Ja quan jo era petita i anàvem a mirar la tele a casa de l'única veïna de l'escala que disposava d'aquell invent excitant molts comentaris giraven a l'entorn de la diferència entre els programes fets a Madrid i els que es feien a Barcelona. Aquí sempre es considerava tot més fi, discret, cultural i elegant, com ara els musicals presentats per Franz Joham. Per això qualsevol programa de tele, tot i que sigui tafaner, puix parla català, Deu li do glòria.
Això crec que passa amb l'únic programa una mica original -original en el sentit de 'novetat', no faig cap judici de valor- d'aquestes dues darreres temporades televisives, aquest en el qual un periodista es trasllada amb la maleta de rodes a passar un cap de setmana amb algú famós. El fet és que voler tafanejar les cases dels altres és una tendència humana molt habitual. Crec que existia un programa en castellà que es deia, directament, las casas de los famosos i les revistes sobre temes intranscendents mostren sovint gent popular retratada al saló o la cuina de casa, tot i que després, en el text, fins i tot es facin reflexions més o menys profundes sobre la seva vida.
El periodista Albert Om és un senyor educat i moderat en les formes i, pel meu gust, les sobretaules dels dies laborables han perdut molt des que ell no hi és, no pel fet que fos cap setena meravella de la comunicació sinó perquè els qui l'han succeït són més justets. Li han donat un premi, l'Ondas, i com que la televisió normalment es fa propaganda a sí mateixa de forma recurrent, en aquest mateix programa de tarda on el van entrevistar, amb motiu del premi, va sortir una mena de petit reportatge de carrer en el qual preguntaven a gent anònima quins convidats li agradaria que hi hagués en una previsible tercera sèrie de l'invent.
-Oh, a mi m'agradaria veure la casa d'en Serrat!
-A mi m'agradaria anar a la casa de la Núria Feliu...
-Oh, a casa d'en Guardiola...
El mateix senyor Om va manifestar, davant de la mica d'ironia periodística dels entrevistadors sobre l'interès en veure les cases que creia que això era el menys important del programa i del que menys es parlava en general. Però jo crec que entrar a casa d'un altre és una qüestió tafanera molt humana i que una gran part de l'èxit del programa és aquest recurs a la tafaneria, fins i tot en els casos en els quals la conversa-entrevista a domicili tingui molta profunditat.
Veure les cases, veure els marits i les dones, la família, els fills, fins i tot la senyora de fer feines si pot ser, tot plegat resulta encisador volguem admetre-ho o no. Així podem criticar, per exemple, aspectes de la intimitat com ara si el convidat setmanal a tenir convidat parla o no en castellà o explica més o menys aspectes de la seva vida de forma generosa i sincera.
En general, tot i que no he fet cap estadística ni he vist tots els programes, encara que admeto que me'ls miro per internet sempre que puc, ja que l'horari em resulta una mica tardà, em sembla que en general hem tingut més homes que dones i que la majoria de personatges eren famosos gràcies, ja, a la televisió, en la qual havien sortit en més d'una ocasió. No ets ningú sense haver sortit a la televisió i ets poca cosa si hi has sortit tan sols una o dues vegades.
També es pot constatar que la majoria de cases no són pisets de gent treballadora. Amb alguna excepció són cases-cases, amb jardí i terrassa, molt netes i polides, ben arreglades. Els amfitrions no s'acostumen a mostrar anant amb la bata i les sabatilles, tot i que en diverses ocasions han sortit rentant-se les dents a la cambra de bany, també molt maca, en companyia del senyor convidat. Jo crec que molts elements han fet que aquest programa fos actualment un dels més populars de la nostra televisió i d'aquells que creen sentiments de pertinença ja que es comenten en els grups socials als quals pertanys, com havia passat amb els del senyor Puyal en d'altres èpoques.
De tota manera i pel meu gust tot és una mica frívol. Ja he defensat en d'altres ocasions la meva dèria per l'entrevista tradicional i aprofundida, un gènere avui de baixa. Dels programes que he vist, en aquesta temporada i l'altra, em quedo amb tres en els quals m'ha semblat que el visitat s'ha mostrat més autèntic, el de la Teresa Gimpera, el d'en Pau Riba i el d'en Carles Reixach, és clar que pot ser pel fet que són gent més o menys de la meva mitologia personal i de la meva generació, si fa no fa.
