MEDITACIONS ESTIUENQUES (7): LES MIL CARES DEL CINEMA

He estat uns dies a Barcelona i ara torno a ser a Batea. A ciutat, per la tele em vaig ensopegar amb la pel·lícula L'home de les mil cares, de 1957, a BTV. Aquí no puc veure la BTV i és una llàstima ja que, pel que fa al cinema, és el meu canal preferit, amb el valor afegit dels comentaris de Carles Mir i la virtut de no tallar la projecció amb la publicitat. L'home de les mil cares és una biografia una mica lliure sobre Lon Chaney, molt ben interpretada per un altre dels grans, James Cagney, tot i que es va criticar el maquillatge excessiu emprat per aquest actor en les escenes en les quals recrea els papers estrella de Chaney. Lon Chaney no feia servir tones de maquillatge ni màscares com les actuals, jugava més aviat amb la seva capacitat de transformació facial. Els pares eren sords i això, expliquen, va contribuir a la seva grapa interpretativa en aquell emblemàtic cinema mut, tot i que també va arribar a fer alguna pel·lícula sonora. Era un artista integral, sabia cantar amb bona veu de baríton, ballar de forma professional, fer el pallasso quan tocava. Però, és clar, el coneixem, més que res, pels seus papers al cinema, tot i que no és pas que les seves pel·lícules les puguem contemplar amb facilitat. Algunes de les moltes que va fer fins i tot s'han perdut. Volia que els seus monstres inspiressin compassió i tendresa, més enllà del seu aspecte terrorífic.

Chaney es va casar molt jove i el matrimoni va anar a mal borràs, va acabar amb un intent de suïcidi de la seva dona i una dolorosa separació. És possible que, de rebot, això fes que es dediqués al cinema, per guanyar diners i allunyar-se de l'ambient teatral en el qual era molt conegut. Sempre va defugir els mitjans de comunicació, escaldat a causa de les preguntes que li feien sobre el seu malaurat matrimoni. Més endavant es va tornar a casar amb una companya de feina que es va mantenir allunyada del soroll i els focus i va recuperar la custòdia del seu únic fill, que de petit havia passat llargues temporades en establiments del govern. Va ser un home apreciat i estimat, bon company i que ajudava la gent que començava. La seva tossuda i explicable discreció va fer que s'embolcallés d'una certa aura de misteri.

El seu fill no es va dedicar d'entrada al cinema, sinó als negocis. Va tenir algun problema econòmic i després de la mort del pare va iniciar una carrera remarcable, també amb papers en pel·lícules de terror, tot i que va intentar fer altres coses. Va tenir problemes amb l'alcohol i va morir del mateix que el pare, d'un càncer de coll o de gorja. Resta un nét i besnét d'ells dos, Ron Chaney, que sembla que té prevista una publicació sobre la nissaga artística ja que crec que es conserven alguns diaris del seu besavi. El fill no es deia Lon però gairebé es va veure obligat, sense massa ganes, a optar pel nom artístic de Lon Chaney jr.

James Cagney, malgrat això que explico del maquillatge, va fer un gran paper, també era un actor de molta volada que feia de tot i més. La seva primera dona la interpreta la gran Dorothy Malone, que encara viu i està retirada des de fa anys. Va fer molts papers tràgics i de dama patidora i era guapíssima i potser encara ho és. La segona dona, la discreta Hazel, la va interpretar una altra dama de categoria, avui una mica oblidada, Jane Greer. A la pel·lícula hi surten també molts altres bons secundaris de l'època, l'any 1957, quan el cinema mut era ja una llegenda.

Lon Chaney pare va ser qualificat com L'home de les mil cares, el títol del biopic protagonitzat per Cagney. No només es transformava físicament sinó que sabia transformar la veu de forma magistral, amb motiu d'una pel·lícula va haver de firmar, fins i tot, una mena de paper notarial que certificava que cinc de les veus dels personatges eren la seva. 

Com tothom sap i s'ha comentat a bastament ha mort, probablement a causa de suïcidi, Robin Williams, un actor que queia bé a la gent tot i que a mi no em feia el pes, la veritat. També l'han etiquetat com a home de les mil cares ja que va fer papers diversos amb aparences molt variables però crec que aquesta qualificació hauria de quedar fixada a Chaney i no fer-ne abús. L'he llegit lligada a Johnny Deep, a Jim Carrey i a uns quants més i potser que els periodistes siguin una mica més creatius.

Williams va tenir molts problemes personals, addiccions, depressions. Una mort tràgica i relativament prematura acostuma a consolidar els mites de forma més sòlida que no pas una mort natural i a una edat avançada. Ara mateix m'acabo d'assabentar que ha mort, a tocar dels noranta anys, Lauren Bacall, tota una època i tota una dama de categoria, més enllà d'haver estat casada amb Bogart, un actor que a mi sempre m'ha semblat sobrevalorat. Bacall, a qui alguns homes de l'edat dels meus pares deien Lauren Secall, pel fet que les primes no tenien la requesta actual, es va casar també amb Jason Robards, molt bon actor i que feia pensar una mica en Bogart, físicament. Tant Bogart com Robards van tenir problemes amb la beguda. 

