Aquells espies i aquella guerra freda

No acabo d'entendre mai ni els llibres ni les pel·lícules d'espies i m'ha passat també amb aquest Talp tot i que la pel·lícula m'ha fascinat  i hipnotitzat, més aviat per com explica les coses que no pas per allò que explica,  no sé si m'explico.

Diuen que s'ha de veure dues vegades, potser hi tornaré més endavant, encara que no crec que n'acabi de treure l'entrellat. Precisament un dels darrers enigmes que vaig penjar a l'altre blog, el d'història, va ser sobre els pobres Rosenberg i aquella època grisa de la guerra freda. Les fotografies d'aquell procés fan esgarrifar però encara fan esgarrifar més els documentals sobre els països de darrere d'aquell teló d'acer que ara ja és de plàstic, tot i que de vegades el plàstic també és molt resistent i opac. És una època avui poc coneguda però que va marcar molts dels fets en els quals fa anys ens vam trobar immergits, entre els quals, fins i tot, el nostre llarg i penós franquisme.

Veient la vida que porten aquests agents secrets tan diferents del James Bond de còmic,  ben plantat, fatxenda, valent, lligon i surrealista, em ve al cap allò que deien els pares i els avis, tu queda't a casa, no et fiquis en res, no facis mal a ningú i tingués cura dels teus.  Com pot ser que aquests senyors i senyores -poques- que endevinem intel·ligents hagin acabat fent la feina que fan amb aquesta dedicació suïcida? Potser la guerra els va fer derivar vers l'espionatge, és clar, tal i com diu una de les poques dones que surten a la pel·lícula, allò era una guerra de veritat. L'activisme polític de risc, que sacrifica familiars, parents i coneguts, sempre m'ha costat d'entendre.

Tots els actors estan molt bé però res no seria el mateix sense aquest Gary Oldman contingut i inquietant. En algun lloc he llegit, en comparar aquesta pel·lícula amb la sèrie que va protagonitzar Alec Guiness fa anys, que aquell Smiley, si te'l trobaves pel carrer, t'inspirava seguretat i li demanaries ajuda, però que aquest, el d'Oldman, et faria fugir corrent i no pas perquè li recordis papers desagradables i histriònics, que n'ha fet uns quants, sinó precisament per la seva sobrietat misteriosa i distant.

Tot és sòrdid i quotidià. Es mor, s'espia, s'assassina, s'intriga, es vigila, de forma aparentment mediocre, com si la gent fos en una d'aquelles oficines de l'època, polsoses i mesquines. Em venia el cap la novel·la El factor humà, que, per cert, no va acabar de reeixir en cinema tot i que en van fer una versió digna però amb poca grapa. Aquí no hi ha ni factor humà i, si hi és, gairebé ni ens hi podem atansar, només el podem percebre de forma molt subtil en algunes mirades, en llàgrimes escadusseres, en aquest pobre jove agent que vol formar una família i fugir d'estudi. 

No puc dir si m'ha agradat o no. Hi ha llibres, músiques, quadres, pel·lículas, que no sé si m'agraden o no però sé que m'ha agradat l'experiència de poder-m'hi acostar. De fet, als cursos de pintura diuen, algunes professores, que les obres d'art no tenen només valor pel fet que ens agradin o no sinó més aviat, també, pel sacseig o l'estremiment que ens produeixen en enfrontar-nos-hi. En tot cas, crec que és una pel·lícula que no pot deixar-nos indiferents, tot i que l'època de la història sigui ja el passat, o ens sembli que és ja el passat, fins i tot en el cas que, com jo, no siguem lectors fervents de Le Carré i ens costi entrar en aquest món on la informació és el poder que no hem cobejat mai.