Mones per a tots els gustos

Tot i que hi ha un munt de blogs i webs que recullen refranys i dites sobre Pasqua, n'hi ha dues que havia escoltat molt sovint, de petita, allò de fer pasqua abans de Rams i la de fer les coses de pàsqües a rams.

La primera m'imagino que ha caigut en desús, pel fet que les parelles actuals ja fan gairebé sempre pasqua abans de rams i de vegades no fan ni tan sols rams. Durant la meva joventut el tema era molt mal vist, tot un drama familiar si la pasquada donava resultats evidents i visibles. Les núvies embarassades no es casaven de blanc ni de forma ostentosa i les famílies s'estimaven més un mal casament que un fill bord, com en deien aleshores dels pobres nadons sense pare legal.

El tema va propiciar molta literatura, cara i barata. Allò que aleshores era dramàtic i patètic avui és una anècdota, un record d'èpoques retrògrades. No hi havia, aleshores, prova d'ADN, en cas d'haver existit el tema se'ls hauria complicat molt als embarassadors ja que sembla que hi havia alguna llei, m'imagino que poc utilitzada, segons la qual el culpable de la deshonra s'havia de maridar amb la noia. Malauradament no a tot el món, ni de bon tros, han canviat tant els costums o la moral i fa poc un cas terrible al Marroc rural, va saltar als diaris per a vergonya d'això que en diem la comunitat mundial. Una noia molt jove es va suïcidar pel fet que l'havien obligat a casar-se amb el seu violador. La infanticida, de Víctor Català, és un text horripilant sobre un cas d'aquests, un monòleg esfereïdor que hem pogut veure en teatre més d'una vegada. Hi ha una obreta de Wilde, més amable, en la qual el deshonrador se'n surt escuat, Una dona sense importància. 


En la literatura de patacada i els serials radiofònics el tema ja assolia fites absolutamente disbauxades i lacrimògenes que propiciaven grans embolics familiars i problemes de tota mena. La literatura popular sempre ha begut en les fonts de la realitat vigent, de vegades de forma excessiva i oportunista, fa uns dies en una sèrie d'aquestes catalanes uns investigadors ja incidien en un cas d'aquests d'adopcions il·legals del passat, que ara s'han destapat, moltes de les quals també anaven lligades a allò de les pàsqües i els rams. Em sobta que la gent pensi que això passava abans i que no es pregunti si tot aquest munt d'adopcions internacionals d'avui són, o no, tan normals com semblen. En tot cas, el problema sortirà d'aquí uns anys, potser, i pensarem, com sol passar, com no ens n'havíem adonat. 

A l'escola de monges, quan ja teníem dotze o tretze anys i els temps estaven canviant, alguna pobra monja ens volia parlar de forma realista, sense sortir-se'n, la veritat. Recordo una història moral, probablement un cas real, ens van explicar de forma ben intencionada, sobre una situació viscuda per una noia a la qual el promès va deixar embarassada per, després, no voler-se casar amb ella. La família de la noia va portar el xicot als tribunals i aquest va pagar testimonis falsos per tal que declaressin que també havien estat amb la seva xicota, amb la qual cosa la deshonra es va multiplicar de forma exponencial. 

Avui tot ha canviat molt i bé que es planyen, alguns sectors eglesials, d'aquesta disbauxa sexual que ens aclapara. De tota manera, en un àmbit més innocent, sovint es fa pasqua abans de rams, a causa d'aquesta barrija-barreja escolar dels nostres temps que no suportaria una anàlisi seriosa sobre costums i costumaris. No sé per quins set sous es va posar de moda penjar aquesta pobra vella, la Quaresma, i anar-li tallant potes, als parvularis moderns i laics, evidentment. Això de la Quaresma retallada era ja una tradició obsoleta i, a més, no va ser mai general, fins que va passar a les escoles amb d'altres neotradicions  institucionalitzades com allò del Marrameu torra castanyes de Tots Sants. 

Doncs bé, a les escoles on es fan mones escolars s'acostuma a fer el pastís abans de marxar de vacances, o sigui, a fer, literalment pasqua abans de rams. Avui m'expliquen que les manies higièniques han limitat molt això de fer mones i panellets a escola, per cert. Els temes escolars basats en suposats costums reinventats són estranys i contradictoris, una professora m'explicava fa uns dies que una altra li havia dit que en  estudiar el romànic o el gòtic no es podia dur els infants a visitar espais religiosos, pel fet que a escola hi van nens i nenes de diferents religions i es podia ferir la seva sensibilitat. 


