Anys de traspàs i desgràcies imprevisibles (Agadir, 1960)

Els anys de traspàs tenen una única curiositat, el dia 29 de febrer, una convenció per fer quadrar els números, de fet. El 29 de febrer és un dia original pel fet que és minoritari. Els qui van néixer en aquest dia en presumeixen però no per això deixen de celebrar l'aniversari en els anys en els quals el seu dia no existeix formalment.

Els anys de traspàs sempre han estat mirats de forma una mica esbiaixada i alguns refranys ens recorden que  de l'any de traspàs no te'n refiis pas. En castellà encara n'hi ha més, potser pel fet que fer rimar quelcom amb bisisesto és una mica més fàcil: año bisiesto, año siniestro. Aquesta paraula, siniestro, m'inquietava molt quan era petita ja que anava relacionada amb coses terribles i fosques. 

De fet, és una paraula que discrimina tot allò que estigui a l'esquerra. Potser si hi entréssim a fons resultaria, avui, políticament incorrecte utilitzar aquest terme en castellà per a adjectivar coses que fan por. L'esquerra política, per exemple, es podria queixar i amb raó tot i que avui potser també es podria queixar la dreta, ja que ser de dretes s'ha convertit més aviat en un insult que no pas en una opció política seriosa.

Sembla que encara hi ha gent que té molt clar què són, políticament parlant, la dreta i l'esquerra, però jo, en els temps que corren, ho veig força confús, més enllà dels extrems més extremistes d'ambdós costats, en relació a un suposat centre. En això, com en tot, una cosa és el que es diu, l'altra el que es fa i l'altre el que s'és realment i profunda. Molta gent que presumeix de ser d'esquerres té ben poca cosa del que seria ser d'esquerres, però en fa gala amb fatxenderia irreductible tot i que sovint les demostracions del seu esquerranisme rellisquen pel pendent de les bones intencions que empedren l'infern.

L'any 1960 va ser any de traspàs, el mateix que el 2000. Anys de número rodó, plens d'amenaces i en els quals ni es va acabar el món ni va esclatar una nova guerra mundial. Certament, la dècada dels seixanta va anar portant molts canvis, més que res de mentalitat, i també desgràcies diverses, però un repàs a la història ens ensenya que no hi ha hagut cap any absolutament feliç i pacífic a nivell mundial, al menys fins ara.

A escola, quan era a punt d'arribar l'any 1960, preguntàvem a la mestra, una noia molt jove i innocent -cal pensar que en aquella època el magisteri era una carrera molt breu i gent amb setze o disset anys podia haver acabat la carrera,a més de les moltes adolescents mal pagades que exercien sense títol- per les degràcies que ens amollaria l'arribada d'aquell any sinistre. La guerra freda feia pensar en una tercera gran guerra i les amenaces anaven lligades amb aquell misteriós sobre amb les profecies de la Mare de Déu de Fàtima, un tema ple de llegenda conspirativa que inspirava molta literatura.

La professora, per altra banda una de les millors mestres que recordo, tot i que no podia defugir la tendència majoritària ideològica, ens va explicar que el món es trobava immergit en molts pecats i que potser una gran ciutat, la més pecadora, seria destruïda. No sé on havia escoltat aquells disbarats, però estic segura que repetia quelcom que li havia amollat algun capellà integrista amb gran convicció. Barcelona, ciutat de port i, per tant, molt pecadora -jo no entenia aleshores la relació entre el tràfic marítim internacional i el pecat- tenia molts números per concentrar els afanys redemptors de la divina providència.

El pitjor de tot plegat va ser que la profecia, en certa manera, es va complir, i ben a prop de casa. El 29 de febrer, de matinada, un terrible terratrèmol destruïa la ciutat d'Agadir, al Marroc, una ciutat bonica, pacífica i turística. I amb port! Tot i que el Marroc, per a mi, en aquella època, era tan llunyà i remot com les antípodes, em van trasbalsar molt les fotografies dels diaris i la visió de tanta destrucció. De moment van dir que hi havia més de tres mil morts però avui sabem que van arribar als divuit mil.

