Ètica, estètica, política, teatre i poesia

Aquest diumenge vaig anar al Romea a veure Incendis. No em va fer el pes el muntatge, excessivament llarg i amb derivacions fulletinesques previsibles, potser perquè hi anava amb un excés d'expectatives. Admeto que l'esforç dels actors és remarcable, això sí. Hi vaig anar amb els meus fills, que són joves, i que no van ser tan crítics com jo, tot i que tampoc sabien com posar-se al seient després de tanta, tanta guerra. Els actors joves d'avui tenen la mancança de no haver pogut veure actuar prou els d'abans, cosa que es nota en defectes evidents de dicció o potser tot plegat és fruit d'un esforç que cerca la modernitat o el realisme, esforç absurd ja que el teatre no és la vida i a la vida també hi fem molt de teatre. La tradició escènica és fràgil, condicionada a possibilitats tècniques i a la inevitable durada de la vida. Resulta sorprenent que ens endeguin aquest muntatge, excessiu en durada i amb escenes prescindibles, mentre sovint obres més clàssiques ens les retallen sense manies per fer-les, diuen, més digeribles i entenedores.

No sóc crítica de teatre i no entraré a fons en el tema ni voldria que la meva opinió influenciés ningú a l'hora d'anar o no anar a veure aquesta funció. També he de dir que no he vist la pel·lícula original, em temo que no deu ser apta per a tots els públics, amb el munt de crueltats que hi desfilen. Els anys donen una perspectiva diferent sobre tota mena de coses, els discursos pacifistes prenen una nova dimensió i també el teatre, el cinema o la literatura participen d'una tradició personal i subjectiva, construïda amb l'experiència. Un problema vital de la maduresa és que res sembla ja nou del tot.

No vam poder trobar entrades properes a l'escenari, un escenari modern desplaçat del seu lloc tradicional ja que sembla que d'aquesta manera tot és o sembla més actual. Vam anar a parar al segon pis del Romea i he de dir que anar al Romea m'agrada sempre, més enllà del que hi pugui veure. Feia anys que no pujava tan amunt, en aquest entranyable teatre. Era molt jove quan, en aquell mateix pis, hi vaig gaudir del primer Brecht de la meva vida, La bona persona de Sezuan, amb una Núria Espert en estat de gràcia, que em va entusiasmar. Després he vist molts altres Brechts que no m'han agradat tant i potser fins i tot si viatgés al passat no contemplaria amb la mateixa eufòria de descoberta aquell muntatge recordat amb emoció retrospectiva, filustrat des d'un incòmode lateral elevat d'un teatre ple a vessar.

Per cert, va coincidir que era el Dia Mundial del Teatre, avui hi ha dies per a tot, cosa que em va recordar un altre moment teatral mitificat en el meu imaginari, el vespre en el qual vaig anar a gaudir a l'enyorat CAPSA de l'obra El retaule del flautista, obra que també em va encantar aleshores, en el context de l'època, tot i que potser part del mèrit era dels grans actors de l'època, Garsaball, Joan Borràs i molts altres, entre els quals Toni Moreno, el cantant, avui poc recordat, el ben plantat i valent flautista, el noi, vaja. Aquell dia, també era el del Teatre i ens van llegir el manifest adient a la diada que enguany ha estat encarregat a John Malkovich i que no recordo de qui era en aquell any 1971, potser de Neruda. L'autor, Jordi Teixidor, avui malauradament desaparegut, tot i aquell gran èxit no va tenir facilitats per estrenar les seves obres posteriors, cosa habitual en aquest país nostre, ple d'amnèsics i desagraïts.

Brecht va titolar un dels seus poemes Mals temps per a la lírica. Aquesta frase poètica ha estat repetida, copiada, malmesa i reutilitzada a bastament, com sol passar amb tantes dites que fan fortuna i que sovint viuen lliures del seu pes poètic restant, fet que les transforma, les situa fora de context i facilita que s'atribueixin a qui no toca. A Brecht també se li atribueix aquell poema o el que sigui en el qual els dolents van a cercar tothom  tal d'escabetxar-lo però un resta indiferent, fins que el venen a buscar a ell, van venir a buscar els capellans, però jo no era capellà. Aquestes paraules són en realitat de Martin Niemöller i és possible que no formessin part ni tan sols de cap poema, sinó d'un discurs de denúncia d'aquest pastor luterà que va passa ben aviat de ser gairebé nazi a tot el contrari. Per cert, darrerament tots aquests que fan referència a la necessitat de bombes i guillotines potser haurien de repassar aquell text per veure com les gasten, les guillotines. 

