La Plaça Roja era buida...

Gràcies al programa Boulevard m'assabento del fet que ha fet ja deu anys de la  mort del cantant Gilbert Bécaud, el 18 de desembre de 2001. 

Bécaud va ser la imatge masculina francesa per excel·lència dels temps en els quals anàvem a veure els programes musicals dels dimarts, presentats per Franz Joham i fets en directe a l'antic i avui malmès, municipalment parlant, hotelet de Miramar, a casa de l'única veïna de l'escala que disposava de televisió i amablement ens convidava a fer tertúlia nocturna.

Joham portava grans artistes, moderns i clàssics. Recordo haver vist encara Josephine Baker. A les dames de categoria les feien baixar una escala noble i televisiva.

Creia aleshores que tots els francesos tenien un aspecte semblant a Bécaud. De fet, nombrosos actors i cantants compartien aquella imatge elegant però cal dir que era una època en la qual no existia una excessiva variació en les indumentàries.

Tinc per casa molts discos antics del cantant, alguns dels quals comprats en ofertes diverses a les antigues botigues de discos, amb cançons poc conegudes però boníssimes.

Expliquen que el piano amb el qual actuava tenia una certa inclinació, per tal de poder veure el públic quan hi seia. Les seves famoses corbates de topos o llunes tenen l'origen en una que li va fer la seva mare, de forma apressada, retallant un tros de vora del seu propi vestit quan en una prova, de jovenet, era obligatori portar-ne i ell anava sense.

Va tenir una llarga carrera i les seves alegres i optimistes cançons primerenques van anar agafant, amb els anys, un to més melangiós. Als fòrums francesos de vegades he llegit discussions amb algun dels seus sis fills sobre el tema del manteniment vigent de l'obra del cantant o de l'accés a materials biogràfics. França és un país molt fidel i respectuós amb els seus.

Bécaud va perdre una mica de pistonada a casa nostra quan la Nova Cançó va imitar al principi cantants més suposadament compromesos com Brel o Brassens, cantants que ja no duien corbata, malgrat que alguns d'aquella Nova Cançó encara se la posaven de tant en tant. Existeixen, però, algunes versions en català de les seves cançons i quan anavem d'excursió amb la parròquia un dels hits era Et maintenant: I ara què faig, i què m'espera, tot aquest temps, què serà de mi. Sempre hi havia algú que de forma reeixida i artesanal feia l'acompanyament, allò del popopopom, popopopom...


Bécaud va canviar poc al llarg dels anys i en el temps de les cabelleres esponeroses va transformar una mica el seu aire ortodox del principi. En algunes fotografies de més gran em recorda, de cara, l'actual Manolo Escobar. Jo crec que la vellesa ens va fent semblants, com passa amb els nadons. 

Un gran èxit de Bécaud, ja en els esperançats primers seixanta, va ser Nathalie, la història d'un francès que va a Rússia i coneix una noia que li fa de guia obligatòria, doncs ja se sap que per aquells verals no podies pas anar como Pedro por su casa.

La xicota el porta a sucar el melindro al Cafè Pushkin. Aquest cafè era inexistent, una invenció, ja que en aquella època l'estat rus, absolutament policial, no volia cafès on es pogués conspirar doncs era ben conscient que també la revolució primigènia havia nascut als cafès i tavernes. Un exemple ben musical de la qüestió són les taules i cadires buides dels Miserables.

Però avui el Cafè existeix, deu fer uns deu anys, i sembla que li han donat un aspecte antic i respectable. El van posar al mateix indret on, en fa vint, s'hi va instal·lar el primer Mac Donalds rus, anunciant canvis substancials i gastronòmics.

Expliquen que el Cafè té molta categoria en el tema del menjar però, tot i que no hi he estat, he llegit sobre el tema i l'opinió majoritària és que resulta exagerada la categoria que se li atorga. Evidentment, el seu nom ve a causa de l'èxit d'aquella cançó francesa.

Eren aquells seixanta una època optimista, el món proper semblava millorar, tant el nostre franquisme del qual se n'esperava una reconversió tranquil·la a la democràcia, com el comunisme dur d'aquelles terres tan maltractades per la història. Però la mòmia de Lenin encara va resistir moltes temporades i la nostra també. Aquí els nous predicadors laics ens explicaven les meravelles de la taiga i el sistema soviètic obviant-ne les misèries.

El Cafè és, doncs, falsament antic. Hi ha molta falsedat en els espais urbans i turístics. Tenim una gran habilitat humana per construir, destruir i reconstruir segons toca al discurs vigent, fent desaparèixer els símbols i monuments que ens desplauen i que, a la llarga, s'obliden. El mateix fan els llibres d'història, arreglen el passat com convé a qui mana, de vegades de forma destralera i altres vegades de forma subtil i acadèmica.

Bécaud acabava pensant que Nathalie aniria a París i ell la passejaria pels carrers de França i la portaria a prendre le xocolat i les aigües del Sena. Potser encara ho va poder fer amb la filla o néta de la Nathalie original o amb alguna senyora madura, retirada de la seva feina de guia convencional i ja una mica decebuda de tants canvis i tantes esperances esberlades. De fet, la filla de la Nathalie també té cançó, una carta al cantant demanant-li que les visiti a -encara- Leningrad. Una cosa com ara allò nostrat de fa vint anys que tinc vint anys.

Bécaud va morir a una edat en la qual, avui, se suposa que som joves: setanta-quatre anys. Com sol passar, es va remarcar que fumava molt. Fins i tot amb motiu de la mort de Vaclav Havel han remarcat aquest fet mentre no s'insisteix gens en què gent com Helmut Schmidt o Carrillo són grans fumadors de més de noranta anys. Més aviat s'amaga el tema, en aquests casos.

Fa poc van voler entrevistar Schmidt per la tele, ell no va enlloc si no el deixen fumar i van fer una excepció. Però la tele alemanya ja té una denúncia dels ortodoxos, és clar. I això que allà encara exerceixen una certa tolerància sobre el tema. Hi ha molts accidents de cotxe i per estadística em temo que patir-ne les conseqüències és relativament probable però ningú no ens insisteix en què no hi pugem o en què tan sols anem a passeig per zones de vianants.

D'alguna cosa morirem, evidentment. Bécaud descansa al cementiri entre dues dones mortes molt més joves que no pas ell, Marie Trintignant, a causa d'una pallissa del seu jove amant qui, per cert, ja va tornar al cap de cinc o sis anys a fer concerts i diners, i Sophie Daumier, que va morir a causa de la malaltia de Huntington, un mal hereditari greu.

Sempre ens quedarà París, com deien a Casablanca, ciutat on van inventar, com a Moscú, gràcies a l'èxit de la pel·lícula, l'emblemàtic cafè ple de fum en el qual el pianista insistia en el fet que el temps passarà però l'amor veritable romandrà inalterable.