Em temo que per les nostres terres no hi ha un excés d'ambient per commemorar els dos-cents anys de la Constitució de 1812, de breu durada i que cal situar en una època molt difícil, mal explicada i mal entesa. A la Biblioteca de Catalunya hi ha una exposició sobre aquella Constitució, que em sembla que ha estat poc publicitada, corren mals temps per a referències peninsulars o per parlar de quan encara volíem, més o menys, ser espanyols.
Precisament un grup català, Comediants, ha tingut cura d'endegar un espectacle sobre el tema a la ciutat de Cadis, sembla que força lluït. Ahir a Informe Semanal, un dels bons programes supervivents de maltempsades i canvis televisius, van dedicar-li un dels espais, a tot plegat. Però, en general, i considerant que s'havia parlat i escrit sobre la celebració, em sembla que més enllà de Cadis potser no està ningú per parlar de constitucions ni recordar passats que, malauradament, van quedar aviat malmesos i revocats pels poders reials i integristes de l'època.
Avui molts articles d'aquella Constitució, que volia modernitzar el país però desmarcar-se de les idees excessivament afrancesades, ens poden sorprendre, com ara les referències a la religió catòlica o l'absència de mencions a les dones. Cal pensar que molts dels il·lustrats que hi van intervenir eren clergues. La majoria són avui uns grans oblidats, com tot el segle XVIII i aquell principi del segle XIX.
És una llàstima que existeixi tan poc interès a l'entorn d'aquells anys, dels anteriors i de gran part dels posteriors, fins i tot les mostres d'art neoclàssic semblen voler esborrar-se d'on sigui i com sigui. En tot cas, si el tema no provoca una mica de debat aprofundit, haurem perdut una oportunitat més de debat constitucional. Anar a veure, com farà molta gent, l'exposició sobre Goya, sense esforçar-se en entendre una mica el món que li va tocar viure, no té un excessiu sentit, al menys segons la meva opinió subjectiva i personal.
Un d'aquells grans oblidats, clergue d'idees liberals, idees que sempre cal situar en l'època, va morir de mala manera, empresonat i maltractat, a causa de les seves idees i els seus fets en defensa de la modernització, al veí Portugal, Diego Muñoz-Torrero. Algú el recorda, més enllà dels especialistes en història de l'època?
En tot cas, felicito els Joseps, Josés, Joses, Peps, Pepitos, Pepes, Pepites, Fines i Finetes, i d'altres variacions d'un nom que va ser molt i molt popular, fins al punt que hi havia famílies on tots se'n deien, com feia aquella cançoneta castellana, José se llamaba el padre, Josefa la mujer... Sant Josep ha estat un sant molt ridiculitzat a causa del seu paper de pare no biològic, motivat pels misteris genètics de la nissaga divina, què hi farem. A més, avui això d'anar amb el lliri a la mà encara es motiu de riota, per part dels espavilats. Però fa anys el seu dia era festa, i de precepte. I menjàvem la crema cremada que avui és crema catalana i que ha perdut categoria en convertir-se en postre de menú, com tantes altres menges. Cal dir que hi sucàvem melindros i sequillos, cosa que també s'ha perdut força a causa de les manies aprimadores de les darreres dècades.
14 comentaris:
la PEPA es cosa d'ells, aqui ni fu ni fa, fixa't que a Madrid demà és festa i aquí no. Ni Pepa ni pepes, aqui som de Joseps
La Pepa em rellisca molt a aquestes alçades. Fa uns anys pensava que era digne monument de l'Espanya amable. Ara ja no sé quina és l'Espanya amable, així que mira, que cantin i ballin i s'ho passin molt bé, animats pels Comediants que són molt bons.
El meu pare es diu Josep i la mare Pepita. Demà, quan els trucaré per felicitar-los, la mare em dirà, nen, que te'n recordes que dissabte que ve faré un sopar com cada any? Jo li diré que sí, i que allà seré, i sabré que de postre hi haurà crema catalana com sempre.
Ja veus, tal com van ara les coses, per a mi la única Pepa que conec és la mama.
A casa tinc un Josep des de fa més d'una dècada i, el que abans era tradició aliena, ara és realitat del dia a dia. O sigui que visqui la Pepa, i que visquin també els Joans, Joseps i ases.
Francesc, aquí el dia de Sant Josep havia estat molt popular. Sobre la Pepa gaditana precisament crec que caldria estudiar-ne una mica l'esperit en aquests temps tot i que em sembla que ja no som a temps de recuperar-la.
Eastriver, penso que el passat l'hem de situar en el passat i en aquella redacció també hi van participar catalans de l'època que creien en 'una altra Espanya és possible'. No van ser temps amables, sinó molt difícils, breus, una mica com seria la primera República i fins i tot la segona.
