les escoles més progres han intentat substituir les celebracions lligades a la religió cristiana per coses una mica estranyes, solsticis, festes de primavera. Es faci el que es faci la nostra tradició cultural cristiana pesa i pesarà. En tot cas, l'escolarització de les festes ha derivat en coses absurdes, el carnaval, festa de disbauxa i llibertat, ha acabat per comportar que s'hagi d'anar, per exemple, vestit obligatòriament de peix, si s'ha decidit que aquell curs la festa es dedicarà a la conservació de les espècies marines.

En el fons la barrija-barreja ha existit sempre, el que era pagà s'ha embolcallat amb el tema religiós i a l'inrevés. De tant en tant es tenen ganes de tornar a les essències, a allò del monòton rosari familiar resat pels difunts mentre tothom s'abaltia, i a les humils castanyes torrades a casa quan els panellets eren menges excessivament cares. Les visites al cementiri es mantenen. Jo no hi anava mai fins que es van morir els pares, els parents, els amics. Avui els cementiris em semblen una mena de llibre viu -perdoneu la paradoxa- que ens explica moltes coses sobre nosaltres mateixos.

Algú va trobar fa anys, espigolant qui sap on, aquella cançó del Marrameu, probablement una cançó popular dels pegots, i se'n va fer l'himne popular de l'escola progre-castanyera. Els dibuixos escolars amb castanyeres mostren, en general, parades rudimentàries i senyores grandetes, amb mocador al cap i davantal negre. Però de castanyeres n'hi ha de joves i de bon veure i n'hi devia haver abans, com demostra el gravat que he penjat en aquesta entrada per il·lustrar el tema.

Una vegada em vaig disfressar de castanyera i vaig anar a voltar per les classes dels més petits, carregada de castanyes, magranes, cargols i d'altres elements tardorencs. Els més menuts no em reconeixien i m'ho vaig passar molt bé. L'imaginari artístic escolar s'omple aquests dies dels dibuixos de fruits de tardor, de bolets, de paraigües i gotes de pluja i d'arbres sense fulles, tot i que pels nostres verals la majoria es mantenen verds. De la mateixa manera es dibuixen hiverns nevats encara que no nevi al lloc de l'escola.  Jo crec, des de la perspectiva que donen els anys, que les festes escolars fan perdre moltes hores, la veritat.

Un personatge tardorenc típic era el caçador però ara és aquest un símbol tardorenc de baixa, per raons òbvies. Quan començava a treballar a l'escola tot això em feia molta gràcia, al cap dels anys, com sol passar, ho he trobat tot plegat una mica xaró i enganyós. El que havia estat una opció es va transformar en una obligació, en part del currículum, horrible parauleta. Però, vaja, per als mestres joves tot és també nou i així ha de ser i el millor seria allò de ser en la vida romero, pasar por todo una vez, una vez sólo y ligero... La rutina professionalitza però també té molts problemes. Cercar l'equilibri entre la novetat i el respecte a la tradició i a l'aportació de la gent gran és difícil, complex.

També se suposava que per aquestes festes calia explicar contes de por, potser per tot això dels difunts. Avui s'ha d'anar amb compte amb aquest tema a l'escola, no sigui cas que vinguin a protestar alguns pares sensibles poc partidaris d'espantar les seves criatures amb històries d'aquest tipus. M'acaben d'explicar una història sobre un noi universitari que va anar fa poc a parlar amb la professora, després de no haver-se pogut presentar a un examen, acompanyat de la mare, que l'anava justificant i defensant!!! A aquesta infantilització de la població estem arribant.

Tornant als contes tètrics, el cert és que moltes rondalles tradicionals fan avui força  basarda, la nostra sensibilitat ha canviat molt i els anem suavitzant amb el temps, matisant la sang i el fetge o amarant d'humor les situacions més angoixants. A mi un conte que em feia molta por, molta, era aquell de la Marieta ja pujo l'escaleta, en el qual una mena de zombie al qual la Marieta ha manllevat el fetge, per tal que la mare no sabés que s'havia gastat els calerons del sopar en una nina, la ve a buscar a la nit i, se suposa, se la deu emportar, ja que el final no l'he entès mai i el que es feia era donar-te un ensurt en el moment en el qual l'ésser de les tenebres engrapava la nena.

Al llibre El trobador català, volum de capçalera familiar del qual em sabia, de petita, molts versos de memòria, n'hi ha un sobre la castanyada, en una casa de pagès. L'avi els diu a la família que ja és vell, que potser no veurà més tardors. 

Jo só el més vell de la colla,

i a la mort, on haig de raure,

l'edat m'hi acosta i m'hi amolla

i fulla que el vent sorolla

que poc, que poc triga a caure!

I al dir això el bon avi encara

amb cor fort, pren de sa vora

l'infant que bressa la mare

i se l'acosta a la cara,

i li fa petons... i plora.

És trist i a mi, de petita, em feia plorar i tot. Al final la jove de la casa diu que menys plorera i a torrar castanyes, menjar panellets i fer córrer el porró.

