Paper mullat

En aquests dies de vaques magres les quals, pel que ens diuen a cada moment de forma contundent, reiterativa i sovint alarmista, encara s'aprimaran molt més, he estat fent unes reflexions sobre com hem anat passant a nivell casolà, sovint de forma progressiva i poc prudent, a una certa disbauxa en la despesa.

Quan vaig començar a treballar a l'escola pública, aquesta escola tan reivindicada i tan poc estimada per tothom, de fet, la situació era absolutament precària pel que fa al tema del paper i d'altres estris materials.

Com que el material pictòric més habitual eren els llapis de colors, jo tenia una capsa de sabates en la qual anava aplegant tots els llapis que recollia per terra que eren molts. Ens havíem fet pintures de cera amb colorants i espelmes, coses absolutament artesanals, divertidíssimes.

Pel que fa al paper, de vegades ens donava algú propagandes d'empreses, que aprofitaven per la part en blanc del darrere, el mateix que les paperetes de les primeres eleccions, car les escoles acostumaven a ser col·legi electoral i després de l'esdeveniment quedava per allà un munt de paperassa, car ja començava la bonança paperera.

En la meva infantesa sempre vaig veure a casa, a la comuna-water, paper de l'Elefant, del qual m'encantava la coberta de paper de celofana, que aprofitava per fer-me una mena d'ulleres per mirar el món de color groguenc i lluminós. No era habitual, molts veïns utilitzaven paper de diari vell, que es tallava sovint de forma acurada i simètrica i es rebregava abans de l'ús per tal que fos més amable amb les nostres parts íntimes.

Tot i que fèiem servir aquests rotlles la meva mare guardava tots els envoltoris de paquests que fossin de paper fi, per aprofitar-los per al mateix ús. El rotlle de cartró que queda al final del paquet ha estat, durant dècades, una base importantíssima de treballs manuals escolars: molins, castells, reis d'Orient, titelles... He vist fer i he fet un munt de coses molt imaginatives amb aquests rotlles i pegament barat, de vegades farina i aigua, un sistema rudimentari d'enganxament escolar.

A escola, en els darrers anys, vaig veure com es passava de la misèria a la disbauxa. Cada any s'acostumaven a estrenar colors i a mi, que vaig passar a fer l'especialitat d'educació especial, sovint m'obsequiaven amb caixes plenes de trossos de plastidécors, ceres, llapis, gomes.

Pel que fa al paper de dibuix, poques vegades aprofitàvem ja el darrere dels fulls. Sobre els fulls, amb els ordinadors i les fotocopiadores l'excés es va generalitzar. Cada any sobraven moltes fitxes impreses sense fer servir que també em portaven a l'aula per si en podia o volia fer alguna cosa. Les despeses en tinta en els meus darrers anys en actiu van pujar tant que hi vam haver de posar aturada seriosa, el mateix que al tema del paper en blanc i el de dibuix o manualitats.

Quan jo era petita als lavabos de l'escola no hi havia paper, el mateix que a molts lavabos de bars i restaurants modestos, tot i que ara això sembli un disbarat. Anaves pel món, a escola i d'excursió amb un rotllet personal de paper fi a la butxaqueta, per si un cas. A escola, un dels darrers anys, recordo també una adverténcia de qui portava els comptes sobre l'excés de despesa en paper del water, en gastàvem en quantitats industrials, una barbaritat. Com que els nois i noies s'han acostumat sovint a no portar mocadors aquest paper es fa servir per a un munt de coses diverses. Vam arribar al consum absurd d'un rotlle per persona i dia, cosa que va fer saltar les alarmes. És clar que també la picaresca comercial ha contribuït a fabricar rotlles de poca durada i paper molt fràgil.

Ni la facilitat actual en rentar roba ni les teories en reciclatge han aconseguit que, per exemple, es tornés a generalitzar l'ús de tovallons i mocadors de roba. Els bolquers i les compreses s'han anat sofisticant i encarint. Hi ha coses avui molt més cares que el paper però el fet és que sobta el munt de propagandes que arribes a entomar i que van directament a la paperera.

Una de les coses positives de l'actual ajuntament barceloní va ser, pel meu gust, prescindir d'algunes revistes institucionals que t'arribaven a casa un dia sí i un altre també. En aquestes darreres eleccions el gruix de paperassa ha minvat força. Però, en general, hi ha muntanyes de paper de tota mena, inútil encara més en un món informatitzat, que es podrien evitar del tot.

