Xavier Viura: poeta mut, dostoievskià, noctàmbul i misteriós

Xavier Viura o 'de Viura'. (Barcelona, 1882 — 1947)

Poeta i autor teatral. 

De formació autodidàctica, fou dependent de comerç. Fou redactor de Joventut i de Catalunya Artística i col·laborador d'altres nombroses publicacions. La seva poesia és sentimental i preciosista. Publicà Preludi (1904), Pasqua florida (1905) i Poesies d'amor (1910), i en teatre, Fra Garí(1906), Conte de tardor (1907), El rostre ideal (1910), etc. En col·laboració amb Joaquim Pena traduí gairebé tot Wagner; fruit d'aquestes experiències és la seva obra Impressions wagnerianes (1908).

Repassant una antologia de poesia sobre Barcelona, editada el 1950 per Torrell, m'he ensopegat amb un poema de Xavier Viura, una Elegia als vells carrers de Barcelona. He trobat poca cosa sobre aquest escriptor autodidacta i dependent de comerç, tot i que a l'Enciclopèdia Catalana es pot llegir l'entrada que copio a dalt. La data de la mort difereix de la que porta el poema que indica el 1948.

Per internet només l'he trobat inclòs en una llista amb intel·lectuals i escriptors que eren d'esquerra. L'hemeroteca de la Vanguàrdia en recull moltes referències abans de la guerra, de jove publicava sovint llibres o estrenava obres de teatre, sol o en col·laboració amb d'altres autors. Les seves traduccions de Wagner, en una època en la qual les òperes es traduïen, sembla que van ser molt importants. 

Crec que pagaria la pena poder accedir a aquests textos amb una certa facilitat però el poc que he trobat d'aquest autor es troba avui en llibreries de vell, algunes de les quals angleses o americanes en unes curioses edicions que semblen fotocopiades. A les nostres biblioteques municipals hi ha poca cosa però sí que es poden trobar, per exemple, les Impressions Wagnerianes i alguna altra coseta, gairebé tot a un fons especial d'Igualada. Potser va tenir alguna relació amb aquesta ciutat?

Els vells carrers de ma ciutat,

els vells carrers de Barcelona

tenen per mi un encant sobtat

que quan hi passo m'acarona.

Els vells carrers en fosquedat,

quan ja l'hivern ens ha portat

ses llargues nits i sos curts dies,

sabent-me dur el record amat

de mes passades melangies.

A la llum trista dels fanals,

ran de les cases empobrides,

plau-me evocar-hi els ideals

de les jornades esvaïdes.

Atrafegats van els passants

cercant les vies espaioses;

jo aimo més bé els carrers humils

quan mes angoixes juvenils

tornen mes hores neguitoses...

Aquest poema, l'únic que inclou l'antologia, d'aquest autor, devia ser també molt juvenil. Mostra l'enyorament per una ciutat que canvia i canvia, més o menys com ara, on el poeta va trobar el seu amor.

Xavier Viura va merèixer una referència de Josep Pla als Retrats de Passaport. El defineix com a poeta i nigromàntic, noctàmbul impenitent. Pla el descriu l'any 1918, Viura devia ser aleshores un home madur, de trenta-sis anys, doncs. Explica Pla com se'l troba a l'Ateneu, pàl·lid, envellit, fredolic, famolenc, encorbat. Sempre amb cara d'haver menjat poc o res, amb una aparença de flor d'estufa, de no prendre mai el sol ni l'aire lliure.

Pel que diu Pla, Viura era considerat encara aleshores poeta, però no escrivia res o, al menys, no se sabia què escrivia. Era, segons Pla, un poeta mut. Alfons Maseras, amic seu, el defensava, deia que treballava de nit. Passades les dues de la matinada, Viura baixava Rambla avall, fins al Pla de les Comèdies. 

Escriu Pla:

Qui era aquell home? Sempre em semblà un home del "subsòl" en el sentit que dóna a aquesta paraula Dostoievski. En l'obra de Dostoievski el "subsòl" és una imatge que simbolitza la vida en una o atra torre d'ivori, encastellada en un individualisme exasperat, en una forma de misantropia només intel·ligible per al qui la professa... 

Pla continua amb les seves valoracions del tarannà de Viura, raonant que per a ser un home d'aquest estil s'ha d'assolir un modus vivendi raonable, i explica que a la Rambla seia, si feia bo, en un cafè i que aviat l'envoltaven senyoretes que es dedicaven a la captació de les passions de l'amor, generalment corpulentes, de panorames corporals dilatats, gairebé totes llenguadocianes, provençals i marselleses, pintades, platejades de cabell, vestides escandalosament...

Com es pot comprovar, l'afecció de l'estrangeria amorosa mercenària per la Rambla ve de lluny, tot i que Pla afirma que hi havia també autòctones, algunes, de tendència especulativa. Totes aquestes dames de la nit tenien un gran respecte pel nostre poeta, eren clientes seves, a l'inrevés del que es pugui pensar. Ell els tirava les cartes, els llegia les ratlles de la mà, els feia l'horòscop, era expert en una barreja de màgia, astrologia, nigromància. Sembla que sabia francès i per això encara eren més devotes de les seves sàvies aportacions. Algunes d'aquestes dades les havia explicat a Pla Francesc Pujols.

Després Viura pujava Rambla amunt i Pla explica que mai no va saber on anava.

M'ha fascinat aquest home, saber-ne tan poca cosa, encara més. L'imagino encara més solitari i nigromàntic, en aquells anys grisos i molt més freds de la postguerra, amb el seu abric vell i ratat, potser encara fent oficis nigromàntics quan el deixaven. Com devien ésser per a ell els dolorosos temps de la Guerra Civil, considerant que les seves idees eren més aviat d'esquerres? Si ja menjava poc i malament el 1918, què devia fer durant els anys quaranta? Evidentment, tot un personatge de Dostoievski, amb una joventut segurament somniadora i esperançada que la realitat i la necessitat devien haver transformat ben aviat en una ombra, encara en una època de plenitud vital.

Com han anat a parar tants volums dels seus llibres de poesia als països anglosaxons? Crec que en demanaré algun i ja us explicaré alguna cosa més quan el rebi. Si algun dia passo de matinada per la Rambla, cosa poc probable, estic segura que retrobaré la seva ombra una mica encorbada, amb bastó de l'època, cercant inspiració per a nous poemes, entre la gent del seu futur i vora les noies de peatge multiculturals, que ja no són, la majoria, ni marselleses ni llenguadocianes.  Evocant els ideals de les jornades esvaïdes...