I a la negra fumerola

i a la calentona ratxa

que al bon vellet reviscola

treu la jove la cassola

i els panellets, i el garnatxa.

I els diu: -Au, mostreu al llavi

la rialla, xics i grans;

a menjar i que tot s'acabi,

que avui és el sant de l'avi,

és la festa de Tots Sants.

Abans, quan era jove, em mirava els avis i les àvies, els iaios i les iaies, amb una certa llàstima i una gran curiositat. Com devien haver estat de petits, de joves? El meu germà, de menut, quan en una pel·lícula moria un vell, ni que fos el més dolent de tots, plorava sense aturador pel fet que li recordava el meu avi matern, l'únic avi que vam arribar a conèixer. I és que fa anys molta gent deixava aquest món de mones entre els seixanta i els setanta, la desena de la mort segons deia el capellà del poble del meu pare a les prèdiques de l'antigor, aconsellant els d'aquesta edat que es penedissin dels seus pecats per preparar l'arribada inevitable al més enllà.

Avui molts d'aquesta edat encara estem una mica flamencos, ballem, viatgen, nedem i fem cursets d'informàtica al centre cívic, però el temps passa i arriba la tardor de la vida, més o menys tard i la darrera castanyada també arribarà. Llàstima que per aprendre a viure t'hagis de fer vell. Ara que començo a entendre la gent em moriré, deia la meva mare de vegades, amb una gran saviesa tardorenca.

Repensar Freinet

A l'escola hem passat per etapes diverses en la valoració de pedagògs considerats innovadors en algun moment. Una de les glòries de la meva joventut va ser Freinet, els llibres del qual o sobre els seus mètodes es venien com a xurros i avui semblen haver desaparegut del mapa.

He recordat Freinet avui perquè el pedagog va néixer i morir en el mes d'octubre. Va néixer el 15 d'aquest mes de l'any 1896 i va morir el dia 8 del 1966. Un professor de la meva joventut considerava, i crec que amb raó, que els mètodes dels pedagogs van tenir èxit, més o menys, mentre ells mateixos els utilitzaven i que en el fons el remarcable era la persona i no pas el mètode.

Per raons administratives i burocràtiques aquests mètodes mai no s'apliquen de forma integral, se n'aprofiten pegots i retalls que acaben esdevenint caricatures. Al cap d'uns anys ja en resta poca cosa i noves idees, sovint refregits de les antigues, venen a marejar els mestres inquiets amb propostes diverses que s'escampen sense saber com, en ocasions fins i tot promocionades pels poders públics que no tenen ni idea de l'escola real i del que s'hi cou.

Freinet, com les germanes Agazzi o el Padre Manjón, em mereix un gran respecte pel fet que va ser un pràctic i que va experimentar el que predicava en el terreny escolar. Freinet va ser un ferit de guerra que es va dedicar a l'educació primària en zones rurals franceses de la seva època. Imagino que va tenir prou llibertat com per poder fer el que pensava, cosa que avui resultaria molt difícil. A les escoles, en general, hi van arribar algunes tècniques -horrible paraula- freinetanianes que van anar esdevenint una mena de grotesca imitació de l'original.

Freinet va propiciar el text lliure i la correspondència escolar. Per treballar aquests temes en èpoques d'escassedat els mestres militants, minoria a les escoles (ja que una constant nostrada ha estat alternar el dogmatisme unitari amb el cadascú que s'espavili), utilitzàvem tècniques reprogràfiques molt divertides, com ara una impremta feta amb una gelatina casolana. El més innovador eren els clixés de cera. Avui seria molt fàcil basar l'educació primària en els intercanvis epistolars, amb internet i les grans possibilitats que tenim d'escriure i corregir, però crec que es fa molt poc, tot això, en general. Estimular la correspondència entre escoles, amb la resta de l'estat espanyol i amb la resta del món seria molt convenient si es fes bé i de forma organitzada. El que passa és que sovint aquestes coses es fan de forma puntual, com un bolet, i quan vénen temps de sequera els bolets escassegen.

Una altra tècnica era l'assemblea, en un estil una mica d'acció catòlica o més aviat de cristians pel socialisme, amb allò del jo proposo, jo felicito, jo critico. No sé fins a quin punt tot això es fa servir encara en les nostres escoles actuals, la veritat. Freinet es considerava un pedagog d'esquerres, seguidor de l'Escola Moderna, una formulació de principis que aplegava trenta punts programàtics, un dels responsables de la seva formulació va ser Ferrière. En la realitat poques escoles van complir aquells punts establerts, avui poc difosos. Tot plegat seguia el pensament de Rousseau, un senyor que tenia bones idees però que en la seva vida privada va ser molt poc recomanable. Fins i tot en la meva Normal tardofranquista apreníem tot això i es debatia la possibilitat de renovació que comportava. Durant la República hi va haver molts partidaris de Freinet i d'altres pedagogs, entre els quals el gran Herminio Almendros, autor d'un llibre de lectura pel qual tinc devoció incondicional, Pueblos y leyendas. La seriositat i responsabilitat que amaraven els principis educatius republicans no s'han recuperat mai, tot i les grans proclames sobre aquella excel·lència perduda. 

