Reflexions electorals sobre la salut i d'altres virtuts teologals

Una de les religions més dogmàtiques del nostre temps, que ha vingut a substituir les anteriors, és la medicina lligada a la ciència moderna, la qual se suposa que s'equivoca molt poc o no ho fa mai. En el context electoral el tema mèdic és, avui, una carta important a jugar.

Per això és fàcil fer demagògia amb el tema mèdic i qualsevol intent de fer minvar els serveis lligats a la salut i la malaltia desvetlla tota mena d'inquietuds i de dimonis col·lectius.

De vegades tinc l'estranya percepció que encara hi ha vers la classe mèdica part d'aquella sacralització antiga, quan tot ha canviat i molt. Els i les metges són persones que pateixen, estan malaltes i de vegades moren prematurament, de les mateixes malalties que insisteixen en combatre i prevenir.

De la mateixa manera, els mestres tenim fills mal educats, com els psicòlegs, els filòsofs, els pedagogs. Quan em vaig casar ens van recomanar anar a fer-nos una revisió completíssima, pagant, amb un metge que havia muntat el tema i que havia assolit un gran prestigi amb aquelles revisions, un bon negociet. Aquell metge va morir de forma força prematura, una gran contradicció vital, vaja.

Entenc que cal creure en alguna cosa però el fet és que un dia sí i un altre també el tema mèdic sorgeix a qualsevol hora i en qualsevol programa de la ràdio o la tele, amanint la nostra vida quotidiana d'operacions quirúrgiques, gairebé sempre d'arxiu. Fins i tot quan parlen de vacunes es complauen en enfocar ben de prop la punxada.

Possiblement sóc una imprudent ignorant, però els anys et fan veure que aquesta prevenció tan magnificada funciona de vegades però en d'altres ocasions també avança prematurament un patiment inevitable. Per això fa molt de temps que no em faig cap prova d'aquestes que afirmen que trobar-te quelcom a temps, aconseguirà meravelles pel que toca a la teva subsistència i longevitat. També he comprovat com trobar quelcom ha representat per a algunes persones tot un calvari que ha acabat en crucifixió. 

Costa anar contra corrent, també amb això. Encara més, molta gent creu de bona fe que quan t'arriba un avís de l'estament mèdic donant-te, sense demanar-ho tu, dia i hora pel que sigui, hi has d'anar de forma obligatòria. Tot plegat no vol dir pas que el dia que em trobi malament no vagi al metge o a l'hospital, de la mateixa manera que les criatures han d'anar a escola quan cal. On sinó? La medicina alternativa encara resulta més susceptible d'enredada.

Com que en totes les professions s'hi mouen interessos corporativistes costa separar el gra de la palla. Un refrany català fa de dos metges, el més vell, ja que l'experiència dóna més coneixement que no pas l'estudi, fins i tot l'estudi que es fa avui dia en universitats massificades i amb els dogmes inevitables. Però avui la majoria de metges amb els quals t'ensopegues són encara força joves.

Una coneguda, metge, m'admetia que s'ha perdut força allò que en deien l'ull clínic. L'època de la vida en la qual entomes la malaltia i mort de la teva gent gran, pares, oncles, fins i tot d'alguns contemporanis, no fa res més que demostrar que de vegades enmig de la medicina més sofisticada funciona encara allò de si l'encerto, l'endevino. Tota aquesta dolorosa etapa m'ha fet tornar molt escèptica pel que fa a aquesta promocionada prevenció.

I que per més que et facis proves tot arriba, també la mort, i que allargar agonies de vegades, per molt humà que sigui, resulta una carrera contra l'absurd, una carrera que sempre acabarem perdent. Al menys, de moment. 

Ja fa anys que les vagues em semblen, quan no perjudiquen empresaris o el gran capital, injustes. Les de metges i de mestres encara més. Fins i tot ho fa dir Pasternak al Doctor Zhivago, això. Que per evitar un mal jo faci mal, ni que sigui per negligència o reivindicació del que sigui, a qui no m'ha fet mal és, tot plegat, una gran bestiesa.

