El Lot de Nadal, un regal clàssic

En temps d'escassedat molt més evident que no pas l'actual una de les poques alegries domèstiques era la recepció d'algun Lot de Nadal, d'aquells que regalaven als llocs de treball. No pas a tots, el meu pare no va rebre cap obsequi d'aquest tipus fins quan ja era molt gran i el forn on treballava va canviar d'amo. Només és una anècdota, però el primer i gasiu amo era molt català i el més generós i considerat, navarrès.

El meu avi treballava a una empresa que fabricava i distribuïa matèrial per l'empresa tèxtil, força important en el seu temps, també catalana i que va acabar de mala manera en època de crisi pretèrita, amb l'ajuda dels hereus escampa, nebots del darrer amo. Allà algun client els feia arribar detallets com ara una cobejada capseta de fusta que contenia un parell d'ampolles, una de xampany Canals Nubiola i una altra de vi, Lacrima Bacus, que a l'etiqueta mostrava aquest sorollós deu del vi. 

També hi havia tres o quatre barres de torrons i una  bosseta, el que més m'agradava, plena de pinyons confitats, com les peladilles. Algun any també havia rebut botifarres o embotits d'algun client de les comarques. Quan vaig començar a treballar a la Harry Walker allà sí que donaven Lot a tots els empleats. Era un Lot amb tres o quatre ampolles, torrons, algun pot de préssec o pinya en almívar, neules, una llangonissa, de vegades bombonets. Un Lot típic, pesava força i el meu germà havia de venir a ajudar-me per portar-lo a casa, en un temps en els quals els taxis eren prohibitius i no teníem tants cotxes.

En una ocasió, devia ser a principis dels seixanta, van donar a triar als empleats entre dos Lots. Jo, que no hi entenia, vaig triar el més ple de coses però es veu que l'altre era d'una millor qualitat i aleshores es va generar, a la feina, una mena de debat sorollós amb comentaris despectius sobre aquells que havíem triat la quantitat per damunt de la qualitat. I és que els éssers humans precisen de pocs motius per endegar enfrontaments partidistes al volt d'un tema, la veritat.

Un grau més elevat que el Lot era la Cistella. La il·lusió de la meva mare era tenir un pernil a casa, cosa que aleshores era una mena de somni. De vegades comprava algun numeret de rifa de Cistella, a ca l'adroguer o a d'altres indrets comercials, pel fet que en aquella Cistella hi havia un pernil. No ens va tocar mai el cobejat cuixot. Després, quan ja treballava de mestra, en una ocasió li vaig regalar un pernil per Nadal, recordant aquells somnis, però ja la menja desitjada havia perdut molt misticisme amb la millora econòmica, com sol passar amb tantes coses.

Moltes empreses van anar prescindint del Lot. Fa alguns anys una coneguda em va dir que a la seva empresa la inclusió d'un molt bon pernil al Lot va provocar les protestes d'un fort sector vegetarià, tant és així que l'empresa va acabar oferint un Lot alternatiu amb fruites i verdures que a la llarga, per la seva originalitat, va tenir tant d'èxit que era demanat fins i tot pels empleats carnívors i omnívors.

Durant els anys vuitanta, com recordareu els més grans, es van donar dos fenòmens molt diferents. Un va ser la propagació del consum de drogues fortes, sobretot heroïna, un tema que va generar delinqüència i inseguretat, la famosa por a sortir de nit. Moltes famílies van rebre, per desgràcia, i no era difícil veure joves drogant-se al carrer, fins i tot al metro. No ens agrada recordar aquelles tragèdies, voldríem pensar que són cosa del passat. Un altre aspecte dels canvis va ser la bonança econòmica evident. L'any 80, quan va néixer el meu fill, a l'empresa del meu marit els van arribar un munt de Lots i Cistelles absolutament excessius, amb pernils i xampany francès i tot. Allò va durar poc, al cap d'uns anys les coses van tornar a davallar i així fins a les prejubilacions i d'altres misèries laborals.

