Papiroflèxics i integrats

El Google d'avui recorda, amb aquests dibuixets tan interessants que conformen les lletres, a Akira Yoshizawa, el gran mestre de la papiroflèxia, que va néixer fa 101 anys, tal dia com avui, i va morir als noranta-quatre anys, en un altre 14 de març, el de 2005.

Cada dia sóc més escèptica en moltes coses, com ara en tot això que es diu art. La sacralització de personatges com el Marquès de Tàpies o Miró, fins i tot del mateix Gaudí en un altre camp, em resulta curiosa, ja que si bé tot són gustos, hi ha una petita nòmina d'artistes que ja es troben col·locats en el prestatge dels indiscutibles i si dius res en contra et miren com a un bitxo raro.

Puc entendre que a algú li agradi molt quelcom que a mi no em diu absolutament res. El que no entenc és com, de la mateixa manera que l'art avantguardista i tots els seus moviments van sorgir, joves i rebels, en contra de l'academicisme, avui no floreixin moviments ardits en contra absoluta de totes aquestes figures que ja són, de fet, patums, i del seu art, que encara domina escoles universitàries i tendències, de forma dogmàtica en moltes ocasions, quan ja comença a tenir molts anyets de volada. 

Hi ha un camp que alguns titllarien d'artesanal però és que l'artesania i l'art moltes vegades es confonen. Poden explicar més o menys que és l'artesania però art, com cultura, són paraules que es presten a milers de definicions.

A casa nostra potser Yoshizawa Puig no hauria passat de ser un ciutadà hàbil i considerat en àmbits restringits. Al seu país va rebre les més altes distincions. Yoshizawa regalava moltes de les seves magnífiques figures, un gran exemple per a molts artistes.

La papiroflèxia i, en general, totes les habilitats relacionades amb el paper han anat molt de baixa a casa nostra però havien estat molt populars. Jo, de petita, encara coneixia persones que sabien fer un munt de coses. Els llibres que es publiquen avui sobre aquest tema són, en general, traduccions de l'estranger, i un gran volum de població no passa de saber fer, amb paper de diari, el tradicional vaixell, la pajarita o un barret senzill.

A escola, en temps d'escassedat, la majoria de manualitats les fèiem amb paper o cartró, generalment aprofitat, cosa que avui portaria a la ruïna ABACUS, que va nèixer com una petita botigueta dedicada als mestres i avui és una mena de gran magatzem més, accessible a tot quisqui.

Encara tinc per casa unes quantes carpetetes de l'editorial Salvatella amb molts models per fer coses de paper, animalons de papiroflèxia, floretes. Ja de vell, vaig comprar en una ocasió fa molts anys un excel·lent i entranyable llibret d'Elena Fortún amb un munt d'activitats per a entretenir criatures, El Bazar de todas las cosas, en el qual parlava fins i tot de quelcom que aleshores era desconegut, els bonsais.

Fins i tot en les enciclopèdies autàrquiques hi havia alguns treballets de papiroflèxia per a fer. Però la meva generació havia perdut una mica totes aquelles habilitats dels avis. Les millors realitzacions de paper plegat les havia vist fer, ja, fins i tot de petita, a la gent gran.

Aquí som molt espavilats i destralers per a perdre aquesta mena de coses. A més dels animalons de paper plegat un senyor gran de l'escala ens meravellava amb d'altres entreteniments com ara casetes fetes a partir de capses de sabates de cartró, cinturons de  cadenets de paper de diari o castells de cartes impossibles. També hi havia artistes en el tema de plegar tovallons fent tota mena de coses, com ara ratetes mòbils, una de les habilitats que Rafael Nadal, el periodista, menciona en el seu llibre de records gironins, flamant premi Josep Pla, que tenia un seu parent i una de les poques coses que encara sé fer.

Una altra habilitat perduda va sent el retallat. Al conte d'Andersen Les flors de la petita Ida un senyor, alter ego de l'autor, retalla tota mena de coses per a meravella dels infants amics. De vegades hi ha algú jove que m'explica que els d'aquest país o d'aquell altre saben fer determinades coses d'aquest estil i jo recordo que a casa nostra també les havíem fet. Però, fa tant de temps!!! Passa com amb les paraules, molta gent creu que són obsolets i antiquíssims mots que jo recordo perfectament haver escoltat fins i tot al Poble-sec.

Sempre, afortunadament, hi ha gent hàbil que recupera i reinventa. Les tendències feministes, en molts casos, en lloc d'unificar han masculinitzat socialment i activitats com ara fer mitja, ganxet o costura han anat quedant marginades, estigmatitzades com a secciofeministes o conventuals, fins que en aquests darrers anys hi ha hagut una represa que ha motivat el ressorgiment de botigues i botiguetes dedicades a  tots aquests entreteniments, sense oblidar-me la vessant pràctica que comporta saber fer una vora, cosir un botó o repassar un trau . Constato que el seu públic són, majoritàriament, noies, tot i que haurem d'anar en compte, car sempre que una cosa agafa volada els primers llocs els ocupen els senyors. Vegis el que passa amb l'alta costura, avui dita moda, la gran cuina o la gran perruqueria. 