Freinet va ser comunista però va abandonar el comunisme, tot i que va esdevenir sindicalista convençut, socialista fins al moll de l'os. Per això en aquelles èpoques de la meva joventut era tan ben considerat. Recordo que unes mestres conegudes van viatjar a França en una ocasió, per visitar escoles que seguien els seus mètodes, jo no hi vaig poder anar ja que tenia els fills molt petits, aleshores. Els materials que van portar quan van tornar em van decebre, llibretes amb moltes floritures i dibuixets acolorits, textos tòpics sobre temes escolars recurrents... Ell ja feia anys que era mort, tot i que la seva dona va seguir amb el seu sistema.

Amb aquests personatges passa el que en una pel·lícula recent feien dir a Tolstoi, quan s'adonava del dogmatisme dels seus seguidors, que eren més tolstoians que no pas ell. En tot cas Freinet no té la culpa de la destraleria amb la qual se l'ha utilitzat. De totes aquelles idees en vam fer una escola absurdament progre, estimuladora de la galvana en professorat i alumnes. Repensar aquelles tècniques avui, de forma desacomplexada, resultaria molt estimulant. Un altre tema seria com i de quina manera s'organitzen les escoles per poder donar cabuda a tot plegat ja que per desgràcia en el que es fa als col·legis hi ha una tendència acumulativa molt perillosa, fomentada per les polítiques pedagògiques d'aquells que manen.

En tot cas, llegir i escriure és encara un dels pals de paller de l'escola obligatòria i el text i la correspondència haurien d'esdevenir activitats habituals i constants. Freinet insistia també en tot això de l'educació moral i cívica. Sobre la cívica ens posaríem aviat d'acord però tot això de la moral i els valors i la resta és un terreny relliscós i complicat utilitzat sempre segons convé a qui mana. Per cert, mirant la fotografia m'adono que aquelles primeres escoles no eren mixtes.

Educació, quants disbarats es fan en nom teu!!!

He de confessar que fa més de trenta anys, quan es va implantar la immersió lingüística, jo no n'era del tot partidària. A la meva escola la gran majoria, per no dir la totalitat de l'alumnat, era castellanoparlant, fills de la immigració hispànica d'aleshores, i havíem anat desenvolupant una mena d'implantació del català progressiu que ens havia donat molt bons resultats. Els mestres, abans d'ahir escoltava un director d'una escola de primària que s'expressava amb una enorme dosi de seny, som uns manats i hem de fer el que ens manen des de dalt. Vam fer, doncs, el que ens deien, com es fan les coses a casa de cadascú, amb seny i sovint defugint normatives monolítiques que exigien, per exemple, que no se'ns escapés ni un mot en castellà en cap circumstància. També hi va haver, és clar,  mestres dogmàtics i revanxistes que s'expressaven de forma desafortunada i inquietant amb frases com ara: ho farem com el Franco però a l'inrevés. 

En defensa pròpia he de dir que vaig assolir un títol de Mestra de Català quan ningú no el tenia, gràcies a uns cursos que havia fet, pioners, a la universitat, cursos que després van quedar bandejats pels altres, els oficials, els quals van estar bé en alguns casos però en molts altres van aconseguir que un sector de la professió s'acabés de rebotar en contra del tema a causa d'exigències absurdes i, en ocasions, de la poca volada del professorat que es triava per impartir-los. Jo vaig tenir una professora en aquells cursos prehistòrics que era incondicional dels pronoms febles i que estava embarassada. Assegurava de forma contundent que pensava parlar al seu fill, encara en estat fetal, amb els pronoms febles correctes des del primer dia, a veure què passava. Ignoro els resultats, per tant no puc opinar, però l'afirmació resultava, si més no, pintoresca i representativa d'un cert sector dogmàtic molt perillós.

El fet és que jo venia d'uns anys en els quals es demanava català a l'escola,  ni que fos una miqueta, enarborant unes teories pedagògiques que demostraven amb xifres que calia aprendre a llegir en la llengua materna. En uns cursets immersionistes vaig preguntar que se n'havia fet d'aquelles teories que tant ens havien predicat i em van deixar gairebé de ximple cap amunt, allò no eren teories, eren estratègies polítiques. Ara tocava demostrar que el millor era la immersió i per això es feien servir unes dades que provenien d'experiències canadenques. 


A mi, totes aquestes exemplificacions tan allunyades del context real, sempre m'han fet una mica d'angúnia, el mateix que els resultats coreans i finlandesos pel que fa a l'excel·lència escolar. Respecte a tantes prèdiques pedagògiques després oblidades, s'han donat en molts camps, només cal recordar allò dels conjunts i la matemàtica moderna que d'un dia a l'altre van fer moixoni, després d'haver-nos torturat amb cursets de tota mena per reeducar els educadors, en el camp de l'aritmètica.