Aquell moment d'eufòria i cofoïsme va generar una dita molt gràfica: als seixanta i setanta tothom volia ser lliure, als vuitanta, ric, i actualment es vol estar sa. La preocupació per la salut i les dèries diverses al seu entorn han provocat coses com aquestes exigències de lots vegetarians, dietètics o de productes ecològics. Durant segles i segles la majoria de la gent no ha tingut cap problema sobre què menjar sinó tan sols el problema de menjar el que fos. El menjar havia representat el vuitanta, el noranta per cent, dels ingressos familiars. Es treballava per viure i poca cosa més. Avui el menjar és un problema relatiu en la nostra societat, li dediquem un vint per cent del que guanyem i encara podríem estalviar molt més. Malauradament, no a tot el món estan tan farts com nosaltres, ni de bon tros.

Fins i tot en el cas de persones marginades i pobres els ajuntaments de casa insisteixen en el fet que el menjar no és problema sinó que moltes altres coses marquen la necessitat, com ara el problema laboral, el de l'habitatge. Tot i amb això els pidolaires encara exploten el fantasma de la fam i demanen diners per a un bocata. 


Abans anar a restaurants, a bars, era gairebé un pecat per als pobres, a casa meva miraven molt malament la gent que anava al bar tot i que el meu avi hi tenia una certa afició, tot es podia beure i menjar a casa i fer-ho un mateix, millor i més barat. Avui només cal donar un volt per la ciutat per constatar que, tot i la crisi, la majoria de restaurants són ben plens en hores i dies punta. Fins i tot veig molts pares i mares treballadors i apressats que compren l'entrepà als seus fills als forns, cosa que està molt bé i que prioritzen l'estalvi de temps al possible estalvi de fer-lo a casa, un estalvi avui poc significatiu.

Malgrat tot això sembla que existeixen necessitats fins i tot en aquest tema, altrament no s'entendrien aquestes campanyes de recollida de menjar envasat que acostumen a fer-se per Nadal, un clàssic, i que tenen força èxit. Menjar destinat a persones ben properes. Avui no es queixa ningú però en aquells anys del cofoïsme una campanya barcelonina d'aquest tipus amb el lema aquí hi ha gana va desvetllar inquietuds polítiques entre l'estament esquerrà que governava la casa gran, no els va agradar gaire. I és que una de les banderes del progressisme havia estat la supressió de qualsevol caritat entesa en el sentit almoiner. 

La justícia havia de substituir la caritat en temps de democràcia, totes aquestes campanyes eren una vergonya franquista i per Nadal encara resultaven més xarones. Però, ai, resulta que hem de recórrer a tot això, fins i tot per televisió, amb maratons i crides diverses a les butxaques dels particulars. Ni els nostres impostos ni la nostra organització social han permès poder bandejar la crida a la llagrimeta orquestrada de forma adient i fent servir a tort i a dret una paraula que de tant repetir-la, com ha passat amb caritat, ha perdut pistonada i gairebé s'ha pervertit: solidaritat. 

Quan treballava de mestra també rebia regals mengívols de l'alumnat. El corrent progre de les escoles va fer que en algunes, a desig de la majoria de professorat, no s'acceptessin, durant uns anys, regals de Nadal. A l'escola hem fet tota mena de coses i provatures. Això acabava per generar situacions incòmodes, ja que si un nen o nena et portava alguna cosa, malgrat la prohibició, s'ho havia de tornar a endur cap a casa. Ni metges ni d'altres professionals diversos, que jo sàpiga, han refusat de forma tan política els regals de Nadal. Després es va escampar una nova tolerància més generalitzada tot i que encara queden claustres resistents a les temptacions.