Per altra banda, quelcom que es comença a fer amb materials barats i reciclats acaba reconvertint-se, comercialitzant-se i encarint-se, com ha passat amb el parchwork o ciència del pedaç artístic. En això també hi compta la moda, evidentment. He vist èpoques de ganxet, de mitja, de macramé, de fer catifes o tapissos, de punt de creu... Els boixets han experimentat una revifalla impensable fa anys. Una coneguda meva que s'hi va dedicar, després de passar per la Massana, i a la qual fèiem broma quan ens explicava que estudiava aquest tema, avui té tota la feina que vol i ha guanyat premis i tot.

En èpoques passades els pintors que avui admirem als museus tenien una consideració semblant a la d'una bona modista o puntaire. La costura i el brodat també han estat molt menystinguts a nivell popular i molt mal pagats. Els de dalt, com en molts casos, han explotat els de baix, en aquest cas gairebé sempre dones, una mostra molt evident es pot veure a la pel·lícula Las mujeres de verdad tienen curvas. El pitjor és que en aquest camp, com en tants d'altres, s'evidencia la raó del refrany castellà no hay peor trabajo que servir a quién sirvió.

Quan l'art entra en el mercadeig galerista excessiu ja no me'l crec, la veritat. Fa uns dies vaig assistir a la xerrada d'un pintor modern, de la meva edat. Les seves explicacions tenien un cert interès però la seva obra no em va dir res tot i que està prou valorada. Una coneguda, al meu costat, em va comentar en veu baixa, com excusant-se: a mi tot això no em diu res i li vaig dir que a mi tampoc, cosa que va alleujar el seu complex de poc preparada. El discurs conformava aquest llenguatge dels bruixots que cada professió crea per a diferenciar-se de la resta, dels no iniciats. Això s'esdevé en economia, en educació, en medicina i en el que sigui. Aleshores sempre es pot recórrer al no hi enteneu.

El més surrealista és quan t'expliquen que determinada obra d'art, caríssima, és una protesta contra la guerra, contra la violència de gènere, contra la fam al món, una mostra del progressisme esquerranista del seu autor que ha viscut millor que en Rothschild. I no vull dir com un rei pel fet que em sembla que avui hi ha oficis molt més ben pagats i ben considerats que no pas el de rei, com, per exemple, en el camp de la pilota. No sé com de vegades no ens cau la cara de vergonya a l'hora de defensar segons què, la veritat.

En tot cas, sembla que més enllà de la veritable emoció que pot provocar una imatge o un objecte, en tot plegat, com em va comentar un professor convençut, hi ha una qüestió de fe. Una missa no diu res a un no creient, és clar. Només hi veu uns gestos una mica absurds i una estona avorrida. El creient hi veu quelcom màgic, sobrenatural. Creu, evidentment. El mateix pel que fa a l'art, em sembla, tot i que com en el cas de la religió hi ha molts que diuen que creuen per oportunisme i el que són és una colla d'espavilats. Un objecte o una imatge fora de l'època en el qual se'l valora és com una Mare de Déu instal·lada en un fred museu.

Entre la fe cega i l'escepticisme hi ha una franja en la qual em podria col·locar, potser: la d'observadora de la vida i dels costums, del comportament humà, des d'un costat una mica més antropològic. Tot té el seu interès en el seu context ja que forma part d'una societat determinada, de la vida, en definitiva.

El meu rebuig de certes formes d'això que en diuen art, lligades a la modernitat, no vol dir que m'agradin totes les coses d'abans. Veig que no sóc l'única, pel que he llegit en d'altres blogs, que considera Delacroix absolutament sobrevalorat. Hi ha molts pintors espanyols considerats de segona categoria que si fossin francesos segurament tindrien molta més fama que no pas ell. L'exposició em va decebre però és que tampoc les grans obres, que no són a Barcelona, em convencen. A França són molt més integradors i valoren el que sigui que tinguin un mínim pes, promocionant-lo com cal, fan tasca d'equip a més de la d'individualitat. I a Catalunya i fins i tot a Espanya més aviat  ens movem de forma caòtica, visceral i interessada, d'un costat a l'altra, com passa, fins i tot, en el camp de la política.

Si ens dediquéssim una mica més a la papiroflèxia tots plegats potser milloraríem en molts aspectes. No crec que les habilitats, artístiques o artesanals, que demanen paciència, constància i esforç, siguin tan sols patrimoni dels orientals, com ens agrada de dir quan recórrer a tòpics facilita molt les explicacions. I, en tot cas, pel que fa a aquest art aficionat a enganxar coses, al menys que enganxin de tant en tant coses ben plegadetes.

A banda d'aquestes divagacions papiroflèxiques voldria dedicar un record a Teresa Pàmies, tot i que la seva figura, època i ideologia, mereixen reflexions aprofundides, més enllà de les lloances habituals que avui s'escamparan per tot arreu, i potser cal deixar passar uns dies per a fer-ho. Descansi en pau.