Compte enrere per a un homenatge blogaire: Montserrat Roig (I)

No estava del tot convençuda en això de participar en l'homenatge blogaire a Montserrat Roig, potser perquè els homenatges literaris són sempre relatius, condicionats i deixen a molts no homenatjats en un oblit involuntari i injust. A més a més sovint és fàcil caure en el tòpic de la celebració, en el panegíric incondicional, en la cita obligada d'algun paràgraf ja molt conegut dels autors sense entrar en una crítica més aprofundida sobre la seva obra i la seva persona. Com que crec que en Montserrat Roig conflueixen moltes de les dèries, grandeses i servituds d'una època de canvis radicals en la nostra societat, al final gairebé més que un homenatge m'han sortit tota una sèrie de reflexions, lligades també a la meva pròpia experiència vital ja que crec que si alguna originalitat pot tenir aquest tipus d'evocació literària i sociològica és l'aportació personal, sempre subjectiva.

La figura de Roig ha esdevingut paradigmàtica pel fet que tota una nova generació, sobretot de dones, l'ha fet seva i s'hi ha emmirallat, cosa que en certa manera resulta sorprenent. O potser no tan sorprenent ja que el personatge, en molts aspectes, supera en aquest cas la pròpia obra. L'admiració per Montserrat Roig s'estén a persones que no han llegit tots els seus llibres o que no els han llegit de forma crítica sinó més aviat devota. Gosaria afirmar que resulta encara pràcticament impossible fer una anàlisi exclusivament intel·lectual de l'obra literària d'aquesta escriptora. 

Hi ha elements que afavoreixen una certa mitificació: dona innovadora, bonica, moderna, atractiva, fotogènica, feminista sense radicalitats estripades. El seu rostre ha esdevingut gairebé una icona, com els rostres d'actors i actrius morts en plena joventut o en una maduresa encara resplendent, com és el seu cas. Els rostres joves de personatges els quals hem vist envellir no desvetllen la mateixa devoció. En tot cas pensem com n'eren, de bells, i com el temps, corruptor implacable, els va anar transformant. Però els morts joves resten per sempre joves i ens mostren la injustícia d'una mort que, si bé arriba a tothom, no dóna a tothom el mateix espai temporal per gaudir o patir la vida. El mort jove esdevé sovint un pòster: el Che Guevara, Marilyn Monroe, James Dean, John Lennon... En el nostre món de mites catalans, familiar i proper, Montserrat Roig ha esdevingut també una d'aquestes imatges cosa que no vol dir, ni de bon tros, que sigui tan sols una imatge.

Montserrat Roig va ser, a més, un dels primers rostres intel·lectuals i joves, mediàtics en una època llunyana en què la televisió era en blanc i negre i en ocasions l'havíem d'anar a veure a casa d'un veí prigilegiat. Els programes d'aquell temps, els que tenien una certa volada, encara em sorprenen ara. Amb una gran manca de mitjans i molt de coratge s'endegaven coses que avui no els arriben ni a la sola de la sabata. Montserrat Roig va entrar a les cases de la gent gràcies, sobretot, a les entrevistes de Personatges. He llegit en algun lloc que aquell tipus d'entrevista, el mateix que les que feia en castellà Soler Serrano, estimulaven els monòlegs dels entrevistats. L'important, tot i el carisma mediàtic de Roig, era l'entrevistat. Això pot sembla obvi però en l'actualitat les coses han canviat molt i en ocasions sembla que sigui ben bé a l'inrevés, es fa una entrevista per a lluïment de l'entrevistador.

Montserrat Roig va ser jove en un món que es transformava i va morir, encara molt jove per morir, en un món que es tornava a transformar, segurament en un sentit que no era l'esperat per la seva bel·ligerant generació d'intel·lectuals, era el món d'un cert desengany sobre com havia anat tot. Els supervivents es van adaptar i moderar, tots canviem i ens moderem, de forma inevitable i amb molt poques excepcions. Es predica molt la coherència però la vida real ens porta per viaranys d'una gran incoherència, altrament no podríem sobreviure. Qui ens havia de dir que l'ambició teatral de Benet i Jornet esdevindria amb els anys, amb tots els respectes, material de culebrot mediàtic?

En aquella època la universitat era un miratge per un gran nombre de gent. Absolutament minoritària, encara més per a les dones, els estudiants de carreres  formaven part d'una mena d'espai mític sobrevalorat pels qui, com jo, en aquell moment no teníem cap possibilitat de treure un títol superior i, en ocasions, ni tan sols inferior. Sovint la gent jove d'ara no s'adona d'aquesta particularitat de l'època que desvetllava també grans ressentiments davant d'una classe social més o menys intel·lectual, elitista sense voler-ho ser, paternalista sense adonar-se'n. Alguns d'aquests intel·lectuals, o com en vulguem dir, maduraven i s'adonaven de les seves pròpies mancances en relació a la realitat. 

També hi havia el cas de persones que provenien de sectors poc afavorits els quals menystenien en contactar amb aquestes suposades elits, era allò que en deien un desclassament. Benet i Jornet, Terenci Moix, Maruja Torres, Vázquez Montalbán i d'altres en serien uns bons exemples com, en certa manera, ho és també Marsè i d'altres autors en castellà. Ara que s'ha posat en escena de nou la vella, coneguda olor de Benet i Jornet, aquest tarannà ens el mostra la noia protagonista, que menysté la seva realitat familiar i veïnal, de tafaneria humil i aparent misèria vital. O el seu veí oportunista, que llegeix molt però és un pocavergonya i a l'hora de la veritat optarà per la comoditat de la pubilla amb calerons després d'haver-se aprofitat de la ingènua inconformista.