La immersió es va fer però els resultats no van ser tan ràpids com es pensava i afirmava ja que en educació sovint es fan grans afirmacions no comprovades ni comprovables. Als patis de les escoles de barris amb majoria castellanoparlant es jugava i es juga en diferents variants dialectals del castellà, i hi va haver, per part dels manaies, intents d'intervenció a l'hora del lleure, intents que, afortunadament, no van arribar a establir estratègies majoritàries. Per sort, el club Súper 3, amb els barrufets catalans i la Bola de Drac, hi van fer molt més que l'escola, en tot plegat. El nostre món va canviar, va arribar immigració globalitzada, sobretot a determinades escoles públiques, una part de la qual hispanoamericana i una altra gran part d'un garbuix de països i contrades que sovint no sabíem, aleshores, ni on eren. El tema de la llengua materna i les seves teories i estratègies ja va quedar diluït en la realitat, ni que tingués una base seriosa era impossible de considerar, i haver d'acollir infants de dos o tres anyets sense poder dir-los un mot en la seva llengua és realment molt trist tot i que no tenim manera de solucionar-ho. 

Un noi del Marroc ara ja grandet m'explicava fa un temps com se sentia de petit, quan la mare el deixava a escola i no entenia un borrall, creia que l'havien abandonat i començava a pegar tothom, cosa que destarotava la mestra que cridava els pares, que tampoc no entenien la mestra i que acabaven estovant al nen pensant que n'havia fet alguna. Més endavant van posar això de les mediadores però la realitat és tan diversa que tampoc és possible tenir-ne en tots els casos.

Les escoles públiques i, encara més, les escoles públiques amb dificultats van fer el que van poder, recorrent a la intuïció i el sentit comú, aquí caic aquí m'aixeco, i així ho han fet fins ara, tot i que els cursos i cursets dels experts han contribuït sovint a establir absurds dogmes i a esmicolar l'autoestima dels mestres, que sempre ens hem hagut d'estar reciclant, com les deixalles. 

El tema del castellà de tant en tant surava altra volta, promocionat per sectors polítics ben definits. En el fons als polítics no els interessa gaire l'escola primària, tot i que ho diguin i prediquin. Hi ha hagut canvis constants de plans d'estudi, provatures de tot tipus, generalment promocionades per patums allunyades de les aules reals i els seus problemes i en general, pel que fa a l'ensenyament, s'ha rodolat pel pendent de la bestiesa, resultats canten. I és que una manera de bandejar el tema definitivament seria exigir que en sortir de primària es tingués un nivell bo i adient de català, castellà i anglès, el mateix que en acabar la secundària, cosa que s'hauria de comprovar amb proves serioses, profundes i exigents. A partir d'aquí cada centre escolar hauria de tenir autonomia per organitzar-se com li semblés ja que les realitats són absolutament diverses i variables, que per això, se suposa, es forma a mestres i professors. Però, ai, això és somniar.

Ara, ja sabem el que ha passat. Els temps són cantelluts i tornen a sorgir els fantasmes de tota mena, que creuen que l'escola és un perill estrany i que no fa el que toca. Els senyors castellans que citen la pedagogia i a tot això tampoc no estan gens interessats en què se sàpiga bé el castellà, tot això també és una estratègia política i també serà estratègia política la protesta que s'orquestrarà, amb tota la raó, en contra del tema.

L'escola té molt menys poder del que se li atorga. Jo vaig patir franquisme i escola castellana a tort i a dret, amb continguts clarament doctrinaris en molts aspectes i vaig aprendre el català per afició i quan vaig poder. L'escola comunista que durant anys i panys va establir un sistema doctrinari ha donat pas a grans canvis en aquells països. Sé de joves als quals els pares van portar, amb esforç econòmic, a aquelles escoles catalanes pioneres de pagament, cooperatives, CEPEC. En molts d'aquells centres també es va confondre l'estratègia política amb l'excel·lència i la seriositat educativa, malauradament. I resulta que l'empatx doctrinari també va fer el seu efecte i avui alguns d'aquells nens i nenes han sortit molt poc dogmàtics i fins i tot, ai, fan servir de forma habitual el castellà o l'anglès, per reacció en contra de tants Països Catalans que no van ser.

El pitjor de tot plegat és que a escola els mestres no poden estar mai tranquils, és un indret adient per sucar-hi pa, esgarrapar vots, fer proselitisme. Els polítics se n'aprofiten, els sindicats també. El resultat és que a la llarga s'acaba valorant més la ideologia que no pas l'educació i l'ensenyament. I que molts pares, fills d'aquells anys militants, fins i tot polítics d'esquerres catalanes, acaben per portar les criatures a escoles religioses, privades, cares, elitistes o restrictives, fins i tot angleses o alemanyes, en contra dels seus ideals primigenis perquè creuen, també sovint enganyats pel boca-orella, els tòpics i els prejudicis, que allà sortiran com cal i es faran amb gent com cal. I que si no pagues, malament. I que compartir aula amb massa forasters, ni que sigui fent immersió seriosa, és un perill per a l'excel·lència futura dels cadells privilegiats i nostrats.

