Més meditacions sobre monumentalització nostrada

Dec estar inspirada amb el tema monumental. De fet, fa uns dies vaig dedicar l'enigma històric setmanal que penjo a un meu altre blog a uns quants monuments de Barcelona i en cercar informació sobre alguns d'ells em vaig adonar de la molta història, gran i petita, que hi ha al darrere de tots aquests elements que guarneixen els nostres pobles i ciutats i que es dediquen a personatges, fets o activitats, realistes, al·legòrics o moderns i avantguardistes, la majoria de gust dubtós i lligat al seu temps i circumstàncies.

Pla, que escrivia de tot, també va opinar sobre els monuments. A la web sobre aquest escriptor podeu trobar el text sencer, que s'inicia amb aquestes reflexions:

Barcelona és una ciutat pobra en monuments i en làpides commemoratives. És agradable, quan un passeja pels carrers amb el nas enlaire, sense tenir massa coses a fer, de trobar-se de tant en tant amb un monument o amb l'escriptura d'una làpida posada a la façana d'un edifici. Els monuments refresquen l'esperit; les làpides aviven la memòria. Per als fets i les persones a qui van dedicades són una corporització de la glòria. Si tenir monument vol dir tenir la glòria, l'escassa i fluixa tirada a la monumentalitat que té aquest país deu indicar que la glòria hi és àrdua i difícil.

A Barcelona hi ha monuments deplorables, com el de Pitarra, a la Rambla, davant de l'entrada del carrer d'Escudellers; com el de Clavé, que fa poc han tret de la Rambla de Catalunya. N'hi ha d'altres que són més discrets. ¿És que són pitjors o millors, però, que els que es construïren en altres països d'Europa a la mateixa època? No ho crec pas. Són aproximadament el mateix. Per aquells anys la premsa de París –que llegia a l'Ateneu– presentava intermitentment unes enquestes en les quals hom demanava: «Si vostè pogués, quins monuments de la ciutat tiraria a terra o dinamitaria?». El monument a Gambetta, al Louvre, havia estat votat per a la demolició copiosament. Sobre molts altres, la consideració era idèntica (...)

Pla indulta tres monuments barcelonins, pel que fa a l'estètica, sense entrar en cap moment en temes ideològics, sempre controvertits: el de l'Almirall Marquet, de la plaça de Medinaceli, el del General Prim del Parc de la Ciutadella i el del senyor Güell de la Plaça de Catalunya. 

De l'Almirall Marquet avui no se'n recorda ningú i tampoc no devia ser cap angelet, però com que pertany a una època més catalana i com que es troba tan allunyat en el temps que les seves possibles víctimes ja no poden reclamar res, ningú no s'hi ha ficat, ni s'hi fica, ni s'hi ficarà, em sembla. Al menys, per ara. Pla parla, amb la seva murrieria i ironia característiques de diferents monumentots, com ara el del pobre actor Iscle Soler, avui víctima indiscriminada de deposicions dels coloms i de l'oblit popular, tot i que el seu autor va ser Gargallo. 

El franquisme i el resultat de la guerra van propiciar la demolició de molts monuments i la proliferació d'uns altres, com sol passar. De tota manera, persones amb un dit de seny al cap van fer que alguns d'ells es desmuntessin, ni que fos de forma destralera, i amaguessin l'absurditat de la demolició en algun magatzem municipal esperant temps millors.

Quan jo era petita i joveneta es parlava molt del monument al Doctor Robert. La retirada d'aquest monument es podia haver estalviat ja que Robert era un personatge força antic, cívic i pacífic, conservador i fins i tot president de la Lliga, però no sé que els devia semblar ja que els qui manen, com el personatge d'Irons a Margin Call, podrien dir sovint sense problemes allò de no estem aquí per la nostra intel·ligència. Ni per la nostra cultureta, afegeixo. 

Avui passen coses semblants i determinats monuments tenen al darrere molta llegenda urbana, com ha passat amb les quatre columnes famoses que al final han tornat a posar on sembla que els sembla que havien d'estar, als qui s'han entestat en elaborar-ne tota una mitologia que ha fet fortuna i ha propiciat el protagonisme de determinats sectors polítics.

