Blasco Ibáñez i els seus genets apocalíptics

Hay muchos que producen novelas porque cuando ellos nacieron ya las habían escrito otros. Si al venir a la vida no hubiesen encontrado libros, nunca se les hubiese ocurrido escribirlos. Yo, en cambio, tengo la certeza de que al nacer en un país salvaje, sin literatura, sin novelas, sin lenguaje escrito, habría hecho por las mañanas varias leguas de marcha para llegar a la cabaña del vecino más próximo y decirle: "Compañero, vengo a contarle una historia muy interesante que se me ocurrió anoche..." Yo he nacido para contar historias. Siento la necesidad de crear novelas, tan imperiosamente como necesito comer y beber.

Resultan tan complejas las almas que no llegan a ser bien conocidas ni aún de sus mismos poseedores.

                    Blasco Ibáñez

En l'anterior post escrivia sobre la nova adaptació de Jane Eyre i precisament per la tarda passaven per televisió una altra pel·lícula inspirada en una obra literària d'èxit, la versió de Minelli, de 1962, de Els quatre genets de l'apocalipsi, novel·la que en el seu temps i durant anys va ser un dels grans èxits del novel·lista Blasco Ibáñez, pel fet, sobretot, que es va traduir a l'anglès i va tenir una gran difusió als Estats Units.

Avui coneixem més, a través del cinema, obres clàssiques de producció francesa o anglosaxona que no pas les espanyoles, producció hispanoamericana inclosa. I no cal ni parlar de les de casa, les catalanes, les quals en el nostre àmbit restringit s'han donat a conèixer de tant en tant a través, sobretot, dels convenis entre televisió i cinema. 

Les adaptacions que s'han fet de novel·les catalanes no han reeixit per molts motius, entre els quals l'ambientació. Encara recordo la Colometa anant a demanar feina de neteja, en la postguerra, vestida de tergal luxós. Els reis del mitjà són encara la gent de la BBC, que milloren fins i tot les novel·les rosa de Bàrbara Carland i el que sigui, gràcies a una excel·lència en actors i ambientació que no ha estat superada per ningú més de forma tan aclaparadora.

Blasco Ibáñez va ser una mena de torrent vital que va morir als seixanta-un anys, una edat que avui ens sembla ja gairebé juvenil. Va assolir grans èxits i va guanyar molts diners, va ser polític, viatger, periodista, ell es considerava un home d'acció més que una altra cosa, i un observador implacable del seu món, que tan bé va saber descriure, de forma sovint apassionada i subjectiva. Va patir persecucions, presó, va tenir èxits i va protagonitzar diferents iniciatives socials i polítiques. Instal·lat a França i ben situat va denunciar de forma implacable els grans defectes de la monarquia d'Alfons XIII. 

Podia haver guanyat el Nobel, va ser un dels ferms candidats a aquest cobejat premi, però va morir massa aviat. Probablement la seva crítica al govern d'aleshores també va tenir un gran pes en el fet que no li concedissin en vida. Durant la República les seves restes es van traslladar a València, hi havia el projecte de dedicar-li un gran mausoleu obra del seu gran amic, Mariano Benlliure, però va venir la guerra, es va girar la truita i durant un llarg i fosc temps fins i tot es van prohibir els seus llibres, prohibició que va durar pràcticament fins a  la transició. 

Tot i que cal dir que circulaven força, no sé pas en quines edicions, ja que jo havia vist un meu oncle llegint-ne alguns i comentant que, m'imagino que era a Arroz y tartana, s'elaborava una paella que semblava ben bé que te la mengessi i l'oloressis. Quan vaig començar a treballar a Harry Walker també vaig llegir algun llibre d'aquest autor, que vaig trobar a la biblioteca de l'empresa, entre els quals La barraca, que em va trasbalsar en aquell moment i em va produir una mena de profunda tristor.