I els poders públics continuen aclaparant els centres i els mestres amb un excés inútil de burocràcia i d'estranys controls, ja que la figura del director o directora no s'acaba de professionalitzar de forma seriosa ni la inspecció escolar ha acabat de trobar un to adient als temps que corren. Com diu l'evangeli, al Cèsar el que és del Cèsar... i a l'escola el que és de l'escola. O sigui, els mestres que siguin responsables del que fan i ensenyen, amb unes mínimes directrius i que puguin ser ells, també, els qui formin els mestres del futur in situ. Però em temo que ficar cullerada al pastís escolar és una temptació en la qual els poders diversos no poden evitar caure, tot i que sovint ensopeguin.

Per sort, com ens deia un professor de la Normal, el benvolgut i recordat senyor Llopis, parlant de les enormes deficiències i mancances de les escoles d'aleshores, los niños a pesar de todo, aprenden.

Al setembre, carabasses i retorn a l'escola

Tal dia com avui, quan treballava de forma convencional, retornava a escola amb moltes ganes de finalitzar l'estiu, sobre tot el feixuc mes d'agost, i iniciar la vida activa i normalitzada. Els primers dies, quan retrobaves les companyes i companys i l'alumnat encara no ocupava les aules, m'agradaven molt. Fomentaven la vida social, tothom s'explicava les vacances i els fets familiars i endegaven llargs esmorzars a la mateixa escola o al bar del barri, saludant a tort i a dret mares i iaies. 

Un company que vaig tenir a Sant Feliu de Llobregat que rumbejava una ironia molt fina i divertida deia sempre, en aquestes ocasions i en les de les llargues vagues d'aquells anys, que com estava millor l'escola era sense nens. Era broma, és clar, però és cert que les situacions extraordinàries i temporals tenen un encant especial i s'acostumen a recordar perquè trenquen la monotonia en la qual caiem sovint sense voler.

Amb els anys i la perspectiva vital el tema escolar i educatiu es veu d'una forma molt diferent, amb una gran dosi de relativitat al damunt. Sobre les escoles, la infantesa i els mestres i professors s'ha escrit molt i s'ha fet molt de cinema i teatre. És un món pel qual passa gairebé tothom en el nostre món occidental i escolaritzat. L'escola acostuma a ser un reflex de les dèries de cada moment polític i social, ja sigui per recolzar el poder com per anar-hi en contra. No és estrany doncs que quan van mal dades els mestres i les mestres de minyons, que són una mica el lumpen de la intel·lectualitat i no poden fugir fàcilment per manca de recursos, rebin per totes bandes i pertanyin als sectors socials més estossinats pels altres.

En aquest tema, com en tants d'altres, cadascú parla segons li ha anat a la fira i en la mateixa escola, fins i tot a la mateixa aula, es poden haver viscut experiències diverses amb resultats absolutament divergents. Els mestres, a l'inrevés del que passa en moltes altres professions, són dirigits i formats per persones que han tingut poc o cap contacte pràctic amb l'escola real, cosa que ja vol dir molt i que ens hauria d'alarmar, però que no sembla que preocupi ningú. També les teories educatives de cada moment provenen de persones a les quals en una hora d'estada a una aula real segurament les criatures o els adolescents se'l menjarien de viu en viu, metafòricament parlant. Sobre educació es fan un gran nombre d'afirmacions de tota mena, coses que no es poden comprovar mai, ja que s'hauria de fer un seguiment dels alumnes durant tota la vida per poder establir objectivament els resultats aconseguits a llarg termini. És un camp abonat per a tota mena de despropòsits i provatures que moltes vegades venen de dalt. Per això el concepte de fracàs escolar és absurd i desagradable, la veritat. En tot cas precisaria de moltes matisacions.

Cercant textos sobre l'escola me n'he trobat amb un de magnífic, irònic. Amb un gran nombre de les coses que diu hi estic d'acord, per no dir amb totes. L'he trobat en un blog mexicà i pertany a un autor poc conegut entre nosaltres, Jorge Ibargüengoitia. Aquest autor ha estat considerat un humorista, etiqueta que defugia, ja que havia escrit obres molt diverses. Malauradament va morir, encara en la seva plenitud professional i acompanyat d'una nova novel·la que es va perdre per sempre, a l'accident de 1983 a prop de l'aeroport de Barajas. En aquest accident hi va morir un nombre considerable de gent relacionada amb el món de la cultura, entre els quals la pianista catalana Rosa Sabater, ja que es dirigia a una trobada cultural hispanoamericana a Colòmbia. A Guanajuato, la seva ciutat natal, han instituït un prestigiós premi de novel·la que porta el nom de l'escriptor.

Podeu trobar aquest text sencer, escrit el 1969, aquí. Però no puc evitar la temptació de reproduir-lo. De fet, en aquell moment parla de l'escolarització vital de la societat nord-americana. Avui aquella tendència s'ha estès com una taca d'oli i els cursos, cursets, tallers i la resta sobre tota mena de coses, dirigida a totes les edats, ampliable en el present als vuitanta i noranta anys, ha tingut un gran èxit i l'oferta, sovint de molt poca volada, no para de crèixer, per a gaudi de jubilats i jubilades, un sector també en alça.