Jo tenia un llibre amb poemes de Brecht que no sé on ha anat a parar i en recordo alguns de tant en tant, sempre fragmentats i fora de context. Per exemple, allò de també s'hi cantarà en aquests temps ombrívols i un altre en el qual lloa un arbre resistent, tot un símbol, El pollancre de la Karlplatz. Quan jo anava a la Normal de tant en tant ens venien a recitar, i em sembla que un senyor molt bon rapsoda, però una mica histriònic i exagerat, Forn Ramos, ens va fer riure molt amb la seva versió una mica estripada del pobre pollancre. Hi havia un altre rapsoda, García-Ramos, que crec que tenia un estudi propi i era molt més sobri i ens agradava molt més recitant, activitat que ha anat una mica de baixa.


Brecht va ser un personatge amb llums i ombres, com tothom, que potser no era tan original com vam creure sinó que també aprofitavava materials d'altres, fins i tot de la seva dona,  cosa que no li treu mèrit, evidentment, car tots som humans i contradictoris en algunes ocasions o incoherents en moltes altres i aprofitats de tant en tant. Al seu teatre se l'ha titllat de teatre èpic, gènere en el qual també inclouria aquests Incendis. Si aquests són, encara, mals temps per a la lírica, per a la èpica són dolentíssims tot i que l'èpica sempre troba el seu públic. 

Fa alguns dies vaig coincidir en llegir diferents comentaris, per la xarxa, sobre el tema poètic. La poesia, com la cultura o l'art són conceptes que no es deixen definir. Hi ha qui pensa que la poesia ha de ser entenedora i qui pensa que no, qui creu que ha d'estar al servei del poble i de la societat i qui creu que ha de ser intimista i personal. Hi ha una poesia per a cadascú i per a cada moment i pontificar sobre què és o no és poesia resulta una tasca absurda, el mateix que fer-ho sobre pintura o sobre qualsevol tema una mica abstracte.

Em vénen al cap, així, de memòria, frases poètiques sobre poesia, la poesía es un arma cargada de futuro (Celaya), oh pasión de mi vida, poesía, desnuda para siempre (Juan Ramón Jiménez), poesia eres tú (Bécquer), vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal y como lucha la gente por un pedazo de pan (Yupanqui, a un poeta). Per qüestió generacional o pel fet  que en català no hi ha tanta teorització poètica sobre la poesia, feta poèticament, me'n venen moltes més en castellà, de referències. En català, així, d'entrada, recordo una cançó molt divertida de Pi de la Serra, ja no rauca cap graneta, sóc poeta, ja no rauca cap granota, sóc poota...

Maragall era, com tothom sap, partidari d'allò de la paraula viva i, de fet, un breu debat generat en els comentaris d'un blog amic fa uns dies, a l'entorn d'unes paraules de Joan Margarit citant Baudelaire anirien en aquesta línia maragalliana. Precisament és curiós que la cosa vingui de Baudelaire que em sembla que a la pràctica no sempre seguia pas aquesta norma. La poesia personal té, certament, un aspecte de tal com raja però també un altre d'elaboració i millora del producte. Vázquez Montalbán qui, diuen, somniava en ser més poeta que prosista, explicava en una ocasió amb la seva sornegueria irònica, que el poeta, per exemple, escriu apenat un poema quan mor el seu pare però que després el poema real són aquelles mateixes paraules passades (en castellà) pel Maria Moliner. 

Recordo la primera vegada que, també al Romea, vaig veure la Primera Història d'Esther, no en vaig entendre un borrall i en vaig sortir amb la ignorant orgull rebel de l'edat, afirmant que aquella obra era una presa de pèl, res a veure amb Sezuan. Després, gent de lletres com Ricard Salvat a les seves classes, em van fer veure el monument lingüístic que el poeta Espriu havia intentat endegar i com en aquell text, amb parts molt poètiques, hi havia Tot Fabra. També amb els anys vaig conèixer més la Bíblia i la història veritable d'aquella dama venjativa, no gaire allunyada de l'heroïna incendiària del Romea. El passat és ple d'èpoques amb molt poca lírica i molt poca èpica, tot i que després lírica, ètica, mística i mitologia ens transformin les tragèdies absurdes en cantars de gesta, romanços, Bíblies, llegendes i fets gloriosos diversos. 

He acabat de llegir un llibre sobre les Creuades, Las Cruzadas, realidad y mito, de Christopher Tyerman, autor que n'acaba de treure un altre molt més gruixut sobre el tema. Més enllà de tants reis, lluites, batalles i interessos diversos entre els quals m'he perdut més d'una vegada, el llibre insisteix en un tema en el qual cal repicar sovint pel fet que no hi acabem d'entrar, tot s'ha d'estudiar lluny del presentisme, considerant l'èpòca i el context i qualsevol lectura simplista dels fets, així com qualsevol referència d'avui al passat, per justificar o explicar segons què, no té cap mena de sentit. 


