Els somnis, són cinema?

Vaig anar al cinema a veure la pel·licula La invenció d'Hug -tot i que em temo que la versió catalana no es troba disponible de moment. La vaig contemplar en versió original, sense les tres dimensions i motivada per les moltes lloances que havia escoltat sobre la història. Vaig estar dubtant entre aquesta i Shame fins arribar gairebé a la taquilla, però no tenia humor per entomar angoixes vitals i vaig triar, crec que encertadament, aquesta mena de conte fantàstic.

Com sol passar, en un món de gustos molt diferents, no em va agradar tant com pensava. Li sobra metratge i fins i tot història d'orfanet abandonat amb polícia amargat encalçant-lo. Algun fragment sembla ben bé un d'aquests anuncis espilberguians que ens amollen amb motiu de promocionar la loteria nadalenca. En algun moment tenia l'esperança de veure sorgir, d'entre la boira parisenca i el fum del vapor ferroviari, aquell senyor calb tan atractiu, que han despatxat de les darreres promocions per a la ludopatia familiar de temporada. No m'estranya tampoc que la peli enlluerni, d'entrada, molta gent més jove que jo, la veritat.

El millor de la pel·lícula, pel meu gust, és l'homenatge biogràfic a Mélies i la vida d'aquest senyor és tan interessant i màgica que no calia inserir-la en una mena de peripècies dickensianes parisenques. El nen protagonista té els ulls bonics però és una mica estaquirot i la noia, que ha enamorat molts cinèfils, també trobo que somriu amb massa facilitat. Per cert, no sé pas com el noiet no acaba mort de congelació ni com el senyor Mélies, o la seva fillola, no li regalen, de bon començament, algun bon capot de llana. El robot recorda el de Metròpolis, pel·lícula fascinant, estranya i gairebé de terror, potser per això em feia por i tot. Em vaig quedar intrigada pensant si el nen menjava quelcom més que els croissants robats o, per exemple, si a la cambra dels rellotges hi havia alguna mena de bany o d'aixeta d'aigua.

Crec, pel que observo, que ens aniran venint al damunt tot un doll d'homenatges cinematogràfics al cinema mut, que sembla avui redescobert per les noves generacions. De fet, l'any passat, pel desembre, va fer cent cinquanta anys del naixement de Mélies.  Jo m'estimaria més poder veure els films originals que es conserven de Mélies o altres perles del cinema mut, en pantalla gran i ben promocionades. Potser tot arribarà amb aquesta nova filmoteca que tant ens ha fet patir. Comparar els enginyosos efectes especials d'aquells pioners amb els d'avui, tan tecnificats, fa una mica d'angúnia, però així és el món i així passa el temps i canvien les coses.

Barcelona, és poc sabut, va ser un gran centre de producció de cinema mut.  Molt d'aquest cinema és irrecuperable, de tant en tant en surt algun tros i es reivindica un gran pioner català com Fructuós Gelabert. Josep Cunill, professor de filosofia a qui l'esperit del Paral·lel ha captat per a la causa de forma miraculosa i providencial, i que ha vingut al meu barri a parlar-nos un parell de vegades d'Elena Jordi i del Teatre Español, ens va explicar com aquesta actiu va produir i protagonitzar pel·lícules mudes i fins i tot en va dirigir una, Thais, mai estrenada i, de moment, introbable. Aixo faria de la bergadana la primera directora de cinema de la història, un gran mèrit. La vida de Jordi propiciaria una pel·lícula molt més interessant que moltes altres que vénen de lluny però Catalunya no és Amèrica, ni tan sols França. La no recuperació del nom primigeni de l'Español, un teatre tan antic i amb tanta solera, on es van fer moltes obres catalanes, pel fet que es digués espanyol és una mostra més de la papanateria provinciana que ens amara en aquest present.

HI havia un genial mallorquí que va ser també un gran actor de cinema mut, Fortunio Bonanova, inoblidable Tenòrio silenciós. Va acabar la seva carrera als Estats Units, on va morir l'any 1969, després d'haver fet breus papers de lluïment a moltes grans produccions. La seva vida també és de cine. Fortunio, qui, de fet, es deia Josep Lluís Moll  va ser un home immens, cantant, novel·lista, productor i moltes coses més, com la mateixa Jordi. Pel que fa a aquesta actriu, la forma com Josep Cunill va accedir a la seva vida, a través d'una documentació misteriosa apareguda darrera d'un armari d'uns familiars llunyans és, també, una gran història.

A mi, la veritat, m'agraden més aquestes històries artístiques que no pas les macabres, com la de la Vampira del Raval, que fins i tot s'ha musicalitzat, ho trobo un  excés de frivolització i d'estímul del morbo popular, encara més quan el tema no es va aclarir mai. Però, vaja, tot són gustos. Hi ha casos criminals que desvetllen la imaginació creativa com és aquest i el de Carmen Broto, que ha fet vessar més tinta que molts temes absolutament més seriosos.

A la pel·lícula de Scorsese, a més dels protagonistes, hi surten alguns actors en això que en diuen papers de lluïment. Un d'ells, poc aprofitat, és Christopher Lee, el vampir de ficció dels meus amors juvenils. Lee fará noranta anys i es troba feliçment en actiu, casat amb la seva dona de sempre i fumant puros. Té una veu impressionant, cosa que fa que les seves pel·lícules s'hagin de veure en versió original si és possible i també és un gran músic i un home culte i polifacètic que, a més, ve de família d'important nissaga, tant, que fins i tot pot ser que sigui descendent d'alguna branca de Carlemany. Amida gairebé dos metros, cosa que va ajudar-lo molt a l'hora de draculitzar-se. I que fins i tot va propiciar paròdies del gènere amb vampirs de menys estatura com el gran Renato Rascel, que fins i tot va posar de moda el tema en una divertida cançó del meu temps.

Els directors de noves generacions com ara Tim Burton van recuperar Lee i també Mélies va ser recuperat en el seu moment per la vanguàrdia cinematogràfica francesa de finals dels anys vint. Tens sort si vius fins que et recuperin, al menys pots morir recordat i lloat i no en l'oblit, com els ha passat a tants i tantes. Enric Gómez Polo, germà del pintor Simón Gómez Polo, va ser un gran artesà del gravat però la fotografia el va arraconar i gairebé arruinar. Quan una generació jove d'artistes volia reivindicar-lo i recuperar la seva tècnica, es va morir. No a tothom se'l recupera, en això, com en tot, els països forts, grans i amics de potenciar la seva gent, com França o els Estats Units, són molt millors que els catalans i fins i tot que els espanyolets en general. Fins i tot en temes terribles, com ara el d'Enriqueta Martí, en algun lloc he llegit, en referència a la seva horrible biografia, que nosaltres també tenim el nostre Destripador. Sempre som en comparació amb els de fora o de prop.