Cada año, todos los países de la América Latina gastan en educación entre una y dos quintas partes de su presupuesto oficial. Además de eso, sus respectivos Gobiernos están muy satisfechos y se lo andan contando a todo mundo, como ejemplo patente de su desinterés en la carrera armamentista.
Asistir a una escuela no es una obligación, es un derecho. Cada año, la gente hace colas larguísimas y se da de golpes con tal de inscribir a sus hijos en una escuela. Cada año se construyen nuevas escuelas, y cada año, también, hay más niños que se quedan sin escuela. La gente que nunca ha ido a una escuela, vive convencida de que esa es la única razón de su fracaso. La que ha ido a la escuela, en cambio, cree que fracasó porque no aprovechó la enseñanza. El caso es que la escuela es un elemento fundamental en las frustraciones de toda la gente.

Esto, en lo que se refiere a educación elemental; en lo que se refiere a la superior, la cosa es todavía más extraña: cada año se inventan nuevas carreras, o apéndices a las ya implantadas, en forma de maestrías, doctorados, especialidades, etcétera.

En este campo, como en casi todas las aberraciones, a la cabeza van los Estados Unidos. En ese país ya se descubrió que todo se puede enseñar y que todo se puede aprender…¡en una escuela! Se imparten clases de “vida creativa”. Se dan cursos de “relaciones personales”, de “apreciación de obras de arte”, de “euritmia”, que es el arte de moverse armónicamente, etc. El resultado de todo esto es que la edad escolar va desde los cuatro hasta los setenta y cinco años, y, si se descuida uno, pasa uno de la escuela a la tumba.

Para mí, todo esto es inexplicable. ¿Por qué quiere la gente ir a la escuela? ¿Por qué cree que va a aprender algo en esos antros? Mi experiencia personal me indica que las cosas son muy diferentes. Por ejemplo, me pasé dieciocho años sentado en una papelera, y sin embargo, el noventa por ciento de los conocimientos que aplico constantemente los he adquirido fuera de la escuela. Me ha servido mucho haber aprendido a leer y escribir, pero eso me lo enseñaron en los primeros seis meses que pasé en la escuela.

Sumar, restar, multiplicar y dividir son operaciones que hago con mucha cautela y gran dificultad. Cualquier dependiente de miscelánea me gana. En cambio, no sé distinguir una planta dicotiledónea, y si lo supiera, no me serviría de nada. Recuerdo que a Tenochtitlán se entraba por cuatro calzadas, pero no cuáles eran, ni sabría decir dónde estaban. ¿De qué me sirve saber cuál es el tarso, cuál el metatarso y cuáles los dedos?

En la Escuela de Ingeniería me pasé un año entero estudiando afanosamente geometría descriptiva, que es una materia a la que todavía no se ha encontrado aplicación práctica.

Pero no se me malinterprete, no quiero decir que los conocimientos no sirvan de nada, lo que quiero decir es que la escuela es el lugar más inapropiado para adquirirlos.

Creo que las condiciones fundamentales del aprendizaje son la voluntad de aprender del sujeto y la posibilidad real de aplicar el conocimiento. No puede uno sentarse todos los días seis horas en una silla incómoda, sólo porque en la casa se arma un borlote si reprueba uno año, para al cabo de doce o quince empezar a aprender lo que realmente hace falta. Es un derroche, de tiempo y de dinero, que nadie tiene por qué permitirse.



Pero creo que lo que pasa es que el sistema escolar es una confabulación diabólica, de la que los alumnos son las principales víctimas, y los contribuyentes las segundas. Los padres de familia tienen necesidad urgente de deshacerse de sus hijos un determinado número de horas cada día, mientras éstos tienen edades que varían entre los cuatro y los quince años. Los maestros, por su parte, que tienen que ganarse la vida, se ven obligados a hacer algo en esa enorme cantidad de horas. Se hacen cosas tremendas. Se explica, por ejemplo, el Quijote. De tal manera, que después de la explicación pocos son los valientes que se atreven a leerlo. Se da un curso de Historia Universal, en el que se conceden quince minutos y un párrafo, a la Guerra de los Treinta Años. Yo pasé por un curso de literatura española en la que no abrimos más libros que el texto, que eran los datos biográficos y bibliográficos de ciento cincuenta autores. La ficha que aprendíamos un día se nos olvidaba al siguiente.

Un tema tan apasionante como es la historia de México en el período que va entre la consumación de la Independencia y el principio del pofiriato, fue convertido en un soponcio que duró un año, por un maestro, cuyo nombre no voy a mencionar, pero que es figura política, que llegaba con un cuarto de hora de retraso, se sentaba, bostezaba y empezaba a hablar con el sonsonete que le era característico, y nos reclamaba:

—¡Claro, comen como boas y como náufragos y luego se están durmiendo!