Els regals de Nadal escolars del meu temps eren coses molt senzilles. Moltes caixes de polvorones, al principi que treballava, un obsequi barat i ben presentat. No m'agradaven aquests dolços aleshores, m'han anat agradant amb el temps, ara que no me'ls regala ningú me'n compro i tot. Més endavant alguns pares i mares ja van anar trobant de mal gust regalar teca i van optar per mocadors del coll, colònies, figuretes o bijuteria. En algun cas els pares i mares, més aviat les mares, es posaven d'acord per fer un regal col·lectiu. Com que en totes les comunitats hi ha problemes de lideratge i partidisme això no sempre era possible, ja que hi havia qui no volia participar en una iniciativa organitzada per una altra persona i et portava un regal a títol individual, refusant firmar en la tarja col·lectiva de felicitació.

L'associació de pares i mares més organitzada i unida que he conegut va ser la d'una escola que es deia Can Bori, avui desapareguda. Pagaven un dinar molt solidari a mestres i personal relacionat amb l'escola, fins i tot a un simpàtic i emblemàtic guàrdia urbà que vigilava les entrades i sortides i a les senyores de la neteja, a tothom, tothom. I tots rebíem un lot exactament igual i democràtic, des de la directora al més humil servidor fix o intermitent de la comunitat. 

Pel que fa a la resta, a les moltes escoles on he treballat i els molts pares i mares que he conegut, he vist modalitats de tot tipus. El regal nadalenc no va dirigit a subornar-te ni a fer que posis bones notes a les criatures, és un detall generalment sincer, un costum, una tradició agradable. Les associacions de pares i mares passen i canvien, com l'alumnat, i en una mateixa escola n'he vist per a tots els gustos i he viscut els seus problemes que sovint, com en tot grup humà, són els mateixos que a nivell gros es donen a l'ajuntament, a la Generalitat, al govern de la nació o l'estat ja que la Política tan bescantada és el mirall d'augment de les nostres misèries o grandeses quotidianes.

Potser la crisi haurà fet que les AMPES, aquest horrible acrònim -i ja seria hora que diguéssim les coses pel seu nom sense mandra i no pas per la seva abreviació- redueixin també despeses, doncs he vist esmerçar molts recursos en castanyades, disfresses de reis i parenoels, festes i festetes i regalets del Tió, fotileses sense sentit, llaminadures prescindibles i d'altres francesilles tot i que també m'he ensopegat amb regals més intel·ligents com ara materials per a l'aula, individuals o col·lectius, llibres interessants i coses així.

Els Lots de Nadal acabaven a taula però en temps d'excessos teníem torrons fins al mes de juliol i aleshores sovint s'acabava llençant a la brossa aquelles restes nadalenques que ja feien una mica d'angúnia. Els dinars de Nadal també van conèixer temps d'esplendor, quan l'escudella es va bandejar per menges exòtiques i cares, quan més rares, millor. Amb el temps hi ha hagut un cert retorn al pessebre i l'escudella, als torrons i als canelons de Sant Esteve, tot i que poques vegades es fan amb el que queda del dia abans. 

Pel que fa als vins i licors, també van anar variant, des de l'anís del Mono, la Quina San Clemente i el Soberano fins a whiskys de marca, passant pel Baileys. Per les cases acostumen a restar ampolles mig plenes o mig buides que ja no se sap de quin Nadal són i un dels molts recursos per a aprofitar-ne el contingut és tirar-ne un gotet als rostits casolans.  Tot respon a modes i tendències i dèries diverses que avui acostumen a tenir relació amb la salut ja que som encara a l'època en què volem estar sans per damunt de tot, curar-ho tot i esdevenir gairebé immortals. Per aconseguir-ho, si escoltes els entesos optimistes, només cal la pròpia voluntat de sobreviure i lluitar i, això sí, cuidar-te, activitat per a la qual l'excés gastronòmic nadalenc resulta totalment desaconsellable. Espero amb candeletes que la roda del temps ens retorni al fet de  prioritzar el desig de llibertat per damunt de tots els altres un dia d'aquests. Amb Lot o sense.