Magatzems, diaris, alegries infantils i preus en pessetes

M'agrada repassar vanguàrdies del passat, ja que es pot fer amb gran facilitat  i generositat per part del diari. Li perdono moltes coses gràcies a aquest fet tot i que també hi ha una circumstància entranyable que el lliga a la meva memòria sentimental, era el diari familiar i veïnal per excel·lència de la infantesa, encara que als vespres compràvem en moltes ocasions el Siero. D'altres publicacions han anat desapareixent amb els anys però sembla que aquesta es manté incombustible, amb canvis periòdics i adaptacions a la modernitat, això sí.

A la Vanguardia i en d'altres diaris grans i potents acostumen a tenir la grapa de saber captar firmes divergents. Recordo que en una ocasió van criticar a Joan Fuster que hi fes col·laboracions però ell va dir que havia de viure i que l'Avui pagava molt malament, al contrari que La Vanguardia. A Catalunya s'ha caigut en el parany de creure que la gent farà sempre les coses del país per voluntarisme patriòtic, sentiment que sol funcionar al principi pero que acaba per esdevenir fruit d'injustícies, sobre tot quan t'assabentes que tu ho has fet de franc o gairebé, però que al costat en tens un altre que cobra, i força, pel mateix. Aquesta va ser una de les causes de la divisió musical catalana, amb tot allò d'Edigsa, una història mal explicada, com tantes.

En general tothom ha dit sempre que la Vanguardia era el diari dels qui manaven, cosa que potser ha contribuït al seu èxit. Durant èpoques et miraven malament si veien que el llegies, el mateix que, més endavant, va passar amb l'Avui que es va titllar de conservador-carca. Els progres del meu temps sempre anaven amb El País, encara que fos en castellà. El que passa és que quan et canvies de diari t'adones que la resta encara adoctrina més i de forma més destralera. El millor és poder fullejar-ne uns quants sense prejudicis encara que hi ha qui no miraria res en castellà ni que el matessin per militància moral, gran error, car tot s'ha de conèixer per poder jutjar.

En el fons, el fet de tenir-ne ara versió en català em fa pensar que el català mana més que abans, tot i que sigui poquet. Puig i Ferreter, personatge poc recordat que també té les seves ombres, ja que la corrupció no és pas d'ara ni els grans senyors nostrats n'han estat allunyats, va explicar de forma despietada un bon tros d'història periodística relacionada amb el mitjà, emmascarat amb un altre nom però que es podia reconèixer fàcilment, a Servitud. Hauria de rellegir la novel·la però en recordo alguns fragments, com ara quan per guanyar diners amb les esqueles, que aleshores eren una bona font d'ingressos i que ocupaven la coberta, es deixa de banda al diari l'anunci de l'esclat de la Primera Guerra Mundial.

A la meva escala, tot i que érem gent modesta, hi havia quatre o cinc suscriptors del diari, entre els quals, nosaltres. Molt sovint m'encarregava la portera, que aleshores encara n'hi havia de no-electrònica, o algú de la meva família, que els anés a repartir pels pisos dels veïns, cosa que feia rebent, a canvi, algun regalet: caramels, fins i tot calderilla, això quan era molt petita, quan et fas més grandeta i deixes de fer gràcia ja no tenen tantes atencions amb tu. Un dels veïns suscriptors la rebia amb un nom que no era el seu ni hi tenia res a veure, aquest fet sempre em va produir estranyesa i no el vaig aclarir mai, potser per ser suscriptor no havies de tenir antecedents, és un d'aquells misteris no resolts de la meva vida.

Els diaris d'aleshores feien una olor esclatant, de tinta fresca i untaven els dits i la roba, s'havia d'anar amb compte. Per les festes de Nadal hi publicaven anuncis comercials dibuixats, que m'encantaven, sobre tot els de joguines. N'he recuperat un a l'atzar, ja dels anys vuitanta, del gener del vuitanta-u, i veig que encara hi sortien anuncis dibuixats artesanalment. Jo tenia la percepció que en aquella època ja no existien els magatzems Capitol, que la meva família i la gent de la seva edat encara anomenava com Magatzems Alemanys, el nom que havien tingut abans de la guerra. 

La coberta de tal dia com avui del diari de l'any vuitanta-u era un recull de les malvestats del vuitanta. Cada any té les seves misèries i tragèdies, tot i que no les recordem i que, afortunadament, no sempre ens toqui viure-les en directe. Aquell 1980, amb gran sorpresa del públic assistent i sobretot del PSC -que sembla que després de tants anys encara no s'ha adonat de què va la pel·lícula- havia estat elegit president el senyor Pujol, en les primeres eleccions al Parlament. 

El meu fill havia nascut pel desembre de 1980, eren anys a casa nostra d'una certa animació i quan les coses van bé o sembla que van bé oblidem la resta. Recordo aquell temps de España va bien, del senyor Aznar, ja a finals dels noranta, eslògan sobre el qual molta gent ironitzava dient que eran ells els que anaven bien. En tot cas, com sol passar, en aquell vuitanta-u ben aviat van anar mal dades amb allò del tejerasso, tema encara no aclarit del tot. Ja fa trenta-un anys i escaig de tot plegat, els anys passen i des d'aleshores ha plogut molt i ha nascut molta gent per a la qual tot allò sera història llegendària dels iaios i els pares com ho eren en certa manera, per a nosaltres, les guerres del passat.

Els electrodomèstics, com podeu comprovar, eren aleshores molt cars en comparació amb els sous. Quan s'afirma alegrament que tot puja s'oblida que no sempre és així i que objectes prohibitius, només assequibles en cómodos plazos mensuales avui es troben molt més a l'abast. En aquells vuitanta continuarien passant coses bones i dolentes. Arribaria al govern hispànic l'etapa socialista i nosaltres continuaríem treballant i subsistint a la mida de les nostres possibilitats. La ciutat de Barcelona era molt diferent de la d'ara, no havien arribat les obres olímpiques ni les podíem sospitar. Ara bé, curiosament, si et posses a cercar fotografies d'algun any amb imatges nostrades sense donar instruccions específiques les primeres que surten són les del futbol, hi ha coses, com la vanguardia que canvien poc. Deuen ser les veritablement importants...