No sólo hizo pedazos la materia, sino parte de mi vida. Pero a los doce años de estudio, no se puede soltar el arpa. Hay que terminar la carrera. Por eso está el mundo rebosante de profesionistas inútiles. Son lo que creyeron que con ir a la escuela bastaba.
Jorge Ibargüengoitia(9-XII-69)

Possiblement molta gent pensi que les coses han canviat des que Ibargüengoitia va fer aquestes reflexions i que el seu context no és el nostre. Jo, la veritat, crec que més enllà de molts aspectes anecdòtics, les coses no han canviat pas tant. Fins i tot diria que en alguns temes han empitjorat. L'edat en la qual els pares tenen necessitat de col·locar els fills i filles en alguna institució s'ha avançat força, fins i tot. No expliquem tot el Quijote, però la insistència sobre temes absurds, com ara l'accentuació o la síl·laba tònica a personetes de nou o deu anys continua gaudint d'èxit, el mateix que la insistència en certs aspectes aritmètics rebatejats a la moderna. En això que ara és diu naturals i socials, només cal repassar els manuals per veure quin munt de bestieses i mancances s'hi escampen.

Però el signe dels nostres temps no és la pervivència de temes educatius eterns i intocables, sinó l'increment de les activitats externes i internes que tenen poc a veure amb la tradició acadèmica. Parlo, en general, de primària. La secundària és tot un altre món, jo diria que amb molts més problemes, la veritat. Però d'allò que no se sap, val més no parlar-ne, ja ho deia el filòsof. Per tant, en el tema de la universitat ja ni m'hi fico, darrerament s'han publicat alguns llibres d'afectats sobre la qüestió.

L'escola s'ha anat convertint en una mena d'esplai estrany, fins al punt que fa uns dies a casa rèiem d'un anunci de la tele en el qual s'anunciaven materials i equips escolars per anar d'excursió. Moltes famílies valoren l'escola més aviat a partir de les activitats extraescolars que no pas dels continguts educatius. Si no es fan sortides, colònies, carnavals i la resta, malament, els mestres són uns carques. De vegades, de tota manera, val més que tot es quedi com està, així que els poders públics propicien nous plans d'estudi per millorar el rendiment, ja podem tremolar. En un gran nombre de casos tot plegat serveix per empitjorar encara més el que hi havia. No ho dic jo, ho diuen els estudis dels experts.

Elogi del guix i de la negra pissarra

Som en una època estranya en la qual les qüestions frívoles i marginals prenen el lloc a les serioses i transcendents. En el tema polític, per exemple, les proclames arrauxades i viscerals han bandejat el debat seriós públic i privat, en el qual sovint només es repeteixen tòpics diversos i es fan afirmacions no contrastades, de la mateixa manera que una escola plena de murals agradables i acolorits, encara que siguin gairebé fets pels adults, sembla més bona que aquelles que ofereixen un aspecte molt més sobri i despullat.

No tinc fills en edat escolar ni tan sols néts i m'havia fet el propòsit de no parlar d'escoles ni d'educació a partir de la jubilació, però no puc evitar ficar cullerada en un tema que, pel meu gust i pel que fa a l'escola elemental, primària o general bàsica, car aquí canvíem noms per no canviar res més o ben poca cosa, ha anat davallant pel pendent de les provatures absurdes i que en aquesta època de l'any mostra amb contundència la seva faramalla.

Ara comença el curs amb unes reformes una mica folklòriques i que no surten, com sol passar, de cap demanda dels implicats directament en la qüestió. Un canvi en el calendari escolar fa que s'hagi de començar a correcuita, i comptem amb la pèrdua d'un dia emblemàtica per als infants i per als mestres com era el set de gener, amb l'afegit d'unes vacances en època carnavalesca que fomenten aprofundits debats sobre temes tan punyents com què faran infants i adults durant aquells dies fresquets, en els quals caldrà muntar colònies i sortides més o menys subvencionades. Encara més, sento parlar per televisió dels famosos ordinados com si llibres, llibretes, pissarres convencionals i qualsevol estri d'aquests que han conformat fins ara l'univers educatiu tradicional sigui ja una vulgaritat arnada. Davant de les exigències cada dia més contundents i pesadetes de l'administració en alguna escola -hauria de ser una moguda massiva, aquesta- expliquen que no faran sortides ni colònies.

Això de no fer sortides ni colònies ja ho havia plantejat jo a l'escola en moltes ocasions per substituir les lamentables vagues dictades actualment per uns sindicats també fora de la realitat, que només perjudiquen pares i mares treballadors. Sense èxit, cal dir-ho, perquè la filosofia educativa progre va generar la creença en la necessitat imperiosa de fer aquest tipus d'activitats, cosa que va provocar una oferta sucosa de visites culturals i estades a la natura domesticada de tota mena, moltes de les quals no suportarien una anàlisi aprofundida dels seus continguts realment educatius.

