Monges virginals i actrius poc convencionals

Avui els diaris recullen una notícia sense massa importància però que m'ha desvetllat els records, Dolores Hart, una monja que havia estat actriu de joveneta, lliurarà un dels óscars, atorgat a un breu documental sobre la seva pròpia experiència personal, que ha estat nominat, God is the Bigger Elvis.

Hart va ser la parella d'Elvis en algunes pel·lícules, pel·lícules que ens arribaven, si arribaven, tard i sovint retallades o mal doblades. Recordo molt bé, però, King Creole, que aquí es va dir El barrio contra mí i que va ser la primera cinta en la qual vam poder gaudir de la presència i la veu del cantant, aleshores jovenet. 

Elvis no cantava en excés, a la pel·lícula. Era una bona història en blanc i negre on Dolores Hart era la noieta innocent i virginal, la bona noia que totes havíem de ser. A escola ens va agradar molt l'escena en la qual el noi la vol enredar portant-la a un pis on li diu que hi ha una festa, però que és buit,  i quan la xicota s'adona de l'intent té un disgust. Aleshores ell, és clar, la comprèn i respecta, mostrant que malgrat el barri estigui en contra seva és un home com cal, que sap distingir una bona noia de la resta.

A la història també hi surt una senyora de moral dubtosa i passat complicat, amb bon cor, interpretada per Carolyn Jones, una gran actriu amb un físic molt especial que va condicionar els seus papers. Aquesta dona fatal mor, no podia ser altrament, per tal que el noi pugui acabar amb la noia virginal. 

Explicada així la peli sembla una bestiesa plena de tòpics però era una molt bona pel·lícula, amb una estètica neorrealista i moments inoblidables. Presley deia que era la seva millor pel·lícula, segurament és així. La va filmar l'any 1958 però aquí ens va arribar el 1961 i m'imagino que als cines de barri encara devia trigar una mica més.

En aquella època els divendres acostumàvem a anar al vespre al cine del meu barri, el Condal, i quan jo, emocionada, era a punt de sortir de casa amb la meva mare i el meu germà per anar a veure l'Elvis Presley, se'ns va espatllar el pany de la porta i no vam poder sortir de casa fins que el van arreglar. Ha estat un dels grans disgustos de la meva vida, aquell pany espatllat.

Elvis Presley desvetllava, com altres actors i cantants, les nostres passions juvenils i trobàvem que un escolà de la parròquia hi tenia una certa retirada, cosa que ens el feia molt desitjable, adolescentment parlant, i animava les llargues misses de l'època.

Dolores Hart va deixar el cinema i un promès empresari per retirar-se a un convent de benedictines. Tenia vint-i-quatre anys. La vida de les monges sempre ha desvetllat grans curiositats i també ha propiciat molta música i literatura. Les seves històries s'han mogut entre les noies gairebé empresonades, tancades a la força en un convent, a la desesperació dels promesos abandonats per una xicota a la qual la crida divina l'ha empès a retirar-se del món actiu.

Han estat motiu de bescantaments abusius, és ben coneguda la proclama de Lerroux a aixecar els seus hàbits i fer-les mares. Jo crec que, en el fons, hi havia i encara hi ha molt de masclisme en els tòpics a l'entorn de les monges, molta fantasia masculina lligada, de fet, al mite de la virginitat. Com que és matèria per a psicòlegs, encara més per a psicòlogues, no hi entraré a fons.

Durant la guerra hi va haver assassinats de monges, alguns de molt desagradables, repugnants i violents, però, estadísticament parlant, hi va haver molts més assassinats de capellans. Malgrat els molts abusos, violacions i maltractaments a dones que es van donar a la nostra guerra civil, en general, si comparem el tema amb el d'altres guerres ben properes i considerant que una sola violència ja és molta violència, el nombre no va ser excessivament alt en cap dels dos bàndols. És clar que tot és relatiu, però és així si ens atenem a les xifres pures i dures. De vegades cal saber aquesta mena de coses per no autoflagelar-nos amb excés amb el tema de la barbàrie meridional genètica.