En això de les mitificacions compten molt la sort i les circumstàncies i fins i tot el moment en el qual es traspassa. Pel que fa al suïcidi, encara té al volt molta literatura i molta condemna social, això en el context occidental de tradició cristiana, i no l'acabem de veure com una causa més de mort, lligada sovint a estats depressius. Encara s'amaga sovint i quan d'algú cerques informació i no t'expliquen enlloc la causa de la mort moltes vegades és que hi ha alguna cosa d'aquestes. Mentre els mals dolents com han estat, segons èpoques, la tuberculosi, el càncer o la SIDA, ja s'admeten amb una certa comprensió col·lectiva, això dels suïcides encara fa angúnia quan és una causa ben freqüent de mort i tantes reticències només contribueixen a fer sentir culpable la gent que en pateix algun cas entre la família o els amics, que jo diria que és molta gent, la veritat.

Possiblement el cinema d'avui ja no té el pes que tenia abans però cap persona de la meva generació, ni tan sols de la dels meus pares i avis, hauria estat ben bé la mateixa sense la seva mitologia i el seu pes específic en la nostra cultura popular i en el nostre aprenentatge sentimental.

El poder del silenci: cinema mut d'ahir i d'avui

Fan als cinemes comercials una pel·lícula original i diferent, no tant per l'argument sinó pel fet que és una pel·lícula muda que explica la història d'un actor de cinema mut que no vol acceptar l'arribada del cinema sonor, el canvi, en definitiva: The Artist.

L'època del cinema mut era ja llunyana fins i tot durant la meva infantesa. La meva mare recordava quan al cinema encara en feien alguna de muda, acompanyada, ja, d'altres de sonores. Aquell canvi al principi va representar problemes per a alguns actors, car no es doblaven i les veus en ocasions no acompanyaven prou bé l'aspecte. Aquest tema el recull la pel·lícula Cantando bajo la lluvia, en clau de comèdia.

El cinema mut el vaig conèixer gràcies a algunes pelis de Xarlot, Oliver i Hardy o Harold Lloyd que encara voltaven per les sales de cinema, sobretot pels cinemes parroquials i també gràcies a veïns afortunats els quals, abans de la televisió, disposaven de màquina de cine i ens en passaven algunes mostres en recordades tardes de diumenges del passat. Eren breus, normalment humorístiques i la majoria, americanes.

Aquell món ha restat oblidat durant anys i moltes cintes s'han perdut i malmès. Molts símptomes fan pensar que hi ha un interès creixent per aquelles joies oblidades tot i que una gran part han desaparegut de forma definitiva.

Un d'aquests símptomes és aquest excel·lent The artist, amb uns actors en estat de gràcia, una música excel·lent i amb la qual passes una estona molt agradable tot i que la història podia haver tingut una mica més de consistència. L'actor principal es Jean Dujardin, conegudíssim a França i gairebé un desconegut per a nosaltres, com passa amb tants actors francesos, alemanys i de la resta de països del món, més enllà de les amèriques i encara de segons quines. Aquest és un altre problema del present, la mala distribució de tant cinema remarcable quan en d'altres èpoques tot circulava de forma més normalitzada.

Un altre d'aquests símptomes és que arriba al cinema comercial una pel·lícula noruega muda, refeta i arranjada amb gran cura, basada en la novel·la de Knut Hamsum Benedicció de la terra, tota una joia del setè art, desconeguda i que mostra la rauxa d'aquells antics directors que descobrien un mitjà molt nou, sobre el qual planaven encara moltes reticències.

Fins i tot al meu barri, en un bar molt interessant que ha hagut de renunciar a oferir música en viu per les moltes i absurdes traves burocràtiques que piconen els agosarats, han anunciat que passaran de tant en tant velles pel·lícules mudes, com El noi, amb en Xarlot, tot un clàssic. No és l'únic espai en el qual, en els darrers temps, s'han recuperat aquest tipus de produccions cinèfiles ancestrals.

La inauguració de la flamant nova filmoteca s'esta endarrerint però suposo que un dia o un altre ens donaran la notícia de la inauguració i espero també que dediquin alguna part de la programació a aquest llenguatge universal sense paraules.

Els actors i les actrius de cinema mut van ser famosíssims, eren absolutament teatrals. El teatre d'aleshores també era molt teatral, gesticulador i exagerat, avui ens semblaria histriònic però a la gent d'aleshores li encantava, les modes van i venen i els gustos canvien i tornen a canviar. Tot és relatiu i temporal.

Molt cinema mut hispànic es va fer a Barcelona on també se'n va fer de sonor durant molt de temps, amb estudis com els Orphea o fins i tot, ja més endavant, els Balcázar d'Esplugues City, sobre els quals, ahir, precisament, vaig veure un interessant reportatge a BTV. L'incendi dels Orphea és encara un misteri poc aclarit.

