13.2.12

Qui no té feina, el gat aprima








Una dama que respon al suggerent cognom d'Utopia i que sembla que és model i dissenyadora, fins ara poc coneguda per a la gran majoria de persones, al menys a casa nostra, ha assolit fa poc temps un cert protagonisme a les xarxes socials en difondre's un projecte personal consistent en aprimar, via programa informàtic, dames del passat immortalitzades en quadres de renom. Ha aprimat fins i tot la Venus de Botticelli que ja és primeta, tot i que sembla que pel gust d'avui té massa cuixam i maluc. No sé si ha gosat entrar a fons amb les dones de Rubens, en tot cas li deuen haver donat molta feina.

No tan sols han parlat d'ella a les xarxes socials, ep. Les televisions i els diaris seriosos també li han dedicat molt més espai que no pas a les meves novel·les, cosa que considero un greuge comparatiu. En el marc d'aquest projecte, ignoro si seriós o irònic i crític, que també podria ser, tot i que contemplant l'aspecte de la dama en dubto,  Na Utopia s'ha dedicat a eliminar els arrodoniments de les belleses antigues, acostant el seu aspecte a les anorèxiques models del present, que sembla que responen al cànon de bellesa actual. I que no hi ha manera d'engreixar malgrat les crides diverses sobre els perills de la influència d'aquestes modes esquelètiques en les adolescents d'avui.

Fins al moment, que jo sàpiga, d'homes no n'ha aprimat cap, un altre greuge comparatiu, car alguns herois mítics de bon veure també podrien esdevenir objecte de reconversions estètiques. Els resultats es poden apreciar en molts indrets virtuals, car tot plegat s'ha reproduït a bastament i no crec que incorri en cap il·legalitat greu i multable si aquí en penjo alguna mostra. Ah, quants esforços inútils s'esmercen en coses estranyes que no se sap ben bé per a què serveixen! Al menys, m'imagino, tot i que no ho sé, aquest projecte no ha comptat pas amb subvencions públiques ni fons de la Unió Europea, com d'altres igualment inútils que conec. 

El cànon, ja es pot veure, respon al tipus de la tan criticada i imitada Barbie. Què hi farem. De fet només cal visionar pel·lícules actuals protagonitzades per belleses del present, per tal de constatar que aquest suposat cànon compta amb moltes seguidores. Fa uns dies també vaig veure per la tele un breu reportatge sobre un noiet que fa,amb gran èxit, de model femenina, això que en diríem un model androgin, vaja. L'estilització d'aquest model respon del tot a la insistència en eliminar arrodoniments sigui com sigui. L'androgínia és el camí. Un camí que tampoc no és novedós, fa molts i molts anys una companya de l'escola em va confessar, en secret morbós de l'època, que la seva família sabia del cert que algunes models d'una coneguda marca de gènere de punt... eren homes. He de dir que no sé si la informació era fiable, la veritat. En aquella època, gràcies a l'excitant secretisme relacionat amb qualsevol informació relativa al sexe, corrien moltes brames

El tema, que pot semblar més adient per a una de les magnífiques collonades del Francesc, no deixa d'esdevenir una mena de símbol del present. Volem reconvertir el passat aprimant-lo i adaptant-lo als cànons actuals i això en un munt de coses. Podríem ironitzar, per exemple, sobre retallades però també sobre tota classe de temes que avui mostren un gruix anorèxic, en general, disfressat de cànon vigent. O sobre els continguts escolars preceptius que amb els anys han anat aprimant-se fins al ridícul,  només cal comparar llibres de text d'abans i d'ara. O en la volada dels discursos polítics, tant dels discursos polítics oficials com dels extraoficials i alternatius. Alguns plats caríssims de cuina moderna també responen a aquest cànon minimalista.

El problema dels models estètics amojamats és que amb els anys esdevenen rebregats en excés i aleshores, com ha hagut de fer una dama política molt coneguda, s'han de gastar calerons en arranjaments diversos, en una cadena de despropòsits molt del nostre temps i de la nostra ben peixada societat de nou rics, i en una cursa sempre irreversible contra el pas del temps. Ara bé, com en el cas d'aquest projecte artístic fotoxopero, si els calés són d'ells i se'ls han guanyat de forma honrada, res a dir.

Les informacions sobre l'autora d'aquest projecte remeten a una seva web però no sé si la popularitat universal ha pesat massa en la dama, ja que de fet ha aprimat aquesta web, deixant un missatge als tafaners: Utopia è in ritiro ascetico, tornerà presto. Jo, la veritat, ja tinc poques esperances en poder contemplar, un dia o altre, el retorn de la Utopia. Pel que fa als retiros ascètics, sempre van bé.

10 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

no el vaig posar, precisament perquè no aprimava als homes, i em semblava una bestiessa, cada época té el seu canon de bellessa i crec s'ha de respectsr. És el que tu dius: qui poca feina té, el gat pentina, o en aquest cas, la gata

Júlia ha dit...

El que passa és que si comparem les mostres antigues i les actuals, Francesc, només podem dir allò de 'quan més anem 'menos' valem'.

Tot plegat més enllà de l'anècdota concreta em sembla una mena de paràbola dels nostres temps.

Marta ha dit...

Com diu el Francesc, jo diria el gat pentina que és el que en aquests dies estic fent jo amb la gata de la meva filla que me l'ha deixat tres setmanes per cuidar-la en les seves vacances a l'hemisferi sud. I tant que l'haig de pentinar, té el pel llarg. Sort que no és l'època de que el perdi, ja veus quin entreteniment!

Helena Bonals ha dit...

La Venus de Botticelli és infinítament superior a l'altra. El mateix es pot dir de les altres dones pintades.

Júlia ha dit...

Marta, ja sé que el gat es pentina i no s'aprima en la dita, només era un joc de paraules per relacionar el tema.

Júlia ha dit...

Evidentment, Helena, només faltaria, en el fons la cosa no passa d'un joc inofensiu, amb el fotoxop tothom pot fer el que vulgui, el que passa és que el ressò que se li ha donat és un símptoma de les moltes bestieses que anem entomant.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Ah... la literatura també s'ha aprimat molt. I la que no s'aprima corre el risc de fer-se invisible.
Paradoxes!

Galderich ha dit...

Jo crec que l'artista (des del seu cognom mateix) pren una visió irònica de la nostra societat actual emprimatxant les protagonistes d'obres cèlebres però molt concretes i interessants i no de gran divulgació fora de la Venus de Boticelli.

El fet que no hi surtin homes també és una denúncia del masclisme imperant dintre de la societat que obliga a les dones a estar primes malgrat problemàtiques com l'anorèxia.

El fet que la seva pàgina web tingui exposada el ready-made de Duchamp de la Gioconda és una pista més cap a aquesta proposta artística de no pocs continguts socials.

I si, és cert, sort que hi ha hagut molta gent que ha pentitat gats durant molts anys... ;-)

Júlia ha dit...

No ho sé, Galderich, la dama deu ser tot un personatge i no crec que la cosa sigui només crítica social veient la seva imatge personal.

Júlia ha dit...

Cert, Teresa, la mediocritat triomfa, en els nostres temps.