Corrupcions amenaçadores i indesitjables

No sé si estic a favor o en contra de tot això de l'Eurovegues. En tot cas crec que si la cosa ve a Catalunya, que no ho crec, no hi aniré, ja que no vaig mai ni a Port Aventura ni a la Sagrada Família i molt poques vegades als grans centres comercials, els parcs temàtics m'atabalen, encara més des que tinc una edat.

El que em sorprèn més, però, és quan el tema desvetlla raons morals i s'argumenten rastelleres de filosofies relacionades amb la idiosincràcia genuïna i la finor catalana. En això de la moral cadascú se l'acaba adaptant a la seva manera, sobretot si pecar contra la moral li provoca pèrdues economiques o manca de guany. 

La gent acostuma a gastar dinerons en loteries i d'altres bestieses semblants, com ara els bingos o les màquines escurabutxaques, només cal consultar xifres sobre aquestes qüestions. Pel que fa a la possible lletjor del conjunt, no crec que ho sigui gaire més que aquests horribles i immensos centres comercials dels nostres temps, amb grans supermercats, un milió de botigues amb la música a tota marxa, cinquanta sales de cinema i restaurants infumables. 

Fa poc temps llegia la molt interessant biografia que Ferran Canyameres va escriure sobre Josep Oller, home de negocis català afincat a París, un gran emprenedor com en diuen avui dels empresaris, ja que es veu que això d'empresari s'ha tornat gairebé un penjament. Oller, que va ser l'artífex de l'Olimpia parisenc, del Moulin Rouge i de moltes altres coses, va fer diners a cabassos. Un dels seus motius de guany va ser l'invent d'un sistema d'apostes molt acurat, que es va aplicar a les curses de cavalls i, més endavant, a coses com ara les quinieles hispàniques.

Ferrany Canyameres, exiliat, va ser molt ben acollit pel fill d'Oller, a París. Però quan la família va saber que pretenia escriure una biografia d'aquest afrancesat català universal es van revoltar. Trobaven que era una vergonya que el senyor Oller hagués fet diners amb allò de les apostes, evidentment. Tot i que no trobaven malament viure, i molt bé, dels guanys del seu emprenedor parent. Potser això va fer que la figura d'Oller fos poc coneguda a casa nostra i que s'acabés ignorant l'origen català de tants pecats francesos.

Fa alguns anys va sortir de forma discreta a la llum l'origen meublero dels negocis familiars d'una coneguda diputada progre. Tot això s'acostuma a conèixer a nivell de passadís però, de fet, no sé de ningú que hagi fet donació pública a una onagé dels dinerons guanyats per la seva família en negocis de moral dubtosa, a causa del seu malestar socialitzant pel fet de gaudir de diners tan suposadament bruts. 

En el fons, el problema d'eurovegues no és el tipus de negocis que acolliria, sinó la ostentació. Si tot plegat es trobés en un lloc amagat i discret, que no es veiés gaire, probablement ningú no hi tindria res a dir. Es com això de legalitzar la droga, o el tema de la prostitució. Tot plegat resta amarat d'hipocresia i ens estimem més viure com si aquestes coses no hi fossin i ningú no hi guanyés res. Ningú català, evidentment. Pecat amagat és mig perdonat.

Jo crec que la societat catalana s'hauria d'analitzar algun dia en profunditat. La comunitat nostrada benpensant de primers de segle estava absolutament lligada a la pràctica religiosa. D'un extrem es va anar a l'altre, a l'anticlericalisme atiat pel lerrouxisme paral·lelenc, que veia en els ciris i les sotanes l'origen de tots els mals de la terra. Els anys vint i trenta van conèixer a Barcelona una disbauxa constant i xarona, és clar que concentrada, per a joia de les burgesies petites i grans, i fins i tot de l'obrerisme arrauxat, a la part baixa de la ciutat, el Raval, Barrio Xino, i el Paral·lel, que aleshores era el Paralelo. S'ha intentat amagar-ne la catalanitat primigènia però, ai, sempre surt algú que reivindica Vallmitjana, de tant en tant.

El final de la guerra va mantenir aquella divisó social amb uns colors encara més sòrdids. El catalanisme resistent i ribià va ser elitista, burgès, culte i restringit, per raons de supervivència. Els més radicals havien mort o havien fugit. Els heterodoxos, com Sagarra, que coneixien per motius de curiositat literària els alts i baixos urbans, van fer el que van poder i els van deixar. El PSUC, quan era majoritari a les barriades, va fer també un gran intent culturalista unificador popular, però com és sabut la cosa no va crear tradició política i una part del problema va ser, precisament, la divisió d'origen entre uns i altres. 