En èpoques passades teníem molts més problemes però molta més llibertat d'acció. El tema de la sisena hora amb els horaris complicadíssims ha acabat amb la vida social de molts centres, ja que la gent no sol coincidir massa en els dinars, per exemple, espai tradicional d'intercanvi d'idees i tafaneries. No m'ha agradat tampoc l'excés d'especialistes i la divisió i subdivisió en grups o grupets, quan fa anys es reivindicava que, en els primers cursos, quan menys gent, millor. Sembla, però, que ningú no es queixa o que la gent es queixa d'aspectes, al meu entendre, discutibles i marginals. En general se solen demanar més recursos i més gent però, com passa amb els programes televisius del nostre temps si els comparem amb els antics, més recursos -o més canals- no vol dir pas més qualitat. La qualitat encara està també per definir, no vol dir, ni de bon tros, tenir un munt d'ordinadors i pantalletes per tot arreu.

Les reformes, les imposicions i les renovacions pedagògiques acostumen a venir des de dalt, des de sectors que no estan directament implicats en el dia a dia de les escoles i fomenten la creença en el fet que fins aleshores ho fèiem molt malament, cosa que també fomenta el desenvolupament de cursos i cursets de tota mena, molts dels quals mediocres o dolents del tot. Mentrestant, problemes gruixuts com ara la formació universitària dels mestres -feta per persones generalment allunyades també de la realitat pràctica-, els continguts que s'ensenyen -i que seran els mateixos i fets de la mateixa manera, en format digital o amb guix convencional-, el tema no resolt de les direccions professionalitzades, la necessitat d'alguna institució com ara un col·legi de mestres, a l'estil d'altres col·legis professionals, el mateix sentit d'una carrera de mestre en la qual, si vols millorar, has de canviar de feina, l'accés a la professió d'altres professionals amb diferents llicenciatures quan hi ha hagut mancances reals o provocades de personal i moltes coses més, una de les quals l'excessiva burocràcia que no para de crèixer i que obliga els equips educatius a destinar moltes hores a l'ordinador i a emplenar formularis diversos, no semblen objecte de controvèrsia ni d'anàlisi per part de cap sector, ni tan sols de les mateixes bases, amb honroses excepcions. De fet, els qui debaten a la tele sobre aquests temes poques vegades són els mestres -les mestres, més aviat, car la carrera s'ha feminitzat de forma aclaparadora, una altre tema que no se sol tocar massa-, sinó experts o totòlegs d'aquests que entenen de tota mena de coses i, és clar, d'educació, no podia ser altrament.

Les grans i petites teories educatives, com les econòmiques i les polítiques, sovint pateixen del mateix mal, les inventen i analitzen, des del seu present, persones que no tenen la pràctica que caldria en les trinxeres on es lliuren les batalles i batalletes sinó en despatxets còmodes sense criatures pel mig. I com que al mestre soldat ras, des de fa anys, se li ha esmicolat l'autoestima i es limita, amb honroses excepcions minoritàries, a acceptar allò que li ve donat pels experts, hem anat passant per etapes decrolinianes, freinetanes, constructivistes, de pedagogia operatòria i del que toqui demà passat. Tot per acabar ensenyant, cada dia amb més problemes, a llegir, escriure, pensar i comptar.

Escric això després de veure la tele on es parla dels llibres de text com a estris obsolets i de sentir la ràdio on qui mana a casa nostra, amb una colla, debatia com i de quina manera farem les vacances del febrer, un problema que no teníem, vaja, però que ja tenim. Tenen, més aviat, car jo ja sóc en època d'escriure les meves memòries sobre el tema escolar que no crec que ningú em publiqui. De fet, per desgràcia, ja fa anys i panys que a l'escola el de menys és l'important: festes populars, murals acolorits, sortides sorollores, carnestoltes amb disfresses vistoses, si pot ser més maques que les de l'escola del costat, visites educatives de tota mena i colònies per anar a veure quatre gallines són el que cal per tal que la societat dels pares i mares novells cregui que el cole dels nens és una meravella. Com en tantes altres coses, la frivolitat visible ha anat substituint la seriositat responsable. L'escola no és res més que un mirall de la resta de societat, és aquesta la que fa l'escola i no pas a l'inrevés, al meu entendre. 

No vull ser pessimista, recordo que el gran i admirat professor Llopis, dels meus temps d'estudiant a la Normal de Sants, repetia, quan es parlava de la poca qualitat de l'escola de l'època: no se preocupen, a pesar de todo los niños aprenden.

De fet, l'escola és molt diversa i hi ha moltes realitats, també. Cal dir que parlo d'aquella que conec, la urbana i de suburbi metropolità. Imagino que al món rural la cosa és ben diferent i els problemes, que també en tenen, i molts, potser són uns altres. Cada escola és un món, hi ha una gran diversitat i cadascú parla segons el ball que li toca. Sobre els polítics, que em diguin a quina escola, institut o universitat porten els seus nens i sabrem de quin peu calcen i en què creuen. I sobre l'escola primària, pel meu gust -subjectiu i parcial per raons òbvies- és el nivell educatiu que té els millors professionals i que funciona més bé, i on encara es fan els horaris més dilatats, el que passa és que de la resta se'n parla molt menys. Com deia un company de feina, fa anys 'aquí, al menys, hi hem de ser sempre'.