Avui ens hem tornat molt més respectuosos amb la misèria, al menys en aparença, crec que ja és un bon pas. En moltes obres de tots aquests autors desclassats es pot copsar de forma més o menys subliminal el contrast entre una admiració i una certa enveja per a les classes mitjanes altes catalanes que tenen accés a la cultura, o fins i tot el ressentiment que he esmentat vers aquestes mateixes classes a causa de la seva miopia davant l'evidència de la pobresa, de l'obrerisme sense expectatives, de l'alienació de la gent modesta. La Teresa i la Montse de Marsé són el paradigma d'aquestes contradiccions transformades en bona literatura i gairebé en prototips. Fins i tot els primers discos de la Nova Cançó remarcaven l'origen universitari dels seus artistes!

Montserrat Roig crec que ben aviat es va adonar de les mancances, la fatxenderia intel·lectual i les febleses d'aquell món del qual formava part. Després de la sèrie de les entrevistes de Personatges va endegar dues sèries més d'entrevistes amb gent anònima i diversa, de generacions diferents. Crec que no van reeixir del tot i que ella mateixa en algun cas semblava un peix fora de l'aigua en aquelles entrevistes en castellà, tot i la bona intenció evident. De tota manera, crec que van ser un pas molt remarcable en el periodisme de l'època, un exemple a seguir i millorar. De tota manera un pot ser crític amb la seva família però ho per això la deixa d'estimar o hi deixa de pertànyer, vulgui o no vulgui. 


Un altre tema poc estudiat i comentat és el fet que molts d'aquells intel·lectuals de classe mitjana i mitjana-alta pertanyien a famílies religioses, d'un catalanisme conservador, que havien donat un cert suport al franquisme considerant-lo un mal menor. Cosa que s'explica si considerem que molta gent d'aquells sectors havia rebut molt i fort en els primers temps de la guerra civil. Sempre m'ha sobtat que, per exemple, Roig parlés o escrigués tan poc sobre el seu pare, un bon escriptor, probablement perquè havia estat un senyor conservador i catòlic, empresonat pels republicans. No era només ella qui amagava o silenciava aquesta mena d'origens, la complexitat del que va representar la guerra civil encara ens resulta difícil d'encarar.

Sovint s'ha entrat també en un debat de sobretaula sobre si és millor la Roig assagista o la literata, de la mateixa manera que, per exemple, es comenta si Picasso o d'altres artistes eren millors dibuixants que pintors. I és que Montserrat Roig va ser, potser en ocasions fins i tot per necessitat de subsistència, una escriptora amb interessos diversificats. Jo també havia cregut que era millor periodista que narradora, però ara em caldria fer tota una relectura dels seus textos des del present per poder valorar aquesta qüestió i potser arribaria a una conclusió molt senzilla, una cosa i l'altra van íntimament lligades. 


La generació de la Roig es va iniciar en la literatura catalana des d'una situació de desavantatge respecte a la generació d'abans de la guerra. Els mancaven recursos, coneixements, havien estudiat en castellà, el seu contacte amb els intel·lectuals d'abans, a causa del drama de la guerra civil, era parcial i limitat. Els antics intel·lectuals més compromesos amb l'esquerra eren morts o exiliats. Els de casa, tot i ser brillants, formaven part de sectors excessivament relacionats amb el catolicisme català. Tot pesa. 


Com que no sabem com hauria evolucionat literàriament amb els anys no podem fer prediccions tot i que penso que el tema periodístic va anar agafant més volada al llarg del temps i amb la maduresa inevitable que comporta l'experiència. Gràcies a ella vam saber de l'existència i el drama dels catalans que havien acabat en els camps nazis, una aportació importantíssima i cabdal en el seu moment. 

Per parlar o escriure sobre Montserrat Roig també caldria incidir en el que va representar el PSUC i en el pes específic dels seus intel·lectuals de classe mitjana, petit burgesos en el fons. Avui es fan moltes crítiques a aquell partit i potser amb la perspectiva dels anys ens adonem de moltes de les seves febleses, però la seva contribució a la integració i a la cohesió de determinades capes de població va ser molt important. Al mateix temps, però, es va palesar quelcom que no s'havia volgut veure, hi havia unes elits polítiques, elits modestes ja que som un país modest, i una gran part de la societat real que havia restat ignorada per aquestes elits. Era la part formada per la immigració de parla castellana que vivia en els suburbis, en els cinturons industrials, en els blocs de pisos que anaven creixent en barris abandonats. 


El xoc entre uns i altres es va anar matisant però crec que en certa manera encara existeix i encara està poc estudiat en profunditat perquè fa una mica de por encarar-se amb tot plegat i amb els nostres propis pecats interns. Des dels murcians dels anys vint fins a la immigració multicultural del present en tot plegat s'ha fet molta demagògia per tal de no ferir susceptibilitats. Fent periodisme-ficció sóc capaç d'imaginar-me amb claredat una Montserrat Roig madura entrevistant en profunditat nou vinguts del present en algun programa televisiu impossible. Per exemple.


(continuarà)