Sexe i poder

De vegades fins i tot m'agradaria que algun escàndol amorós fes trontollar el món de la cultureta i de la política catalana. Aquí som molt discrets o, al menys, en tenim fama, però tot plegat resulta fins i tot una mica avorridot. Si se saben coses se saben de forma casual, doncs sempre hi ha algú que coneix algú que coneix algú que coneix al cosí d'un o altre polític, escriptor, pintor, cantant, actor o metge mediàtic. 


Fins i tot quan es parla o s'escriu, per exemple, sobre l'amor fou de Companys per la seva segona esposa, abans de ser esposa, la qual també tenia una història complicada i tèrbola, es comenta tot plegat amb un gran secretisme, que hores d'ara encara no acabo d'entendre. El mateix pel que fa als afers passionals dels nostres joves intel·lectuals exiliats a aquell casalot de Roissy, l'indret on Pauline Réage va situar la seva història eròtico-masoquista, éxit perpinyanesc en la seva versió en cinema, del cinema agosarat de la nostra joventut, tan sols visible, és clar, més enllà dels Pirineus.

Mentrestant, però, corren pel món un munt de brames sobre escriptors, polítics o empresaris que han agafat cobriments de cor a causa d'un excés de viagra, quan eren en companyia d'alguna dama no anònima i d'altres rondalles per a adults encuriosits.  

Els castellans van tenir, fa anys, el tema del senyor Boyer, avui malauradament amb greus problemes de salut, amb la senyora Preysler, tot un crack de la premsa rosa, del consum moderat de bombons  i de les operacions d'estètica però, és clar, tan fina, tan elegant. 

Jo, fa molts anys, de primer no m'ho creia, això de la Preysler i el Boyer, però va resultar que era cert. Fins i tot moltes teles i ràdios van sucar-hi pa, explicant allò de les tècniques filipines amoroses com el carrete i que al senyor economista de culte la dona li havia posat la maleta al passadís, un clàssic. El tema va fer córrer d'altres brames que no eren certes, com ara un afer amorós entre el Felip Gonsàlez i una néta de Franco, afer mai demostrat i que crec que era una mena de llegenda urbana, tot i que no conec ningú d'aquest món de l'alta política i tot és opinió subjectiva. 


De coses rares n'he escoltat moltes i també d'atribucions d'homosexualitat a tota mena de gent, quan la cosa era molt més mal vista que no pas ara. El fet de no admetre aquesta condició, que encara passa en determinats sectors, no fa res més que motivar més xerrameca mentre que quan ja se sap sovint no passa res de res, en una època en la qual estem, com qui diu, curats d'espants. També havia sentit a dir, per exemple, coses com ara que la Bàrbara Rey era un home, això abans la dama no demostrés amb la seva fillada que d'home, a banda de la veu rogallosa, no en tenia res.

Al capdavall, amb qui més s'han ficat en temes amorosos, en aquests darrers anys, és amb el rei, que ja de jove tenia fama de convidar al seu iot, bribón, un nom que ja sembla predestinat a la picardia, actrius sexis de l'època com ara Victoria Vera o la mateixa Bàrbara Rey que en alguna ocasió va amenaçar amb dir-ho tot sense, pero, complir les nostres expectatives d'accés als coneixements reservats. 


De vegades, com en tot, hi ha més pa que formatge però és cert que fa anys unes revistes franceses van publicar alguna cosa sobre un amor més sòlid i constant, adulterí, del monarca, i aviat van fer moixoni sense que la cosa s'escampés pels nostres verals més enlla del boca-orella. 

Els anglesos també eren molt discrets amb els reis, prínceps i polítics fins que ho van deixar de ser. En canvi, els francesos sempre han tingut fama de fer-ne més aviat, bandera, dels afers sexuals d'alta volada. La cosa ja ve de lluny, Lluís XIV i Lluís XV van ser el novamàs, comparats amb els peninsulars de l'època, que eren molt més moderats, descomptant, però, a Felip IV. Curiosament el pobre Lluís XVI, que era molt menys agosarat i que només gaudia fent bricolatge va acabar, com és sabut, molt malament.

Aviso, en aquest post no entro en cap tema polític ni moral, sinó tan sols en la pura i dura tafaneria de perruqueria. A França van tenir un president que va morir durant una felació, segons es diu, cosa que, de tota manera, mai no s'ha comprovat amb certesa. El lloc de l'acció tant se situa al propi despatx com en un bordell i el deus ex machina va ser una dama molt singular, Marguerite Steinheil. 

Aquesta dama, de casa bona, es va casar amb un pintor remarcable, va tenir molts amics de categoria i després de l'afer amb el president Faure va estar embolicada en el negre esdeveniment dels assassinats de la seva madrastra i el seu marit. Les proves la incriminaven i tot plegat va ser força escandalós però se'n va sortir molt bé que no hi ha res com comptar amb  bons padrins, bons amants i bons coneguts, quan les coses van mal dades. Encara va tenir temps d'anar a viure a Londres i casar-se amb un noble. Va morir de vella, l'any 1954 i per a més tafaneria retrospectiva podeu contemplar-la en el seu casament anglès, gràcies als arxius de la casa Pathé. Tot un exemple de supervivència i habilitat política en el sentit més tèrbol de la paraula.

