En el post anterior lloava la magnífica pel·lícula del professor Lazhar però he de dir que hi ha una escena breu que no em va agradar o que, al menys, em va sorprendre. És quan l'alumne d'origen musulmà se li dirigeix, m'imagino que en àrab, i el professor el corregeix: aquí, en francès, li diu.
A casa nostra aquestes actituds van ser malauradament freqüents en d'altres èpoques i sempre les he rebutjat, fins i tot quan els dogmàtics de la immersió gairebé ens prohibien dir a escola quelcom que no fos en català, als nens i nenes que arribaven de països llatins.
Quan feia les pràctiques de magisteri em trobava una mestra a l'autobús, catalana, que em parlava en català fins arribar a escola. Tan sols passar la llinda, com si li haguessin canviat el xip no se li escapava ni un mot en aquesta llengua. Vaig saber després que hi havia una llei que ho prohibia, encara vigent, tot i que ni tan sols les monges de quan jo era petita la seguien de forma dogmàtica, la veritat. És clar que allò era l'Escuela Aneja, poca broma.
El francès ha estat una llengua de vocació centralista a partir de la Revolució. Se'n va fer bandera ideològica i la resta van ser patuès, com és sabut. L'alfabetització republicana va comportar aquesta mena de coses que a Espanya es van copiar malament i de forma ineficaç i destralera. Encara més, sovint des de visions que en podem dir de dretes. I no precisament de les dretes civilitzades.
Hi ha qui es pren les metodologies didàctiques com un dogma inalterable. He conegut mestres d'aquest tipus. Quan una doctrina pedagògica esdevé dogma de fe, anem malament. Encara més quan oblida la realitat del contacte humà o de l'escalfor afectiva inherent a la vida quotidiana.
Estic llegint La extraña derrota, de Marc Bloch. Bloch va ser un home admirable per molts motius, d'un gran patriotisme francòfon i d'una dedicació al seu país que li va costar la vida, en mans de la terrible Gestapo. De tota manera, amb tot el respecte i admiració que li tinc, avui, des de la perspectiva del present, aquestes dedicacions absolutes em sobten una mica, com també això de deixar la dona i els sis fills per tal d'anar a servir la pàtria de forma voluntària. Eren altres temps, de més fe en les causes.
Probablement Bloch també era partidari de la unificació lingüística feta al seu país. Era, a més, jueu, aspecte que comenta en el llibre, manifestant que no creu en races ni en aquesta mena d'etiquetes, que són un accident vital més, però que tan sols es manifesta com a jueu davant d'un antisemita. En un context menys dramàtic jo, que sóc molt poc patriota i no deixaria mai de mai la meva família per tal d'anar a combatre els enemics de la Catalunya oprimida, sovint penso això mateix quan escolto manifestacions anticatalanistes viscerals pels estranys móns que ens envolten.
6 comentaris:
Són complexos aquests mecanismes, però és evident que qui posa més pals a les rodes són els que parlen d'igualtat, en aquests afers. Igualtat no vol dir ser tots iguals, sinó tenir els mateixos drets. I aquesta distinció, obvia d'altra banda, molta gent no la sap fer perquè, és clar, gestionar diferències és infinitament més complicat. No sé pas si aniria a matar ningú per res, però ja t'asseguro que no em deixaria matar tampoc. Els dogmatismes, però, em fan moooolta al·lèrgia i no hi ha antihistamínics per aquesta.
Júlia, respecte l'escena que comentes, el que passa és que l'alumne pretèn fer un comentari còmplice i burleta en àrab aprofitant que els seus companys no l'entendran. Jo veig bé que el mestre li pari els peus.
Clídice, és que vivim uns temps on sembla que hi ha un retorn als extrems, al menys en les intencions. Tot i que em sembla que a l'hora de la veritat pocs anirien 'al monte'.
Sí, Allau, ja m'ho imagino, però em va sobtar això de 'aquí, en francès', la veritat.
Doncs jo penso que si hagués fet el comentari en llatí hagués colat!
Possiblement, Anònim. Pobre llatí!
Publica un comentari a l'entrada