De monges n'hi ha de tota mena, com passa en qualsevol sector professional. Jo vaig anar a escola de monges, pel fet que al meu barri era l'única oferta que hi havia i era molt difícil poder entrar en una escola pública en aquella època. A algunes els vaig tenir molta mania però amb els anys ho arribes a comprendre tot, com ara el tarannà d'algú que s'ha ficat amb setze o disset anys en un convent, empesa per aquestes il·lusions juvenils que sovint són miratges i amb els anys es troba empresonada. És clar que antigament això no passava tan sols amb les monges, les dones casades també es trobaven de forma irreversible condemnades a una vida de sacrifici obligatori i dependència marital. Poques coses es podien triar de forma lliure, la veritat.

Amb el Concili aquell, que semblava obrir molts camins que més endavant s'han tornat a tancar de forma barroera, moltes monges i capellans se'n van sortir. Però ni que sigui amb comptagotes les vocacions van existint i tot i que no les entenc, les respecto. És una llàstima que la jerarquia catòlica sigui tan reticent a ordenar dones, la religió faria una immensa revifalla, em sembla. 

Les monges avui, en general, no acostumen a anar vestides de monja. N'hi ha poques, com de capellans. Jo vaig conèixer dues noies de la meva edat que es van fer monges de joves, una d'elles ja apuntava maneres de petita, era molt religiosa i mística. De l'altra no ho hauria dit mai, era una xicota moderna i alegre, avui té un càrrec important en la institució on va entrar. 

Un molt bona obra de teatre, que després van fer en pel·lícula, fins i tot en òpera, sobre monges, és Diálogos de Carmelitas.  El seu autor va ser Georges Bernanos, que es va inspirar en una obra anterior de Gertrud von le Fort, una autora poc coneguda per aquí. De cançons sobre el tema n'hi ha moltes, en català i castellà. Des d'aquella pobre noia que sortia el diumenge de missa i a la qual els pares envien al convent per excessivament festejadora a la Rocío andalusa o a la filla de Juan Alba, els promesos de les quals ploren desconsolats l'abandonament a causa d'un rival diví. 

Dolores Hart tenia i té moltes amistats amb gent del cinema, per això va acceptar formar part del jurat dels óscars quan li va proposar el seu bon amic Karl Malden. Una de les seves bones amigues va ser Patricia Neal, una gran dama del cinema, protagonista de El manamtial, va tenir un tòrrid amor amb Gary Cooper i finalment es va casar feliçment amb l'escriptor Roal Dahl. 

Les monges modernes del meu barri no van amb hàbit però no sé si se'l posen en els actes protocolaris. Dolores Hart entregarà l'óscar vestida de monja, com ha de ser, doncs els uniformes són per a les ocasions  i allà a les amèriques són més conservadors que no pas nosaltres amb aquestes coses. De fet, a tots els retrats actuals l'he vist vestida de monja.

Avui hi ha monges admirables, no diré noms, però algunes s'han destacat tenint cura dels humils i cuidant gent com ara els primers malalts de sida, en aquella època en la qual tothom en fugia amb una gran i injusta prevenció. De les monges i capellans d'abans no se'n pot parlar fora de context, de vegades la gent, encara més les dones, no tenien altra forma de subsistència i realització que aquesta, també la grisor i la mística ambiental afavorien el tema.

Quan jo estudiava magisteri moltes monges, que fins aleshores havien donat classe sense títol, cosa habitual a tot arreu i no només a les escoles religioses, feien la carrera pel fet que les coses canviaven i ja es precisava el títol per a tot. Alguns professors els tenien certa mania, asseguraven que s'amagaven les xuletes en els plecs dels hàbits. Jo crec que potser n'hi havia algun cas però no pas totes devien ser copiones.

Sobre King Creole, en tinc un molt bon record. Alguna vegada l'he tornada a veure per la tele i sempre m'ha agradat molt, tot i que els anys pesen. Una veïna de l'escala privilegiada tenia un disc de la pel·lícula i el posàvem molt sovint i repetíem les lletres d'oïda, a l'estil aserejé.


La meva cançó preferida era la del començament, amb la venedora ambulant de crancs cantant amb Elvis, guapíssim i jovenet, rialler i en samarreta, com tots els bons actors sexis del moment. Res feia pensar que acabaria com va acabar, esdevenint una caricatura d'ell mateix, tot i que també s'ha convertit en un mite que genera dolls de necrofília. El culte a les relíquies és quelcom que també ha amarat camps molt allunyats del tema religiós. O potser és que tot és religiós encara que no ens plagui haver-ho d'admetre. Qui havia de pensar que hi hauria cues per contemplar la mòmia de Lenin? Per cert, on la tenen, ara?