El poder del silenci: cinema mut d'ahir i d'avui

Fan als cinemes comercials una pel·lícula original i diferent, no tant per l'argument sinó pel fet que és una pel·lícula muda que explica la història d'un actor de cinema mut que no vol acceptar l'arribada del cinema sonor, el canvi, en definitiva: The Artist.

L'època del cinema mut era ja llunyana fins i tot durant la meva infantesa. La meva mare recordava quan al cinema encara en feien alguna de muda, acompanyada, ja, d'altres de sonores. Aquell canvi al principi va representar problemes per a alguns actors, car no es doblaven i les veus en ocasions no acompanyaven prou bé l'aspecte. Aquest tema el recull la pel·lícula Cantando bajo la lluvia, en clau de comèdia.

El cinema mut el vaig conèixer gràcies a algunes pelis de Xarlot, Oliver i Hardy o Harold Lloyd que encara voltaven per les sales de cinema, sobretot pels cinemes parroquials i també gràcies a veïns afortunats els quals, abans de la televisió, disposaven de màquina de cine i ens en passaven algunes mostres en recordades tardes de diumenges del passat. Eren breus, normalment humorístiques i la majoria, americanes.

Aquell món ha restat oblidat durant anys i moltes cintes s'han perdut i malmès. Molts símptomes fan pensar que hi ha un interès creixent per aquelles joies oblidades tot i que una gran part han desaparegut de forma definitiva.

Un d'aquests símptomes és aquest excel·lent The artist, amb uns actors en estat de gràcia, una música excel·lent i amb la qual passes una estona molt agradable tot i que la història podia haver tingut una mica més de consistència. L'actor principal es Jean Dujardin, conegudíssim a França i gairebé un desconegut per a nosaltres, com passa amb tants actors francesos, alemanys i de la resta de països del món, més enllà de les amèriques i encara de segons quines. Aquest és un altre problema del present, la mala distribució de tant cinema remarcable quan en d'altres èpoques tot circulava de forma més normalitzada.

Un altre d'aquests símptomes és que arriba al cinema comercial una pel·lícula noruega muda, refeta i arranjada amb gran cura, basada en la novel·la de Knut Hamsum Benedicció de la terra, tota una joia del setè art, desconeguda i que mostra la rauxa d'aquells antics directors que descobrien un mitjà molt nou, sobre el qual planaven encara moltes reticències.

Fins i tot al meu barri, en un bar molt interessant que ha hagut de renunciar a oferir música en viu per les moltes i absurdes traves burocràtiques que piconen els agosarats, han anunciat que passaran de tant en tant velles pel·lícules mudes, com El noi, amb en Xarlot, tot un clàssic. No és l'únic espai en el qual, en els darrers temps, s'han recuperat aquest tipus de produccions cinèfiles ancestrals.

La inauguració de la flamant nova filmoteca s'esta endarrerint però suposo que un dia o un altre ens donaran la notícia de la inauguració i espero també que dediquin alguna part de la programació a aquest llenguatge universal sense paraules.

Els actors i les actrius de cinema mut van ser famosíssims, eren absolutament teatrals. El teatre d'aleshores també era molt teatral, gesticulador i exagerat, avui ens semblaria histriònic però a la gent d'aleshores li encantava, les modes van i venen i els gustos canvien i tornen a canviar. Tot és relatiu i temporal.

Molt cinema mut hispànic es va fer a Barcelona on també se'n va fer de sonor durant molt de temps, amb estudis com els Orphea o fins i tot, ja més endavant, els Balcázar d'Esplugues City, sobre els quals, ahir, precisament, vaig veure un interessant reportatge a BTV. L'incendi dels Orphea és encara un misteri poc aclarit.

Unes de les grans figures del cinema mut nostrat van ser el director Ramón de Baños i el seu germà Ricard, per no parlar de pioners com ara Fructuós Gelabert, oblidat durant molt de temps, tot i que Miquel Porter i d'altres el van reivindicar i recordo que quan estudiava per mestra vam veure un documental sobre la seva figura que acabava amb la frase de Montesquieu: Una injustícia feta a un home és una amenaça per a tots nosaltres.

La gran figura espanyola del cinema mut va ser Segundo de Chomón, qui també va treballar a Barcelona, un visionari, eclipsat en la història per Mélies doncs ja se sap que els francesos són molt més hàbils i eficients a l'hora de valorar les seves coses, potser pel fet que han llegit més a Montesquieu, qui sap.