Segurament la gent d'Agadir no pecava ni més ni menys que la de qualsevol altre indret del globus, amb port o sense. Tampoc la mestra va fer cap referència, en els seus comentaris a l'entorn de l'origen i efectes dels terratrèmols, sobre els càstigs divins, la veritat, ni tan sols se li va acudir meditar sobre el fet que els d'aquella ciutat no eren catòlics, per exemple, o sigui de l'única religió veritable que hi havia al nostre país durant els seixanta. Agadir es va refer i reconstruir i compta amb un gran museu que recorda aquells fets, l'any 2010 es van commemorar els cinquanta anys d'aquell desastre que els supervivents recorden de forma molt viva, evidentment.

Avui el Marroc és molt proper pel fet que tenim molts veïns d'aquell país i és un destí turístic per a molt jovent de casa. Ara un fet tan proper ens faria patir per gent probablement coneguda i amb parents per aquells verals. Les nostres relacions amb el nord d'Àfrica han conegut alts i baixos i un bon doll de prejudicis però la realitat és que les persones som iguals a tot arreu i que molta gent marroquina porta les criatures a les nostres escoles i ven i compra als nostres súpers. 


No puc profetitzar com evolucionarà aquesta societat multicultural dels nostres temps però espero que el ribot dels costums compartits i de l'escola obligatòria ens acabarà unificant encara molt més a tots plegats. Les èpoques en les quals es predica molt la multiculturalitat i la diversitat són, si es contemplen de forma objectiva, les més unitàries. 

Àfrica va ser durant anys el pastís del qual menjava Europa. L'any 1911 a la mateixa ciutat d'Agadir hi va haver una crisi política entre francesos i alemanys que va estar a punt de fer esclatar la primera guerra europea cosa que, com és sabut, va passar pocs anys després. El pastís colonial i els seus efectes van provocar moltes desgràcies i van generar moltes humiliacions i  ressentiments en els nadius. 


Aquella crisi premonitòria ja venia de principis de segle i el 1906 l'Espanya de l'època en va treure un pastisset petit enverinat, el protectorat del Marroc, a la Conferència Internacional d'Algesires. El 1911 la cosa es va arranjar regalant als alemanys un trosset de Congo, així anaven les coses en aquella època. Tot i que hi ha qui pot pensar que no han canviat gaire jo diria que al menys les formes són una mica més acurades hores d'ara.

Les guerres de l'Àfrica, pel que fa als espanyols, suraven encara en la memòria de la gent gran del meu temps, havien provocat morts inútils, la majoria pobres nois que hi anaven de forma obligada, mal dirigits i mal entrenats. Aquelles guerres encara no s'han estudiat de forma aprofundida. Molta gent, a causa d'aquelles tragèdies antigues, havia agafat certa mania als moros enemics, els quals, evidentment, no feien res més que defensar-se. Si a més hi sumem la parafernàlia de la guàrdia mora franquista, ja no calen més excuses per anar engreixant uns prejudicis que encara duren.

Agadir és avui una ciutat moderna, a dos quilòmetres de l'epicentre que va provocar la desgràcia, tot i que això dels terratrèmols és encara força imprevisible. Té a tocar un parc natural molt important on hi campen molts animalons extraordinaris, com ara els gairebé residuals ibis eremites. Pel que fa als pecats, em temo que no hem millorat, ans al contrari, i que, amb port o no, si els déus anessin per feina ens estossinarien de forma irreversible sense contemplacions. És clar que potser primer haurien de revisar el propi estatge celestial i fer neteja. De moment l'espècie humana se n'ha sortit millor, fins ara, que el pobre geronticus eremita pel que fa a la supervivència, tot i els gran esforços esmerçats en l'autodestrucció, molt més important en xifres que no pas els efectes de les desgràcies naturals.