He escoltat a metges diversos versions absolutament contradictòries sobre síndromes i malalties, per no parlar de l'alimentació, un altre camp ple d'afirmacions mèdiques dogmàtiques i contradictòries. Hem generat una societat de nou rics, egoista, que creu que tot es pot preveure i curar. Els governs ho han d'arreglar tot, tot, tot.

Una societat de malgastadors miops a la qual no li abelleix mirar al seu entorn per comprovar que moltes coses de les quals gaudim en el present, assistència mèdica o educació de qualitat no són res més que privilegis de gent ben peixada.

Un altre tema és la qualitat, santa paraula, que en referència a la medicina l'hem anat relacionant amb grans hospitals, medicaments cars i moltes proves, per fer-te algunes de les quals et fan firmar, de forma apressada i absolutament burocratitzada, que estàs d'acord amb totes les desgràcies que et poden passar després. El mateix que amb aquests efectes secundaris previstos als fulletons dels medicaments, que fins i tot alguns metges t'aconsellen no llegir per no acabar llençant-los tots pel forat de l'aigüera, cosa que resultaria molt poc ecològica, per altra banda.

Al capdavall hem de tornar a reivindicar que ens deixin, per exemple, néixer i, sobretot, morir a casa, cosa cada vegada més difícil ja que hi ha allò que en diuen uns protocols i els metges i el seu estament també es volen curar en salut des que els errors i les negligències ja no són tan impunement silenciats de forma corporativa com en d'altres temps, no tan llunyans. 

El que passa és que l'autoritat mèdica, amb el tema de la ciència, plena avui de dogmes que s'esberlen en silenci de tant en tant, té molt de pes, tot i que també hi ha pacients saberuts que els donen lliçons espontànies, des que s'ha inventant el google. 

Tinc molts coneguts que ja són avis i que sovint han d'exercir de cangurs, i de tant en tant em comenten, amb ironia, les manies pediàtriques actuals, que els generen un cert neguit a l'hora de tenir cura dels néts. Els fills i filles, evidentment, fan molt més cas del que els diu el metge que no pas de l'experiència materna, que en d'altres temps era una gran font de coneixement per als pares novells. 

Em sembla que ja vaig escriure l'anècdota dels cigrons, però la repetiré. En una botiga de llegum cuit, on compro de tant en tant, la venedora té l'entranyable i ancestral costum d'oferir als infants una paperineta amb quatre cigrons. Va oferir-la a una nena petita de la qual tenia cura l'avi, obligat a fer de mainadera, com tants altres del present.

-Ui, no, no, de cap manera, que la meva filla no vol que mengi res que no li hagi admès al metge -li havia dit el iaio, molt inquiet.

Sembla que després la filla va consultar amb el metge, que va beneir la discreta ingesta de llegum regalat i la nena va acabar per poder tastar els cigrons, que li encantaven. L'anècdota mostra en quina situació es troben avui aquests avis que fan una feina no remunerada, sovint molt a gust, però que temen en tot moment per la salut dels infants, salut que ve dictada per dogmes imposats pels pares joves, que avui ja no són tan joves. I que a aquests els han imposat els metges, producte de la seva època, de les seves circumstàncies i de les seves manies. 

Jo mateixa recordo com, en els meus temps de mare novella, un pediatra em va criticar molt un altre d'anterior per les farinetes que m'havia aconsellat. Això sempre t'ho fan de forma privada, és clar. Era aleshores, i em temo que encara passa, molt difícil que un metge acceptés i denunciés l'errada d'un altre que t'havia admès de forma discreta i en privat.

No vull fer una crítica global d'una professió imprescindible, que també fa la seva autocrítica, tot i que sovint te la fa de forma una mica ambigua i amb molta cura. Al capdavall els metges també van al metge quan es troben malament. De tota manera, jo tenia una professora de física boníssima que no anava mai al metge perquè deia que si de físics n'hi havia de tan dolents, de metges el mateix.  I que no tenies manera de saber si qui et tocava era dels bons o dels xusqueros. Jo he pensat el mateix sovint, en relació a la classe pedagògica on he vist de tot.