Ni té sentit fer-ne poesia, de les Creuades, ni condemnar-les com si fossin una expressió de la perversitat religiosa ancestral. La història que ens arriba és història passada pel Maria Moliner, pel Fabra, per Marx i pels polítics del present, i no vull ni pensar el que ens pot caure amb el tercer centenari dels fets de 1714 si no tenim el cap fred: mística, èpica i independentisme visceral en lloc de possibilisme polític i pràctic per a la gent dels nostres temps, que seria el que tocaria.

Dema tenim vaga general, tema en el qual també s'hi barrejarà molta èpica, ja s'hi està barrejant. Les vagues i les manifestacions s'haurien d'adaptar a la realitat actual però, potser de forma inevitable, suporten el pes de molta èpica obrera, tot i que si els obrers esforçats i resistents d'ahir ens poguessin contemplar segurament pensaríem que som una colla de victimistes insatisfets i ridículs, disposats a quedar bé amb poc gasto, com deien els grans del meu temps. Precisament l'altre dia un gag una mica graciós del Polònia mostrava la desesperació d'uns pares d'Iniciativa davant de la decisió del seu fill de ser obrer. S'ironitzava molt, fa anys, amb allò de què els obrers el que volien, en el fons, era no ser obrers, i avui també costaria definir que és o no un obrer o un treballador.

Pel que fa a la poesia, podem teoritzar sobre el tema tant com volguem, però n'hi ha i n'hi haurà per a tothom i per a cada moment: planera, elaborada, críptica, política, social, amorosa, naïf, innocent, esqueixada. També hi ha qui pot dir que, com la música, només podem considerar que n'hi ha de bona i de dolenta, però com que això de bo i dolent també és tan relatiu jo diria que n'hi ha d'adaptada o no al context en el qual la llegim, recitem, patim o descobrim. Un altre qüestió són les modes i les tendències, que varien. En una ocasió vaig sentir Paco Candel explicant que ell no enviaria mai poemes a un concurs pel fet que el jurat potser no era de la moda poètica que ell seguia. Això és fàcilment constatable llegint el que es premia en un temps o en un altre, i no tan sols en poesia sinó en gairebé tot. 

De vegades, crec que ho deia també Vázquez Montalbán, la lletra carrinclona -o no tant- d'una cançó lleugera ens pot emocionar més que no pas el poema més brillant i ben fet, com passa amb allò de no quiero arrepentirme después de lo que pudo haber sido o no fue o amb allò altre de veràs que todo es mentida verás que nada es amor que al mundo nada le importa o, és clar, del fet musical que la vida es solo teatro. Moltes lletres de les cançons actuals pateixen també les tendències poètiques del moment, centrades en malbaratar ritme, rima i el que sigui, com passa amb la pintura figurativa o gairebé o amb els muntatges teatrals sense escenari convencional ni teló. S'ha de ser molt intel·ligent i molt creatiu per a endegar coses noves, altrament paga la pena continuar sent una mica convencional.

Les cites literàries, poètiques o no, acaben convertides en un no res quan es gasten en excés i arriba un moment en el qual se'n poden fer paròdies i perden pistonada, a causa de l'ús. Durant un temps es citaba molt Machado, se hace camino al andar, una de las dos Españas, etc. A casa nostra, Espriu era el més apreciat, fa anys, i tothom estava més o menys cansat de la seva terra i volia allunyar-se'n nord enllà, tant que fins i tot Joan Oliver va parodiar la cosa, també poèticament. La meva mare recordava sovint com durant la guerra, a causa de la seva malaurada mort, es recitava Lorca, però, sobretot, allò de La casada infiel, que resultava molt agosarat i que fins i tot va motivar paròdies com ara allò de y yo que la llevé al río pensando que era mozuela y resultó ser un tío que por poco me la cuela.

Avui alguns polítics volen anar a Ítaca, el llogarret d'Homer a través de Kavafis, reutilitzat per Lluís Llach, que, en realitat, devia ser un poble de mala mort, eixut i lleig on, de fet, el que hi va haver va ser un bany de sang a causa de la lluita per la legimitat política i marital. En castellà estic fins a la trossa de sentir citar aquell bonic poema de Gil de Biedma, que la vida iba en serio, poema que també té forts referents teatrals, com és ben sabut. Caldria un esforç intel·lectual més aprofundit per part de tothom, la veritat, per no anar sentint sempre les mateixes frases, fora de context, mal citades, que malmeten els originals i acaben per no produir cap mena d'emoció. Quan els poemes o d'altres creacions literàries es desgasten provoquen les paròdies cosa que també està bé i que potser representa la consagració definitiva del poeta, l'evidència populista del seu pas a la posteritat desacomplexada.