Fa falta un cert exhibicionisme per deixar que la tele es passegi pels teus interiors, cosa de la qual en ocasions se'n poden derivar conseqüències poc amables, com en el cas de la crítica al castellà familiar de Gerard Quintana. Nosaltres veiem des de casa una situació molt discreta, una conversa a la saleta o al jardí però sabem que algú ha d'estar filmant i que de tot el que s'ha filmat ens en deixaran veure molt poqueta cosa. De tota manera a la televisió tot és efímer i tot s'oblida ràpidament.
Diuen que segurament en faran una tercera col·lecció però jo ja ho deixaria com està, Allargar els èxits i cremar-los de vegades no resulta aconsellable, com està passant, segons la meva opinió, amb el Polònia, que ja es repeteix recurrent a un humor destraler, molt allunyat del dels seus inicis. Però la tele té una gran tendència a matar la gallina dels ous d'or i a esprémer les llimones fins al final.
Entrar a casa d'un altre sempre desvetllarà aquesta nostra tafaneria immobiliària. Veure cases boniques, quan la teva és un pis normalet, no hauria de desvetllar cap mena d'interès però és ben bé el contrari, ens agrada veure el luxe, l'elegància, la decoració interior cara, com ens agrada veure gent ben vestida a les revistes i la televisió. Ensenyar la casa també és una tendència nostrada, quan algú es compra una caseta, arregla el pis, coses així, acostuma a mostrar-te'l i a insistir molt per tal que el vagis a veure, sembla que moltes coses les fem per tal que els altres ens les envegin poc o molt, de la mateixa manera que s'insisteix en fer-te veure fotografies o filmacions de viatges a indrets llunyans i cars.
Em pregunto si els visitats cobren per mostrar la seva intimitat, desconec el tema. Imagino, vull imaginar, que no és així, que més aviat els motiva el desig generós de fer-nos saber la seva biografia personal i professional, les seves idees, les seves virtuts. De moment, i s'ha fet santament, s'han deixat a banda els polítics. I tant com ens agradaria poder entrar a casa seva, ves!
En general, amb alguna excepció, en aquests programes, com a la majoria de sèries de la tele, tothom té la cuina endreçada, els llits fets i l'aspirador passat. Una amiga, fa anys, em comentava que li agradava la sèrie Roseanne pel fet que allà es veia una casa normal on sovint hi havia plats bruts a l'aigüera i rampoines pel mig del pas, com sol passar, en general, quan es viu en un lloc i no és té senyora de feines o, com en diuen ara, la noia que ens ajuda.
12 comentaris:
He deixat de patir quan he arribat a "De tota manera i pel meu gust tot és una mica frívol". Buf, quin descans! N'he vist pocs, tres o quatre com a molt. Recordo el de la doctora monja, el d'en Quim Monzó... i algún altre no em ve al cap.
No m'agrada, no m'agrada gens ni mica, el programa. Per mi, va en la línia del món superficial en què vivim avui dia. Parles de les entrevistes en profunditat, aquelles d'altres temps (també els meus; recordo aquells programes) en que només importava un convidat i el que deia; l'entrevistador era només un "mèdium" entre els espectadors i la persona entrevistada. Allò era periodisme, això d'ara em sembla lluïment fet a mida del presentador. L'ondas no se'l mereix ell: se'l mereixen els seus convidats, no sé si m'explico.
"Nenes, endreceu les coses...!" és el crit de guerra de casa quan ha de venir algú. Les cases amb vida han de tenir alguna cosa pel mig, com és normal, almenys per a mi que tendeixo al caos. No m'agraden les cases pulcrament endraçades, no me les crec. Només en conec una que vagis quan vagis està tot en ordre però és l'excepció.
He vist pocs programes i tots per internet, per tafanejar la casa perquè està bé. Malgrat tot, els que he vist, en la conversa que va d'una banda a una altre surten temes interessants perquè les cases són entitats vives compostes per records. Tenir aquests elements a la vista propicia que la conversa vagi per uns espais vitals que potser no hi anirien si l'entrevista es fes en un plató.
En fi, tema candent i d'actualitat però com deia la meva àvia: "per veure misèries ja tenim les nostres!" Potser això explicaria l'èxit de les cases luxoses...
T'expliques perfectament, Ferran, i penso més o menys com tu, en tot cas algú va tenir la idea, que més enllà del que ens pugui semblar, ha generat audiència que és el que avui se cerca, al capdavall.
