Les llums i les ombres d'Eva Perón

El cinema Alexandra és una sala de cinema singular, de Barcelona, que ofereix una programació diversa i variada, però a la qual s'hi ha d'anar sabent, per exemple, que compta amb molt poc personal. Els encarregats del bar tenen cura de vendre les entrades i de vegades, quan l'horari d'inici s'acosta, han d'apressar la gent de la cua per tal que passi per davant dels qui encara tenen temps d'espera per al començament de la seva, cosa que provoca situacions caòtiques i divertides. Fa un temps vaig poder escoltar unes senyores, molt enfadades, que davant de la precarietat en l'atenció al públic manifestaven que no tornarien mai més a este cine tan raro. 

Gràcies a aquesta economia de personal, m'imagino, l'Alexandra pot oferir aquestes programacions tan interessants, horaris que poden semblar surrealistes, matinals amb esmorzar a preu mòdic i la possibilitat de gaudir de  coses en la gran pantalla que altrament hauríem d'esperar veure, en tot cas, per televisió. Com ara els documentals.

Una de les perles actuals és un documental sobre Eva Perón. He llegit en algun lloc que també Villaronga farà una pel·lícula sobre el personatge, en concret sobre la seva estada a Espanya i que, en certa manera, aquest documental de Xavier Gassiot té alguna relació amb aquest projecte cinematogràfic. Pel que fa als personatges més contemporanis sempre m'interessa molt més el documental que no pas la ficció i la recreació, tot i que pot ser remarcable, ho admeto. Encara m'agraden menys aquests invents que barregen documents de l'època amb una mena d'absurdes teatralitzacions, de vegades fetes en blanc i negre o sèpia, absolutament lamentables en general.

La sombra de Evita aplega material d'arxiu, de l'inefable NODO, encara poc regirat i aprofitat, diuen que per problemes d'ordenació dels arxius, immensos, en els quals s'apleguen aquelles notícies que ens oferien de forma obligatòria en els cinemes fa anys i en les quals sempre sortia Franco fent de les seves. El més sucós d'aquells documentals canònics són sempre els comentaris però les imatges també ens mostren la mena de matalàs galdós sota el qual vivíem i patíem.

Jo vaig néixer l'any després de la vinguda d'Eva Perón a Espanya. Tenia quatre anys quan va morir. Però recordo comentaris, encara anys després, sobre aquell fet i aquell personatge tan mitificat  per totes bandes. En un món de fam absoluta, castigat per la injusta postura dels polítics europeus, en acabar la segona guerra mundial, interessats en mantenir-nos en estat de dictadura per estratègia geopolítica, després d'haver abandonat a la seva sort la República, però volent quedar bé negant el pa, la sal i la resta a un país col·laboracionista, Perón ens havia venut carn i gra, cosa d'agrair.

Durant la meva infantesa llegíem moltes revistes argentines, endarrerides sempre, que es canviaven en aquells establiments on també es canviaven novel·letes barates i tebeos, tot era de segona, de tercera mà. Recordo sobre tot el Para Ti, amb les seves cobertes amb rostres de noies boniques, dibuixades per un gran artista, Raúl Manteola, unes cares que jo intentava copiar de petita, sense èxit, evidentment. El Para Ti encara es publica a l'Argentina, com el nostre antic Lectures, però també ha variat molt i s'ha modernitzat com toca. De vegades també arribava una revista infantil que m'agradava molt, Billiken, la més antiga de les seves característiques en castellà. El gruix d'aquell tipus de revistes no era, com ara, la informació gràfica, sinó la literatura, ja que hi podies trobar un gran nombre de novel·les curtes, sovint d'escriptors importants.

L'Argentina era una mena de mite llunyà. Una tia de la meva mare hi va emigrar després de la guerra, allà ja hi tenia uns quants germans. Gràcies a internet he contactat darrerament amb alguns descendents d'aquella branca familiar, em sap greu que la meva mare no ho hagi pogut saber, però aquestes coses passen, a la vida. La vinguda de la Perón va ser ben bé com si vingués una estrella de cinema, molt més encara. Començava aquella dama emblemàtica a forjar el mite en el qual es va convertir després. A Espanya va topar amb la personalitat cantelluda i antipàtica de la nostra primera dama, la inefable Carmen Polo, que es va sentir molt gelosa, encara més veient que fins i tot el seu poderós maridet reia les gràcies d'Evita i es rendia al seu encant. Vam tenir mala sort amb el dictador però també en vam tenir amb la seva família.

Eva Perón va conseguir fins i tot un indult per a una condemnada a mort, Juana Doña, que després va continuar sent una activista comunista important i coneguda. La història l'explica a la filmació el seu fill i m'estimo més no entrar en detalls per no fer perdre l'interès pel documental. Doña va ser també candidata al Senat pel PCE, en una època en la qual esperàvem molt més d'aquesta institució. 

El documental compta amb molts testimonis i amb historiadors joves que parlen sobre la figura d'Eva Perón i intenten interpretar-la. Perón va ser un polític estrany, controvertit, sempre amb aquell somriure una mica de plàstic. Va enviar la seva dona a Espanya per no haver de venir ell i significar-se, en un moment en el qual Europa no volia saber res amb la pell de brau per raons ben sabudes. Però era un furibund anticomunista i admirava en Franco la seva contenció d'aquesta ideologia, segons els seus personalíssims paràmetres ideològics. Va protegir nazis fugitius però també jueus. Tenia una personalitat complicada, misteriosa en molts aspectes. Possiblement no seria tan famós entre nosaltres si no hagués estat per la seva segona dona, protagonista fins i tot d'un musical emblemàtic fet a lo grande.

A Perón el vam tornar a tenir per Espanya anys després, amb la seva tercera dona, Maria Estela/Isabelita, un personatge inquietant de qui deien que feia celebracions nigromàntiques davant del cadàver d'Eva Perón, per tal de copsar l'energia de la difunta momificada. El pobre cos d'Evita també va ser protagonista de tota una sèrie de fets macabres i estranys. Costa entendre el peronisme sense entrar a fons en la història i política argentines, un país que ens és proper en molts aspectes. En coneixem gent, seguim el seu cinema, la seva literatura, molts de nosaltres hi té algun vincle familiar més o menys remot, però també ens resulta de vegades una mica difícil d'entendre, políticament parlant.

El documental és interessant per a tothom. Per a la gent gran que encara vam copsar la petja de la visita d'Eva Perón a aquella Espanya malmesa per una guerra sagnant i una postguerra de misèria. Per als joves, que potser coneixen més les cançons del musical en versió Madonna que no pas la realitat. Reflexiona sobre Eva Perón i el seu temps però també sobre la construcció d'un mite lligat a elements tan habituals per a mitificar personatges i convertir-les en icones com són la bellesa i la mort en plena joventut.

Hem arribat a un punt en el qual fins i tot en molts llibres biogràfics tenen el vici de posar a la coberta la fotografia de l'actor o actriu que ha interpretat en alguna ocasió el personatge, en lloc del real. Fa anys van passar per televisió una sèrie sobre Enric VIII, un personatge que també ha merescut moltes reinterpretacions de ficció. L'actor estava molt ben caracteritzat i un noiet d'uns onze anys, a escola, assenyalant-me la reproducció de la pintura de Holbein, en un llibre de text, em va comentar: éste salía por la tele...