A la gent normaleta de vegades ens agrada constatar el molt vici ocult que existeix en les altes esferes de la societat, tot i que avui ja res no és tan alt ni llunyà com abans. La gent gran del meu temps jove considerava que els pitjors vicis es donaven en els dos extrems de la societat, a dalt de tot i a baix de tot, o sigui, en la realesa i l'aristocràcia o  la gran burgesia i en les barraques de Vallmitjana i els cataus del Barri Xino. La veritat és que les capes intermitges també tenen els seus pecats, més o menys ocults, pero existeix una tendència tradicional entre la petita burgesia, la menestralia i l'obrerisme qualificat vers el victorianisme sociològic i allò del pecat amagat és mig perdonat. L'ocultació oficial de certes coses ha fert que fets com ara les morts de Mayerling encara facin vessar molta tinta i es prestin a un gran nombre d'interpretacions novel·lesques, fins i tot esotèriques.

El tema dona per molt, Alfons XII i Alfons XIII, els Kennedy, Clinton, Caterina la Gran, Profumo, Felip d'Edimburg. De tota manera en aquestes altes capes també hi ha hagut gent molt seriosa pel que fa aquests temes, amant de la família i de les normes convencionals de comportament. Moltes vegades han estat aquests personatges més monògams i una mica ensopits els menys apreciats per la posteritat.

Pel que fa a la França pecadora, el president actual a qui, com a molts homes baixets, sembla que li agrada portar al costat dames de bandera, expliquen les revistes que va prendre la dona a un bon amic, al casament del qual havia anat no sé si fins i tot a fer de padrí. La dona era l'anterior a l'actual, evidentment, aquesta Cecile que té arrels musicals hispàniques. 

La seva rival en les anteriors eleccions, Segolène, la socialista, havia tingut quatre fills, per la qual cosa, a més de la condició de mare soltera, segur que té descomptes i compta amb un gran nombre d'ajudes públiques, amb un senyor que ara serà candidat, Hollande, i qui també segons expliquen va prendre la dona a un amic, amb la família del qual sortien plegats de càmping. Això de prendre és relatiu, és clar, i podríem dir que tots dos s'hi devien posar bé, aquestes coses passen fins i tot al meu barri, parelles que surten juntes i tot plegat acaba com acaba. 


Jo crec que en el fons a Sarkozy li deuen agradar les senyores rodonetes i més casolanes, maternals però autoritàries, com la Merkel, de qui diuen que va haver d'avisar-lo per tal que no la grapegés afectuosament amb insistència gavatxa, que ja se sap que en aquell país són molt petonejadors. Però, és clar, llueix molt més portar al costat una model de categoria que no pas una matrona madura i ferma.

Avui ja no cal guardar tant les aparences, en el món occidental, pel que fa a la moral. Però guardar les aparences pel que fa al prestigi personal i sexual encara té un pes i en això compta molt, encara, per als senyors, lluir d'esposa de bon veure, si pot ser, però, que també sigui políticament discreta i es limiti al seu paper de pitxer formós. Pocs homes públics en assolir fama, categoria o diners continuen amb la primera dona, normalment la canvien per una de més jove, només cal observar l'entorn i meditar sobre la qüestió. Amb diners i poder tot és molt més fàcil, evidentment. Fins i tot pots passar una pensió sucosa a l'ex-dona i col·locar els fills del matrimoni que sigui en un bon endoll, fet que contribueix a la pau social i a esmicolar possibles revenges de la part abandonada.

Les senyores espavilades i de bon veure, amb una bona intel·ligència pràctica, saben de les febleses masculines i de la vanitat que rumbegen molts senyors i se n'aprofiten. Un crack del tema és aquest senyor  DSK, a qui va ser tan fàcil, segons la meva opinió, parar una trampa americana pel fet que ja en coneixien les febleses eròtiques i fins i tot sembla que el van avisar, que anés amb compte, que allò no era la França desacomplexada sinó un altre món.

Tot plegat no tindria cap mena d'importància si no fos que sovint els polítics enamorats es paguen les despeses amb calerons públics o reciclats, és clar. Pel que fa als mortals humils que tan sols esbrinem aquests móns escandalosos que avui ja gairebé ni escandalitzen, a la perruqueria de la cantonada mentre esperem per a reciclar-nos, com deien les veïnes, 'para ser mujer pública y no ganar nada, vale más ser mujer honrada'. 

La cosa francesa promet, car ja hi ha hagut alguna tensió provocada per l'actual companya d'Hollande, que és una periodista molt influent, senyora de rompe y rasga, i la primera dama actual, l'admirada i desitjada Carla Bruni. Uf, quantes coses que no sabem, ni sabrem!