No hem acabat de superar molts dels problemes d'aleshores, encara.
Doncs felicitats per la part que et toca, com deien abans, Allau. Als Joseps i Joans abans s'hi afegien les Maries, un nom que de tant en tant revifa.
És curiós, però no fa tant de temps, quan a algú se li retreia una suposada manca de seriositat, o alguna tendència a suposats excessos, "...aquest tira de veta i visca la Pepa!"
No et sona això?
L'expressió 'Visca la Pepa', Xiruquero, ha anat lligada a la disbauxa i la gresca, potser pel fet que sembla que el tema va generar moltes expectatives, i que es va recuperar i celebrar molt durant els pocs períodes d'una certa llibertat hispànica del segle XIX. La Constitució de 1812 no té cap culpa de tot això, va ser un tema seriós.
Em temo que també els poders dictatorials o autocràtics han contribuït a la identificació de La Pepa amb la disbauxa descontrolada. Mira:
http://es.wikipedia.org/wiki/%C2%A1Viva_la_Pepa!
Fa pensar, la Pepa (constitucional).
Aprofito per felicitar tots els Joseps, Jeps, Peps, Pepes, Josefines, Fines, i com sigui que es digui o li diguin a cadascú...
Doncs jo vull que quedi clar que avui no és Sant Josep Obrer, el fuster. Aquesta festivitat, era al sant del meu pare que va néixer el u de maig i li van poasr el sant del dia i a més es festa a tot el món mundial.
Avui se celebra el sant de l'antiquíssim personatge bíblic Josep Fill de Jacob, que tenia set germans i que per gelosia des seus somnis premonitoris als que el pare feia molt de cas, el van vendre com a esclau als egipcis. Josep, em sembla que de Canaán va treballar com a secretari a la presó i a les ordres de Putifar, el arquitecte del faraó. la dona de putifar va fer veure que Josep l'havia intentar forçar i josep va fugir. Però en va sortir indemne.
No era la primera vegada que li passava a la dona de Putifar.
Bé, és igual. Em vull mostrar indignat perquè fins i tot a missa a Tona el capella Josep Molist Rifà de quaranta cinc anys ha parlat de sant josep coma dia del pare. Un invent de el corte Inglés, i l'esglesia, o millor dit el programa Paraules de vida de Catalunya ràdio ha parlat de no sé quin suposat despertar de vocacions par part d'aquest Josep, l'obrer, en el primers cinc anys de la vida de jesús i per això ho han fet coincidir amb la celebració dels seminaristes.
Sincerament, els de la meva lleva i més antics farieu bé d'acostar-vos un dia missa per veure les bajenades que s'hi diuen i que s'hi fan. L'altre dia llegint l'evangeli, l'altre capellà Pere Devesa va parlar de col·legues
Sí, Teresa, caldria pensar-hi una mica per recuperar una part de la història. Un dia d'una gran tradició, el de Sant Josep.
La dita "Viva la Pepa" ve d'aquell document, i pocs dels que ho diuen ho deuen saber, tampoc. A més, se solia dir en castellà, perquè "Visca la Pepa" no em lliga.
Melindros, ai, quina finesa. Es `portaven als malalts, però ja es va perdent, com bé dius. Però melindrós i melindrosa, que vénen del mateix, sí que es fan servir. He trobat unes pastes, fetes amb els mateixos ingredients però amb una forma més plana i rodona. Són bones i van bé per crema i xocolata.
A més, vaig escriure un conte que es deia "Sucant el melindro", que després va donar títol a un llibre (EdiLiber). Venia dels melindros amb xocolata que servien a la Generalitat per Sant Jordi. Ai... glòries passades. Ara som més amargs.
jajjaajajajajajajajjajja mataos
Encara ara la ballo jo que em dic Josep! Ara resulta que jo vaig neixer... néixer, el 8 de Juny i el 9 és sant Josep d'anchieta (em sembla que s'escriu així) el dia vuit mateix és un sant jaume i jo me n'ha dic també, com també pere.
EL DESAFORTUNAT COMENTARI VENIA AL CAS PER LA PEL·LÍCULA QUE HAVIEN FET ENTRE 2006 EM SEMBLA, I ANY EN QUÈ ES VA MORIR EL MEU PARE I EL 2012, PRECISAMENT (TOT I QUE LA MARE ES VA MORIR EL 2013 I JO JA ERA A mANRESA) AI MARE! QUE VAN FER u na pel·lícula "Josep" que era en realirtat l'obrer que prenia moltes notes i feia resúms
Aclarit?
Publica un comentari a l'entrada