El Teatre Principal, un oblit injust i llarg

Cada vegada que passo per davant del Teatre Principal m'agafa una mena de pena barcelonina profunda. Mentre el Liceu, després del seu incendi, va merèixer llàgrimes  famoses i diners, el Principal s'ha anat decandint, amb alguna obertura intermitent i petites reformes que no han aconseguit revitalitzar-lo pel fet que els barcelonins tenim poca memòria i els poders públics responsables ja s'encarreguen d'esborrar-nos la poca que ens queda.

A finals dels noranta encara va tornar a remodelar-se i obrir. Recordo haver-hi vist La muerte de un viajante, interpretada per José Sacristán, una molt bona versió en castellà de l'obra de Miller. M'ha vingut al cap el teatre per una estranya associació d'idees ja que amb motiu de la mort de Tàpies s'ha endegat alguna feble i tèbia polèmica a l'entorn de l'artista. La mort és molt recent i no entraré de moment a fons en el tema, tot i que he de dir que ningú no m'ha sabut explicar encara què és o no és art, en l'actualitat. Però m'imaginava un debat multitudinari i encès, blogaire, entre partidaris i no partidaris de l'art modern i d'aquest debat inexistent m'ha vingut al cap un motiu antic de discussions viscerals i partidistes.

Em refereixo a tot allò dels Liceístas y Cruzados, que va provocar lluites enceses i abrandades, dialèctiques però també físiques, entre els partidaris del Principal i els del Liceu, fins al punt que fins i tot Pitarra els va satiritzar en una obra de teatre. El Principal és el teatre més antic de Barcelona i un dels més antics d'Espanya. Estava lligat, com molts altres, a una institució, l'Hospital de la Sant Creu, d'aquí ve això dels cruzados. Des de l'època de la seva fundació, a principis del segle XVII, va tenir diferents ampliacions, millores i reformes. L'original devia ser un teatre a l'estil dels corrals de comèdies i el nom de Pla de les Comèdies -avui Plaça del Teatre- que es va donar a aquell lloc de la Rambla, és a causa del teatre. 


En el mateix indret hi podem contemplar un monument emblemàtic i entranyable, tot i que lletjot -pel meu gust- i estil mona de Pasqua, de Querol i Falqués, el dedicat al gran Pitarra, un autor encara poc conegut a fons, més enllà de l'anecdotari popular recurrent.

A finals del segle XVIII es va cremar del tot el teatre i es va refer de forma luxosa. En aquells anys no hi havia la dèria de conservar-ho tot o de tornar-ho a fer com era, una tendència moderna que té virtuts i defectes i que ha generat molta arquitectura de parc temàtic. El Liceu no és va fundar fins a mitjans dels segle XIX. El Principal que havia tingut diferents noms va ser batejat com el coneixem actualment i en aquella època va ser quan es va esdevenir la gran competència amb el Liceu amb discussions i baralles més enceses que aquestes que provoca el futbol actual o qualsevol altre tema, sobre, per exemple, els partidaris de l'òpera de Verdi i els de les de Wagner. El Principal sempre va ser molt devot de l'autor italià.

A finals de segle va inciar-se una decadència amb alts i baixos, en passar a mans privades, als mateixos propietaris del Liceu, cosa que va acabar amb la sana i sorollosa competència. S'hi va fer teatre, bandejant l'òpera, es va reformar l'interior i també va acabar per ser sala de cinema. Va patir un parell d'incendis més. Amb els anys, al pis de dalt s'hi va instal·lar un fronton, en una època en la qual aquest esport era molt popular a Barcelona. També hi va haver un cabaret. El trasllat d'allò que en diríem el cor de Barcelona cap a la part de dalt de la Plaça de Catalunya va fer que gairebé semblés aquell tram un fragment més del Barri Xino. 

Durant un temps es va dir que s'hi farien petits espectacles d'òpera i alguna cosa es va endegar. També va servir per a sala d'assaig del Cor del Liceu. Al llarg del temps s'han perdut molts elements magnífics de la façana, tot i que queden, en estat una mica trist, les boniques taquilles i alguns medallons de terracota amb imatges de cantants i personatges relacionats amb el teatre o la música. El primer pis també va ser seu de l'Ateneu fins que aquest es va traslladar al carrer Canuda, cosa que va provocar protestes de socis que veien la nova seu molt allunyada del centre. 

Recordo que una meva tia-àvia casada amb un militar explicava la il·lusió que els va fer, en venir a viure a Barcelona a tocar dels anys 20, trobar un pis de lloguer -un cinquè sense ascensor- a prop de la Rambla, concretament en el carrer de Santa Margarida, una travessia del carrer de Sant Pau, un indret que pocs anys després era ja un lloc de mala nota. He de dir que quan l'anàvem a visitar m'impressionava l'escala, que no tenia ascensor però sí uns seients en alguns replans, molt bonics i divertits, uns descansillos.

Després d'una breu temporada de teatre i uns arranjaments a l'interior va tornar a tancar, el 2006, i, que jo sàpiga, de moment no hi ha cap projecte per a recuperar-lo. Les devocions barcelonines per personatges i indrets es mouen segons el vent i la propaganda, pugen i baixen com la borsa i quan vas fent anys ja has vist de tot i més. El tema de l'abandonament actual del Principal, però, em sembla un tema greu, gravíssim, una mostra d'aquesta amnèsia col·lectiva tan lligada a modes i promocions interessades.

Per motius obvis m'ha vingut al cap una cançoneta que cantava el meu avi, on hi sortia el Principal i de la qual no he trobat referències, suposo que era algun cuplet popular. Cito de memòria:

Des de Figueires he vingut a Barcelona

a passar molt divertit el Carnaval

i aquesta nit, vestida de fado,

he anat al ball del Principal.

Un senyor ros m'ha vingut a treure

i amb el mateix tots els balls he compromès

perquè em deia que li havia fet el pes, perquè ell era portuguès.

No sé quants milions de reichs m'ha dit tenia

el portuguès que aquesta nit amb mi ha ballat

i no sé si tot plegat feien deu cèntims

bo i canviats al canvi actual...