Vaig tenir alguna conversa més o menys surrealista amb companyes mestres, sobretot de parvulari, quan treballava, sobre aquests temes folklòrics, sense sortir-me'n. M'estranya que determinades coses hagin fet fortuna i no n'hagi fet, per exemple, el costum de cantar caramelles escolars, amb alguna excepció. A escola tot va, com a tot arreu, a modes. Ja no entraré en el tema de celebrar solsticis i equinoccis, que també ha tingut el seu èxit en determinats sectors pedagògics iconoclastes.

En la meva època infantil es va començar a introduir el Papa Noel i l'arbre de Nadal, cosa que no agradava gens els mestres d'aleshores, tots ells condicionats per l'ambient eglesial retro de l'època i les circumstàncies. Però no hi va haver res a fer, els costums, per més xarons, foranis o rarets que siguin, acaben imposant la seva dictadura. El Tió també havia estat un costum que, durant la meva infantesa, era ja minoritari i rural, però avui sembla imprescindible i mirall de les nostres essències pàtries, cosa que ha motivat l'aparició d'aquests horribles tions amb cara i barretina, contra els quals ja he escrit en èpoques nadalenques i que sembla que tenen els seus seguidors.

La iconografia de Setmana Santa no es presta a gaire alegries, però en els indrets on les processons són habituals o s'han recuperat en aquests darrers anys fer treballs manuals amb natzarens o vestes també es fa sense problemes a les escoles desacomplexades. S'havia intentat muntar, a l'estil del pessebre, Calvaris, i enguany a Sitges han fet una exposició d'aquests diorames inspirats en l'època i la història de la Passió. Per raons argumentals em temo que la cosa no va rutllar com la del pessebre nadalenc, que també ha conegut alts i baixos.

Hi ha dos refranys castellans que semblen contradictors, estar como unas pascuas/hacer la pascua o hacer las santas pascuas. S'està com unes pasqües quan s'està content i alegre però fer-te la pasqua és fer-te això que en diuen mobbing, més o menys. L'altre dita popular és allò de fer les coses de Pasqües a Rams, o sigui, gairebé mai. Això continua vigent, sempre hi ha aspectes de la nostra vida que anem ajornant, visites que no fem, cartes que no escrivim i gent que voldríem veure més i  la veiem de Pasqües a Rams i, de vegades, ni tan sols per Rams. 

La Mona continua gaudint de bona salut, tot i que ens han piconat amb el tema del seu abaratiment actual per adaptar-se a la crisis i del retorn a les mones barates i tradicionals de briox amb els ous durs enganxats, com si s'haguessin descobert fa quatre dies. Les mones austeres no eren habituals ni durant la meva infantesa autàrquica, la veritat. Eren també, com tantes altres coses, rurals, i la padrina del meu germà ens n'enviava una, des de Santa Pau, la primera que vaig veure d'aquest estil, quan era petita. Una manera d'abaratir la mona es fer-la a casa, és clar, cosa que no agradarà gens al gremi pastisser; la que em regalaven a mi acostumava a ser feta a casa per una tieta meva, i resultava molt reeixida, guarnida amb plomes i algun ou de xocolata d'aquells que duien el pollet a dins. 

Imagino que si per televisió promocionessin la mona autocuinada la gent que ven mones protestaria, de la mateixa manera que protesten els hotelers quan es parla massa del mal temps que farà i la gent, espantada, es queda a casa. Parlar en excés de qualsevol tema provoca alarmisme i mal rotllo, segons com. Però avui es parla en excés de gairebé tota mena de ximpleries o coses sense importància i molt poc de les coses reals que passen al món més enllà del nostre nas i de les quals ens informen en profunditat de pasqües a rams.

Una altra expressió molt pintoresca és allò de dir que quelcom, persona o lloc, sembla una Mona de Pasqua. El Liceu, el seu interior, per exemple, a mi sempre m'ha semblat aquesta mena de pastís excessiu i colorista, xaró i pretensiós. És clar que en dir això ens referim a les mones guarnides i no pas a les austeres, les dels ous durs, elegants i senzilles.  La Mona barroca es guarneix amb ous però també amb figuretes, joguines, representacions lligades al món infantil com ara personatges del cinema, del futbol. 

Això també s'ha complicat pel fet que sembla que enguany s'han de pagar royalties per posar segons qui enxocolotat a dalt del pastís, crec que aquest és un element que ha contribuït al retorn a la senzillesa brioxera. Llàstima, penso que s'hauria de liberalitzar la qüestió en aquestes ocasions amb una mena de generosa llei que regulés l'ús, per exemple, de la imatge de Messi o Víctor Valdés o d'elementes de la inconografia barcelonista sense haver de fer cap mena de despesa, en aquestes ocasions. Hauria de ser una llei universalista, que inclogués tota mena de ninots basats en dibuixos del moment i en les darreres pelis de moda.  Una Mona amb un gran Titànic de xocolata, per exemple, estaria molt bé encara que pogués semblar de mal gust a segons qui, pedagògicament parlant.