Durant la República es van fer alguns intents de cinema en català, ja amb el cinema sonor, com ara El Cafè de la Marina, segons l'obra de Sagarra, amb guió i direcció de Domingo Pruna -o Pruña, com escriuen en algun lloc- que no va reeixir. De tota manera m'agradaria tenir ocasió de veure aquell intent, cosa que m'imagino que avui és gairebé impossible.

La pel·lícula muda espanyola més famosa i reivindicada ha estat La aldea maldita, de Florián Rey, un gran director que va estar casat amb Imperio Argentina i que va fer molt cinema sonor després. Dels actors silents encara en recordem menys que no pas de directors, molts procedien del teatre i allà van tornar, d'altres van anar a treballar a la ràdio, un mitjà més segur i, en tot cas, la guerra civil va produir un gran trencament amb el passat.

Quan jo estudiava es va desvetllar un gran interès pel cinema del passat i pel  vessant educatiu del mitjà, fins al punt que en aquella Normal de l'època vam poder fer un curs sobre aquest art i la seva didàctica, on ens van parlar força de la història del cine i on vaig sentir parlar per primera vegada de Fructuós Gelabert. Ens van passar molt bones pel·lícules antigues com ara la versió de Fritz Lang dels Nibelungs i, és clar, l'inevitable Cuirassat Potemkin. 

Els conferenciants es planyien que molts efectes aconseguits amb el cinema en blanc i negre s'haguessin perdut per sempre de forma definitiva. Però el cas és que les tècniques actuals han permès fer i recuperar moltes coses impensables en aquell temps pel que fa al cinema i que el blanc i negre no ha mort sinó que s'ha anat utilitzant de tant en tant altra vegada, amb excel·lència remarcable. Un dels conferenciants va ser l'avui també injustament oblidat Josep Serra i Estruch, per cert.

Hi havia aleshores un interès important per fer cinema educatiu i educar per veure cinema, recordo fins i tot uns llibres molt interessants editats pels jesuïtes, sobre el tema. Potser insistim massa, els  educadors, i fins i tot la resta de la gent, en això del tema educatiu. Com calia al pensament esquerrà vigent, tot i que suposadament clandestí, el cinema americà era foragitat d'aquells verals cultes i em sembla que només ens van passar pelis europees antigues i pelis dedicades als infants fetes a l'Europa de l'est, moltes de les quals, sobretot les de dibuixos, he de dir que resultaven absolutament ensopides. Però era una època en la qual tot el que arribava dels països comunistes era el novamàs.

Només en recordo una que em va agradar molt, Ivana al ataque, txeca, que encara seria vàlida avui, ja que les coses en l'esport no han canviat gaire, en la qual una noia jugava a futbol amb els nois del barri fins que l'equip d'aquests assolia categoria i a ella la foragitaven injustament. En un partit important tenen una baixa i la van a buscar, la disfressen de noi i la fan jugar però tot es descobreix i els desqualifiquen, tota una fàbula moral, vaja. 

En canvi, també vaig poder veure en aquell cicle l'antiga versió francesa de La guerra dels botons, un clàssic gavatxo de la literatura infantil, i em va sembla absolutament masclista, amb l'única nena que hi surt sargint els estrips dels amics, netejant i cosint botons on toca. No he vist la versió actual i no sé pas si han arranjat aquella discriminació evident.


Per cert, se m'ha acudit mirar quin cinema feien fa cent anys a Barcelona pels volts de Nadal i veig que les pelis s'anunciaven com a cintes i es remarcava el metratge, 700, 800 metres. Al Kursaal, gran cine de moda, feien La hija de los traperos. Als Condal i Bohèmia, del Paral·lel, cinc cintes variades, entre les quals El Talismán o Corazón de León. Entenc que les anaven canviant diàriament. Al cinema Walkyria, Ronda de Sant Antoni cantonada Riera Alta, una altra sobre Corazón de León acompanyada de quatre més amb títols com ara Luchas Trágicas. Molt de teatre, Ricardo Calvo al Romea amb El vergonzoso en Palacio, la gran Raquel Méller, varietats i fins i tot sessions vermut. Sarsuela i opereta. El cinema encara no era d'autor ni els actors eren mencionats enlloc.