Simplificant el tema, jo crec que ens vam dividir -o ens van dividir- en més o menys tres sectors, tot i que admeto que la teoria resulta absolutament simplista: el resistent elitista i cultivat, el català humil que aplaudia Capri i els nou vinguts de parla castellana que van ser olímpicament ignorats, com ho havien estat abans de la guerra si no era que, de forma coratjosa, intentaven passar d'un indret a l'altre i ho aconseguien, ja que l'exotisme pobre sempre fa certa gràcia als rics. 

Avui, certament, tot s'ha anat barrejant i unificant ja que, com vaig sentir dir a Candel, amb l'arribada de noves i diversíssimes onades migratòries ens hem adonat que els d'abans ens assemblem molt més del que ens pensàvem. De tota manera existeixen subtils muralles, molt més permeables que abans, a causa de l'escolització obligatòria, però un cert sentiment de superioritat moral i estètica ha fet fortuna. Per això, segons quines xaronades a l'americana ens desvetllen una certa inquietud. Ens perd l'estètica i, el que és pitjor, una estètica els mandarinatges de la qual són gaudinians, mironians i tapiencs, sense lloc per a coses menys excelses i amb un afany dictatorial remarcable, tot i que amarat de dialèctica cultíssima.

Determinats pares de la pàtria cultural i sentimental sembla que pensen que el pecat ludòpata a l'engròs, lluminós i disbauxat, millor que vagi a Madrid, que nosaltres som de més al nord, més lliures, desvetllats i feliços. El tema m'ha recordat un d'aquells poemes polítics que va escriure i recitar sovint el Rafael Alberti gran i exiliat sobre Cuba i els Estats Units i on una frase deia, més o menys: que se vayan a Miami con sus putas! Alberti va ser molt comunista i antiamericà i recitava poemes, fins i tot, en contra de la coca-cola als privilegiats i badocs estudiants que el visitaven en el seu darrer exili, abans del retorn triomfal a l'Espanya més o menys democràtica. 

A Miami se'n van anar però Cuba no va ser aquell paradís socialista que ens explicaven i fins i tot uns senyors que van estafar a Hisenda fa un temps, autòctons, se n'anaven a la perla de les Antilles a gaudir de la disbauxa monetària d'origen dubtós amb dames que, en teoria, haurien de ser totes treballant a Miami a les ordres de l'oncle Sam. Tant és així que els deien quelcom com ara la penya dels cubans. Anar a pecar a fora és avui un bon recurs, discret i a l'abast de certs nivells de poder adquisitiu, sigui a Cuba, Tailàndia o fins i tot a Les Vegas, però, és clar, en versió original per a ben peixats.

Cert que fins i tot en temes futbolístics del present el senyor Guardiola dóna mil voltes estètiques a l'entrenador de la ciutat rival però, no ens enganyem, a l'hora dels partits de futbol i de les celebracions victorioses, les nostres expressions autòctones no tenen res a envejar, pel que fa a la irracionalitat i el poder de fer disbarats, vociferar i baladrejar, a les de la resta del món.

La prostitució és un altre tema espinós en el qual no es vol entrar a fons des de fa molt i molt de temps, precisament aquests dies també s'ha remarcat en to moralista que això dels mòbils ha donat molta feina a les hetaires locals. Cosa que no es nova, qualsevol trobada firal, aquí i on sigui, genera, amb eurovegues o sense, la producció de vici, corrupció, pecat i calerons en quantitats importants, ja que les persones són com són i no com ens agradaria que fossin i fins i tot les construccions estatals dels homes nous sempre han tingut resultats una mica perversos. 

Si fins i tot un lloc tan estètic, cultural i català com el Palau de la Música -tot i que en el passat va estar a punt de caure sota el pes de les modes estètiques no modernistes- ha provocat i acollit grans pecats mortals de cobdícia!!! No ens calen excuses foranes per pecar, la veritat.

Sobre Alberti podria escriure molt ja que és un personatge a estudiar i valorar des de la distància, avui gairebé no se'n parla, per cert. Però ho deixo per a un altre dia que després em diuen que m'allargo massa i que me'n vaig d'una cosa a l'altra, fet aquest que, constato, amb els anys s'accentua de forma perillosa.