Unes de les grans figures del cinema mut nostrat van ser el director Ramón de Baños i el seu germà Ricard, per no parlar de pioners com ara Fructuós Gelabert, oblidat durant molt de temps, tot i que Miquel Porter i d'altres el van reivindicar i recordo que quan estudiava per mestra vam veure un documental sobre la seva figura que acabava amb la frase de Montesquieu: Una injustícia feta a un home és una amenaça per a tots nosaltres.

La gran figura espanyola del cinema mut va ser Segundo de Chomón, qui també va treballar a Barcelona, un visionari, eclipsat en la història per Mélies doncs ja se sap que els francesos són molt més hàbils i eficients a l'hora de valorar les seves coses, potser pel fet que han llegit més a Montesquieu, qui sap.

Durant la República es van fer alguns intents de cinema en català, ja amb el cinema sonor, com ara El Cafè de la Marina, segons l'obra de Sagarra, amb guió i direcció de Domingo Pruna -o Pruña, com escriuen en algun lloc- que no va reeixir. De tota manera m'agradaria tenir ocasió de veure aquell intent, cosa que m'imagino que avui és gairebé impossible.

La pel·lícula muda espanyola més famosa i reivindicada ha estat La aldea maldita, de Florián Rey, un gran director que va estar casat amb Imperio Argentina i que va fer molt cinema sonor després. Dels actors silents encara en recordem menys que no pas de directors, molts procedien del teatre i allà van tornar, d'altres van anar a treballar a la ràdio, un mitjà més segur i, en tot cas, la guerra civil va produir un gran trencament amb el passat.

Quan jo estudiava es va desvetllar un gran interès pel cinema del passat i pel  vessant educatiu del mitjà, fins al punt que en aquella Normal de l'època vam poder fer un curs sobre aquest art i la seva didàctica, on ens van parlar força de la història del cine i on vaig sentir parlar per primera vegada de Fructuós Gelabert. Ens van passar molt bones pel·lícules antigues com ara la versió de Fritz Lang dels Nibelungs i, és clar, l'inevitable Cuirassat Potemkin. 

Els conferenciants es planyien que molts efectes aconseguits amb el cinema en blanc i negre s'haguessin perdut per sempre de forma definitiva. Però el cas és que les tècniques actuals han permès fer i recuperar moltes coses impensables en aquell temps pel que fa al cinema i que el blanc i negre no ha mort sinó que s'ha anat utilitzant de tant en tant altra vegada, amb excel·lència remarcable. Un dels conferenciants va ser l'avui també injustament oblidat Josep Serra i Estruch, per cert.

Hi havia aleshores un interès important per fer cinema educatiu i educar per veure cinema, recordo fins i tot uns llibres molt interessants editats pels jesuïtes, sobre el tema. Potser insistim massa, els  educadors, i fins i tot la resta de la gent, en això del tema educatiu. Com calia al pensament esquerrà vigent, tot i que suposadament clandestí, el cinema americà era foragitat d'aquells verals cultes i em sembla que només ens van passar pelis europees antigues i pelis dedicades als infants fetes a l'Europa de l'est, moltes de les quals, sobretot les de dibuixos, he de dir que resultaven absolutament ensopides. Però era una època en la qual tot el que arribava dels països comunistes era el novamàs.

Només en recordo una que em va agradar molt, Ivana al ataque, txeca, que encara seria vàlida avui, ja que les coses en l'esport no han canviat gaire, en la qual una noia jugava a futbol amb els nois del barri fins que l'equip d'aquests assolia categoria i a ella la foragitaven injustament. En un partit important tenen una baixa i la van a buscar, la disfressen de noi i la fan jugar però tot es descobreix i els desqualifiquen, tota una fàbula moral, vaja. 

En canvi, també vaig poder veure en aquell cicle l'antiga versió francesa de La guerra dels botons, un clàssic gavatxo de la literatura infantil, i em va sembla absolutament masclista, amb l'única nena que hi surt sargint els estrips dels amics, netejant i cosint botons on toca. No he vist la versió actual i no sé pas si han arranjat aquella discriminació evident.


Per cert, se m'ha acudit mirar quin cinema feien fa cent anys a Barcelona pels volts de Nadal i veig que les pelis s'anunciaven com a cintes i es remarcava el metratge, 700, 800 metres. Al Kursaal, gran cine de moda, feien La hija de los traperos. Als Condal i Bohèmia, del Paral·lel, cinc cintes variades, entre les quals El Talismán o Corazón de León. Entenc que les anaven canviant diàriament. Al cinema Walkyria, Ronda de Sant Antoni cantonada Riera Alta, una altra sobre Corazón de León acompanyada de quatre més amb títols com ara Luchas Trágicas. Molt de teatre, Ricardo Calvo al Romea amb El vergonzoso en Palacio, la gran Raquel Méller, varietats i fins i tot sessions vermut. Sarsuela i opereta. El cinema encara no era d'autor ni els actors eren mencionats enlloc.