Ja he parlat en alguna ocasió de l'absurd d'aquests concursos literaris que et demanen set, vuit, cinc còpies de la novel·la i que, pel que fa a mi, em treuen les ganes d'enviar-hi res de res. Miro de vegades els concursos en castellà del mateix estil i he constatat que són més moderats i que molts d'ells -és clar que n'hi ha molts més- es conformen amb un parell de còpies i prou. Ja sabem també que un noranta per cent de producció editorial torna a ser pasta de paper al cap d'un parell d'anys, la renovació bibliotecària és avui una carrera sense aturador. Del conservacionisme i sacralització dels llibres vells s'ha passat a la seva eliminació i, a més, com sol passar, el tema s'ha justificat amb això de la pols, els àcars i d'altres perills possibles. No sé pas com els de la meva generació i les anteriors hem pogut, en alguns casos, passar dels cinquanta anys, amb tants riscos al volt.

Malgrat tots els llibres que s'han editat sobre vida quotidiana en el passat, el tema de la higiene, que sempre desvetlla rialletes absurdes i vergonyes persistents, no s'acaba d'aclarir. No entenc del tot com s'ho devien fer en els passats més o menys remots, dels quals no tinc testimoni directe, amb el tema de la neteja íntima, els bolquers dels infants i dels vells o malalts, les compreses o panyos, la cura necessària després d'haver ofert el nostre tribut inevitable a la natura. Potser saber-ho de forma més majoritària ens ajudaria a valorar la despesa absurda en aquest tema que genera el món modern.

El meu pare explicava anècdotes sobre gent del món rural, relatives a aquesta qüestió, com ara la d'una pagesa que, en començar a saber que s'utilitzava paper per a la comuna i voler-ne comprar es trobava sempre amb la negativa incombustible del marit que considerava que amb un roc n'hi havia prou i que aquell era un luxe absolutament prescindible. Demano perdó als sensibles però recordo una cançoneta antiga que cantaven els de la generació dels meus iaios que feia, s'arremanga, s'arremanga i va de cos, se l'eixuga, se l'eixuga amb un terròs, el terròs era mullat, tot el cul s'ha empastifat. Això d'anar de cos, malauradament, avui s'utilitza poc. No pas el fet, sinó la dita.

Entenc que la gent més jove no tingui aquesta perspectiva, no sap com hem passat de la misèria a la bonança i d'aquesta a balafiar sense mesura ni control, tant en material com en personal. Conec gent que treballa al sector mèdic i, discretament, t'admet el mateix. Com que personalment no en conec els intríngulis no entraré en el tema, car el sector mèdic és encara molt corporatiu i els costa d'admetre i condemnar públicament allò que t'admeten i critiquen en privat. Una mica com els polítics en el seu partit, que et diuen d'aquest i de l'altre però públicament tots són molt amics en teoria, per si un cas. Precisament en el sector educatiu no passa tant, això, i sovint he sentit comentaris en el sentit si féssim com els metges, si anéssim més units, si els uns no critiquéssim els altres...

La Trinca, quan existia com a grup de cançó humorística, àdhuc reivindicativa, cantava allò de paper, paper, que feia molta gràcia. El paper és avui una metàfora de la situació, una mena de símbol. Vam creure que amb els ordinadors estalviaríem paper i més aviat ha estat al contrari i, a més, hem gastat molt en tinta. És clar que el paper del water, que és com en dèiem abans de dir-ne paper higiènic, no pot ser virtual, tot i que expliquen que han inventat uns sanitaris que et remullen després dels actes personals i íntims per tal que no et calgui res més. Però, vaja, que jo sàpiga no s'han popularitzat pas. De moment. En tot cas suposo que aleshores també gastes més aigua, l'aigua és un altre bé molt mal utilitzat i que hauríem de pagar a preu d'or per valorar-ne la necessitat i el preu.

El cinema, que tan agosarat s'ha anat tornant, encara no ha entrat a fons en la mostra realista d'aquests actes tan naturals tot i que la magnífica vomitada de Kate Winslet a Un deu salvatge, a la qual tan sols li falta olor ja és tota una mostra de realisme biològic, darrere del qual en poden venir moltes altres. Per cert, fa anys també es parlava del cinema amb olor i se'n van fer algunes proves però sembla que no van tenir continuïtat.