El tema del monument al Doctor Robert, un d'aquells que s'havia fet per suscripció popular va fer vessar molta tinta durant anys i panys. La revista Destino en parlava sovint. De tant en tant semblava que el tornarien a reconstruir però no era així.  El pobre batlle va haver d'esperar a ben entrats els anys vuitanta, molt més que Francesc Layret, un monument de l'any 1936, i per tant molt més modern i susceptible de polèmica, que va retornar al seu lloc d'origen el 1977. Encara més, a Robert no el van posar on era i tocava sinó que el van col·locar a la Plaça de Tetuan, un indret per a mi desafortunat. Jo crec que no sabien què fer-ne, la veritat, però que els feia vergonya no acabar amb el tema. Pel que fa a Layret, un personatge admirable i indiscutible, sempre m'ha sobtat l'oblit en el qual se'l té i el poc moviment que es genera davant del seu monument, amb poques excepcions puntuals.

El franquisme va fer coses molt estranyes i surrealistes, determinats monuments relacionats amb personatges històrics es van retirar o enderrocar però d'altres es van respectar, sobre tot si eren de personatges antics o es trobaven en indrets discrets i amagats. Verdaguer va ser respectat, potser per haver estat capellà i Maragall, segons el testimoni d'un falangista lletraferit, perquè algú va argumentar que havia traduït autors alemanys (?). De tota manera, el criteri actual en determinades circumstàncies relacionades amb monuments o noms de carrers no és pas menys arbitrari. Frederic Marés va ser un gran reconstructor de monuments enderrocats durant la guerra civil, alguns dels quals també de forma indiscriminada i aleatòria, gairebé subjectiva.

Els monuments antics, tipus mona de Pasqua amb el senyor a dalt de tot, o un bust emergent d'una llarga columna, no m'agradan gaire, però el temps els millora i els va donant un alè romàntic i entranyable. Els moderns i avantguardistes no m'agraden gens, amb poques excepcions. L'afany experimental i la promoció de determinades coses han fet que acceptéssim molts bunyols que el temps posarà al seu lloc. Se suposa que la gent del poble no entén l'art i per això menysté la innovació però també molts monuments antics i realistes eren objecte d'ironies i gracietes. La gent del poble no és tan ximple com sembla als experts, tot i que molt sovint li facin passar bou per bèstia grossa. De vegades no es manifesta per tal que no pensin que és ignorant. Diem que ens agrada allò que ens han dit que ens ha d'agradar. 

En tot cas, pel que fa a l'art, hi entres o no hi entres. A algú que no és creient no li diu res anar a missa tot i que entrar en algun edifici religió li pugui, en algun moment, provocar una certa emoció. Un professor d'història de l'art que vaig tenir raonava d'aquesta manera quan alguns de nosaltres bescantàvem certes manifestacions d'això que en diuen art abstracte i que de vegades s'ha convertit en un calaix de sastre on tot està bé. S'ha de tenir fe i voler creure en una cosa per gaudir-ne. Jo, que sóc molt poc esportista, m'avorreixo d'allò més mirant futbol, ni que sigui un Barça-Madrid, per exemple, tot i que la mística d'un estadi ple de gent que crida i comparteix victòries i derrotes m'afecti, com a tothom. Una Mare de Déu pot ser molt venerada a la seva ermita però quan la talla romànica o gòtica fa gruix al museu ha perdut tota la màgia. 

Els personatges històrics també responen a modes i les seves virtuts i defectes van lligats als grups de poder que els promocionen o bescanten. De la mateixa manera es fan els sants, i les ordes religioses amb més possibles tenen més sants que d'altres molt més modestes. Pagant Sant Pere canta, vaja. La santificació gaudiniana, en els nostres temps, és un bon exemple de com les coses més estranyes poden esdevenir-se en el moment més anacrònic. I parlo tant de la santificació del personatge com de la seva obra, que avui amolla tant de turisme i tants diners. Si no hagués viscut èpoques en les quals es deia i repetia que les obres de la Sagrada Família s'havien de deixar com estaven no em creuria el fervor unitari amb el qual es defensa aquesta obra magna. Per cert, el monument al Doctor Robert té una part gaudiniana però no veig que els forasters la retratin massa. Al menys, per ara.

Pagar molts diners públics per un monument em sembla una despesa absurda i que es gastin diners en moltes altres coses absurdes no em sembla una raó sòlida per defensar determinada monumentalització. Crec, insisteixo, que tots ells s'haurien de fer per suscripció popular i en lloc d'anar a buscar grans firmes anar a les escoles de Belles Artso fins i tot als ateneus populars on es mou l'art marginal i fer un concurs públic entre la gent jove i amb idees. O entre els artistes a l'atur. Els poders sempre tenen a punt els seus artistes i en el tema s'hi barregen molts clientelismes i interessos. En tot cas els qui passegem per la ciutat i gaudim o patim el tema hi hem de poder dir la nostra.

L'art, com tantes altres coses, és un concepte tan eteri i poc definit que resulta susceptible de moltes manipulacions.