Més endavant, com és sabut, la televisió va recuperar-lo en unes quantes bones sèries de l'època, Cañas y barro, Entre naranjos i també La barraca. Sèries que van contribuir a remarcar l'aspecte costumista d'una part de la seva producció i a etiquetarlo de forma injusta en aquest gènere. Com tots els autors triomfadors i rics,  molt productius i treballadors, Blasco Ibáñez va patir l'enveja i menyspreu de certes elits, a més de la condemna dels benpensants i crec que encara no ha estat prou reivindicat de forma seriosa pel fet que es fa difícil accedir de forma aprofundida a una mínima part de tot el que va arribar a escriure.

Els quatre genets de l'Apocalipsi es va redactar gràcies al suggeriment o encàrrec d'un polític francès, el president Poincaré. La novel·la original se situa en el marc de la primera guerra mundial, en un París que l'autor coneixia molt bé. Hi ha en ella un tema universal, aplicable a qualsevol conflicte bèl·lic, la divisió dramàtica d'una família quan van mal dades i la necessitat o no de prendre partit en moments crítics, malgrat el risc que es pot córrer i el trencament familiar. Com en totes les novel·les de l'autor podem trobar molts arguments i temes a dins d'aquest marc. El cinema va aprofitar-la aviat, en una versió muda que va donar a conèixer Rodolfo Valentino. Malauradament no resulta fàcil accedir a pel·lícules mudes tot i que aquesta es pot trobar, fragmentada, a you tube.

Minnelli va reprendre la història el 1962, en una pel·lícula amb un bon repartiment, massa llarga, en la qual els afers amorosos del protagonista tenen un pes excessiu i que no acaba de trobar el to adient. La segona guerra mundial encara va evidenciar més el tema de la impossible neutralitat, a causa del nazisme, que en la perspectiva dels anys passats fa decantar de forma incondicional el pes de la justícia d'una banda, tot i que no hi hagi cap costat pur en una guerra. Tot i ser llarga, la pel·licula s'acaba de forma abrupta i l'esperit de la novel·la queda molt diluït en l'intent de concentrar moltes idees en una cinta convencional, una mica pesadeta, que dura dues hores i mitja i té molts alts i baixos. 

Avui, però, hi trobem el valor afegit de poder veure actors com Charles Boyer, Lee J. Cobb, Glenn Ford, potser el menys adient al paper que li ha tocat, Ingrid Thulin, Ivette Mimieux, Karleinz Böhm, qui aviat es va espolsar el paper romàntic de parella de la Sissí, per cert. 

Es pot aconseguir i consultar molta informació sobre l'autor a una web molt completa d'una fundació que porta el seu nom, valenciana, no podia ser altrament. Va escriure en castellà però va fer algun article puntual en valencià i va ser, de fet, un ciutadà del món, una expressió i forma de ser que avui està una mica devaluada per motius molt diversos. Com gairebé tothom, encara més sent un home tan actiu i vitalista, tenia contradiccions i defectes que no desmereixen el pes aclaparador de la seva aportació política i literària. 

Considerava Buenos Aires, una ciutat que va conèixer molt bé, el París d'Amèrica i el patriarca de la família protagonista ha anat a viure i fer fortuna a l'Argentina. L'èxit de Los cuatro jinetes del Apocalipsis va ser immens, durant molt de temps es va considerar el llibre més llegit a tot el món després de la Bíblia, premi de seguiment  que actualment no sé si porta ja ni la Bíblia. Aquests quatre genets del llibre bíblic van esdevenir una icona del moment. La referència a aquest passatge del llibre de Sant Joan ha inspirat molta literatura. El genet pàl·lid, la Mort, ha donat nom i inspiració a més d'una pel·lícula. Malauradament, continuen cavalcant pel món, i no tan sols en el cinema, malgrat que de vegades ens en vulguem oblidar. 

Blasco Ibáñez va conèixer molta gent del moment, entre els quals Emilia Pardo Bazán i Santiago Rusiñol. Era una època de molts contactes entre artistes i intel·lectuals. Rusiñol també va ser un d'aquests homes inclassificables, amb esperit de ciutadà del món, com doña Emília, tot i que sempre hi hagi qui vol fer seus aquests personatges que transcendeixen fronteres i limitacions interessades.