En general avui l'estrella és, efectivament, l'entrevistador, el presentador... Ja fa anys que han canviat les tornes.
Donar una volta pel facebook i el blog del programa fa una mica d'angúnia i vergonya aliena per les floretes indiscriminades que llencen al senyor Om però, vaja, la tele és així.
Galderich, sorgeixen temes interessants però no s'hi aprofundeix gens, en general. La teva àvia opinava com molta gent de l'època, això explica que s'estimessin més anar al cine a veure parelles americanes guapes amb pisets de somni que no pas el neorealisme italià, cosa que als joves d'abans ens treia de polleguera. Amb els anys ho entens tot, afortunadament, llàstima que per fer-ho cal envellir, uf.
Admeto, de tota manera, que me n'he mirat uns quants, com deia Terenci, en un context de tafaneria veïnal que després la posteritat ha elevat a categoria filosòfica d'alta volada:
Homo sum, humani nihil a me alienum puto
Encara m'he deixat quelcom a constatar: en general, amb poques i comptades excepcions, a més d'una majoria de senyors i poques dames, personatges que actualment fan una vida molt convencional i burgesa -malgrat alguns tinguin 'un passat'- i evidentment, heterosexuals, que jo sàpiga.
Júlia, ja que dius que a mi m'agrada precisar i puntualitzar i és cert, et puc dir que no sempre veig ganes d'exhibirse per crear enveja en les cases que ens mostren els famosos nostrats ni tampoc crec que lluir fotografies i filmacions d'un bell viatge se centri en dir baixet que es fan expedicions de luxe. Sempre hi haurà una part de la societat que és i serà així però no convé posarla tota al mateix sac.
Gimpera vivia en una casa cèntrica però un loft-didal que en dic jo de molt bon rotllo. En Basses va castigar l'audiència mostrant-nos solament una sòbria cuina - oi que havia hagut de marxar? Doncs ara no veureu res-. Tagliabue ha convertit una casa antiga en un indret sofisticat amb rec de bany i tot però aquesta és la seva feina...
Per mi també es podria acabar i no fer una tercera col·lecció de visites. Albert Om em sembla un bon xicot però és molt justet. A qui se li acudiria preguntar a Basses si escolta el programa matinal de Catalunya Ràdio guiat per Manel Fuentes? Apa, va!
Salutacions!
L'Om no em sembla un periodista meravellós encara que sí competent. I al convidat el cert es que està bastant bé, força espontani. I ésclar, el programa que posen als migdies no és El Club. Totalment d'acord.
També amb aquesta cosa tafanera de les cases. Em va agradar molt veure la d'en Monzó, per exemple.
Tots som curiosos, és normal. El problema és quan la curiositat és malaltisa, com a telecinco, que ho exploten. Però una sensibilitat acurada ens fa ser curiosos, inquiets, i voler veure la casa que té el Monzó em sembla eminentment humà, perquè jo no espero que s'esbaralli amb la dona sinó coneixer íntimament algú a qui admiro, o que em cau bé...
no n'he vist ni un, la part lúcida del meu cervell em te prohibit veure bestiesses i exposicions de vanitat pagades amb diner públic, és com el PUNSET a qui se li envà l'olla. Com deia l'altre dia Gregorio Luri a un comentari meu 'A veces la inteligencia puede ser cursi'm la veri8tat es que cada vegada veig menys TV, bé, de fet només els partits del Barça
Glòria, és clar que no tothom és igual, Teresa Forcades vivia al convent, de tota manera crec que deixar entrar la tele a casa d'aquesta manera té els seus riscos, ja es va veure amb el tema Quintana.
Sobre Om, estic d'acord amb tu, sovint treu poc suc al tema, hi ha personatges que ha visitat que amb un bon entrevistador haurien 'donat molt més', també admeto que segurament tot plegat ja deu està pactat de bell antuvi, què es veurà, què es dirà, què es preguntarà. A la tele tot està força previst i preparat malgrat que sembli espontani.
Gimpera en va encantar, pis normalet i ella encisadora.
Eastriver, no negaré que té el seu interès, no crec que res sigui espontani, de tota manera, però ho sembla, que ja és molt.
Fas santament, Francesc, em passa el mateix però mira, aquests programes de vegades me'ls poso a l'ordinador quan estic una mica avorrida, i és que molta gent em diu: no vas veure el programa ahir? I aleshores no puc opinar. I que sóc tafanera de mena, no hi puc fer més.
Publica un comentari a l'entrada