Divagacions gairebé polítiques

No entenc com amb tants tertulians que floreixen als debats televisius i radiofònics i tants experts que saben què cal fer i com, les coses no rutllin.

Ahir escoltava per la ràdio un d'aquests debats on hi assisteixen més o menys sempre els mateixos i algunes mateixes. Els debats són força inoperants quan apleguen més de dues persones però sembla que les modes van per aquest camí.

És molt freqüent la interrupció, la manca de moderació, coses com ara 'deixa'm parlar, encara no he acabat, deixeu-me acabar'. Sembla, però, que genera més audiència un rifirrafe d'aquest tipus que no pas una conversa a dues veus, serena, llarga, distesa i aprofundida.

Sovint penso en quan i com llegeixen o treballen tots aquests totòlegs, alguns dels quals, tot s'ha de dir, són brillants i en ocasions força inspirats.

De tota manera no puc fer res més que riure tristament quan algun d'ells, i acabo d'escoltar quelcom semblant fa poques hores, per la ràdio, en boca d'un excels que s'autoqualifica com a intel·lectual diu coses, com ara: s'ha d'exigir als bancs -o als corruptes- que tornin els diners! no s'ha de permetre això i allò que fa el govern! S'han d'aturar les retallades, ja. Etcètera, etcètera.

I és que en el què ens posaríem aviat d'acord però el com i de quina manera sempre pertany a l'especulació, l'abstracció o, senzillament, ni surt a la conversa.

S'incideix sovint en l'especulació filosòfica i la inoperàcia recurrent. Els eslògans que es veuen en les manifestacions massives també cauen ben sovint en la sentència, que caldria estudiar a fons, com ara una frase molt perillosa -segons la meva modesta opinió- i que està fent fortuna en pintades i xerrades dominades per la rauxa: La democràcia és la dictadura de la majoria.

Tots aquests pensadors, tertulians, protestadors exigents, no ofereixen, al meu entendre, solucions viables, raonades i possibles. Com en el cas de l'independentisme, que es presenta sovint com una opció fàcil, ràpida,pacífica i unitària quan fins i tot a l'hora d'encarnar-se en un partit polític seriós,amb motiu de les eleccions, ja sabem com va anar. De vegades sembla que ens hem empassat un eslògan comercial orientat al consumisme que deia: Ho vols, ho tens.

Les dictadures de les majories poden ser inquietants però les de les minories encara ho són molt més. Em sembla. Qualsevol assoliment humanístic no ha estat, ni molt menys, cosa de quatre dies.

En tot cas penso que si es vol un canvi en els poders el que cal és fer campanya per opcions més properes a les nostres aspiracions, en el marc de la imperfecta democràcia que tenim ja que una millora en el sistema no és cosa d'un dia per l'altre sinó d'un gran treball col·lectiu i individual de debat. És clar que si aquestes opcions existents són incapaces de mostrar una certa unitat i seriositat i manca d'autocrítica em temo que no anirem bé.

Aquest maig farà 75 anys dels Fets de Maig, lamentables i poc recordats en profunditat. La divisió sempre és molt perillosa i sovint s'odien més entre ells aquells que haurien d'estar més units enfront dels possibles adversaris o enemics que saben molt bé allò de divideix i venceràs.

Ahir parlava de la incoherència perillosa de les persones del món artístic o literari. La incoherència entre dits i fets ha fet molt mal al cristianisme. I fa i farà molt mal als polítics que s'autoqualifiquen com d'esquerra. Si són roses, floriran i pels seus fruits els coneixereu. Pels seus fruits, no pas per les seves consignes, sentències o proclames enfervorides. Per brillants que siguin.

Ahir parlàvem, en una tertúlia d'història, però no tan a fons com jo hauria volgut, d'un personatge que ens cal recuperar a fons, el sindicalista Joan Peiró, un home moderat i profund del qual s'explica sovint la seva mort injusta i absurda, en el marc de la repressió franquista, però molt poc les seves idees sobre coses com ara els sindicats, que no volia burocratizats ni amb alliberats que s'hi dediquessin a temps complet, sinó treballadors de veritat i en actiu que hi dediquessin les hores lliures. Potser moltes d'aquestes idees expliquen l'oblit interessat de la seva figura i el seu llegat, mentre d'altres opcions protagonitzades per personatges més arrauxats i violents gaudeixen, avui, d'un gran interès mitificador.


Recordo una vegada en què vaig sentir explicar a Pi de la Serra una anècdota, crítica amb això que en dèiem cançó de protesta. Després d'una actuació en la qual havia cantat alguna cosa sobre anar a la serra a lluitar, sobre barricades o sobre quelcom semblant un xicot jovenet se li va acostar i li va dir, de bona fe, que ell estava disposat a formar part de l'escamot rebel i que ja tocava, cosa que va fer pensar molt al cantant sobre el tema. I és que una cosa és refilar i l'altre fer la revolució de veritat.


De tota manera, qui sigui lliure de pecat... Ja que sovint medito en com, tant que parlàvem d'escola i pedagogia en els meus anys joves, l'educació no ha assolit els grans èxits esperats, no tan sols intel·lectualment parlant sinó pel que toca als valors humanístics, la solidaritat universal i la generositat indiscriminada. I res d'excusar-se en retallades i manca de recursos, Pestalozzi, Freinet, el Pare Manjón i els mestres socialitzants del passat feien molt més amb molt menys.