La monja Forcades és de les poques que ha fet una valoració molt crítica de l'excessiva medicalització de les societats occidentals del nostre temps, però com que té els seus detractors i amb la grip aquella va passar el que va passar, que encara no ho sabem ben bé del tot, per a alguns no és un discurs prou vàlid el seu, sembla ser.

Estic en contra del destraler sistema de retalls que s'ha utilitzat però això no vol dir que no fessin falta. El que passa és que molta despesa pública, també en ensenyament, l'ha generat més aviat una organització deficient i en ocasions caòtica. No tot es basa en els recursos, amb pocs recursos es poden fer moltes coses i molt bé i això ho saben els països pobres i ho sabíem nosaltres en d'altres temps.

No hi ha res com tenir calerons per fer moltes bestieses, que ja ho deia Talleyrand, això. Això ho hem patit també a nivell individual i familiar, ja que hi ha una gran tendència a estirar més el braç que la màniga, un pis més gran, una segona residència, un bon cotxe, un viatge llarg, inútil i apressat, però caríssim. Futileses i francesilles que s'han convertit en necessitats pel fet que les podíem fer. 


Conec gent de la meva edat que ha pressionat molt els fills quan aquests, més prudents que no pas els progenitors, s'estimaven més anar a un pis de lloguer compartit que no pas comprar habitatges caríssims i posar-se al coll la corda de la hipoteca: i ara, quina bestiesa, els pisos sempre pugen de preu, són un gran estalvi, etcètera, etcètera.

Aquella pel·lícula de la transició que era Los nuevos españoles mostrava en forma de comèdia la transformació de la nostra societat, de la galvana a l'eficàcia professional al servei dels grans grups empresarials, que pagaven millor però exigien devocions. Per això els calia fomentar el consum dels empleats, que s'endeutessin, vaja. Vam caure en el parany i ens vam endeutar.

La vida exemplifica, per poc que s'hi mediti, que no hi ha res que ens eviti la decadència, sense receptes de metge l'home neix, i creix i mor, feia la cançó. Es viu més i millor que abans, certament, i vivim millor aquí que no pas a l'Àfrica o l'Índia, encara que no haguem nascut en cap grup privilegiat de la societat. Vivim millor que els nostres pares i avis, la majoria. Sempre materialment parlant, pel que fa a l'esperit, això no toca. Ja no sabem ni si existeix, l'esperit.

Una de les dèries de la gent de la meva generació és repetir que els nostres fills viuran pitjor que nosaltres, com si la vida de la humanitat fos una mena de carrera ascendent en la qual sempre s'hagi d'anar a més i a més, a tenir més coses -no pas més fills, ep-, a viure més anys, a semblar sempre més jove. Però la mateixa història de la humanitat mostra com en tot hi incideix l'atzar i com estem sotmesos a alts i baixos, a trompades i recaigudes.

M'agradaria topar-me de tant en tant amb una esquerra veritable i universalista que propiciés els valors no materials i que en lloc de repetir-me que els altres són els dolents m'assegurés que tots plegats trobarem la manera de viure pitjor, però de forma digna, per tal de contribuir a assolir uns mínims a nivell universal. I que m'expliqués el procés a seguir de forma clara i raonable.


Perquè en els telediaris, a més de tot el gruix relacionat amb la medicina i de l'excés esportiu, de tant en tant també ens mostren imatges de gana i misèria molt pitjors, fins i tot, que les que van poder contemplar els meus pares i avis, que van viure molt pitjor que no pas jo.


En el fons, fins i tot les religions més científiques s'han de refiar de la fe i de l'esperança. Aniria bé comptar amb la caritat, en el seu sentit més primigeni i autèntic. No és estrany que sigui aquesta la virtut teologal que ha vist malmetre de forma més destralera el seu significat espiritual.