Èxits il·legítims, llimacs i incondicionals

Hi ha una mena de joc de paraules que en el camp de la política escolto de tant en tant aquests darrers temps: incidir en la diferència entre allò que és clarament il·legal i allò que és il·legítim. Al diccionari trobo que quelcom il·legítim és no legítim i que legítim és el següent:

legítim -a 

1 adj. [LC] [DR] Fundat en dret, vàlid perquè és conforme a llei, als principis acceptats. Govern legítim. Monarca legítim. En defensa legítima. 

2 adj. [LC] Genuí, no fals. Un raonament legítim. Una conseqüència legítima. Inscripcions legítimes.

En això de les paraules, com vaig constatar en fer referència al terme amistat i, també fa poc amb el mot demagògic, cadascú en fa una interpretació d'acord amb el que vol argumentar. De fet, en molts contextos il·legal i il·legítim podrien ser, gairebé sinònims. L'arribada al poder del tripartit va ser rebuda per determinats sectors com quelcom que era legal però no era legítim, per exemple. A efectes pràctics crec que hem d'acceptar allò que no és il·legal, ens agradi o no, malgrat que en això hi tenen molt de pes els valors i dogmes personals de cadascú.

Ahir, en fullejar virtualment el diari del dia de la meva primera comunió em vaig trobar, a les pàgines d'espectacles, amb un article del crític Castán Palomar, un bon crític de l'època l'aportació del qual es recull a l'excel·lent Enciclopèdia Aragonesa, consultable a la xarxa. El senyor Castán no va excel·lir tant en d'altres aspectes professionals,  com ara el de realitzador de cinema o el de novel·lista. Va publicar una antologia de poetes aragonesos molt interessant i algunes biografies, com ara una de Goya. L'article del diari que comento porta per títol, precisament, Hay 'grandes éxitos' que son ilegítimos i fa referència al món teatral sense mencionar, però, obres concretes.

El senyor Castán es plany, en aquell diari de la meva infantesa, de com es presenten, d'entrada, com a grans èxits, obres de teatre acabadetes d'estrenar quan, com és sabut i com ell mateix explica, a l'estrena hi va un públic fidel, de franc, convidat i format per un gran nombre d'incondicionals que aplaudeixen sempre per educació. La gent llegeix que allò és un gran èxit i ha rebut un gran nombre d'aplaudiments, va al teatre i en surt absolutament decebut. Castán diu, amb molt bon criteri, que l'únic èxit del qual et pots refiar és el de la durada en el cartell de l'obra a causa de la bona acollida d'aquells que, això sí, paguen per anar-la a veure.

Precisament fa uns dies em vaig ensopegar a les Memòries de Josep Maria de Sagarra amb una sucosa anècdota que té molts punts de contacte amb les reflexions de Castán. Ignasi Iglésias havia estrenat al teatre Novetats la comèdia Foc Nou que havia tingut molt poc èxit de públic. L'empresari va reforçar la propaganda fent escriure als diaris que hi anava un munt de gent i que cada dia omplien. Francesc Pujols va escriure en un diari satíric, possiblement el Papitu, una nota dedicada a la posteritat, com remarca Sagarra, que deia:

             Perquè en un temps futur els ciutadans de Barcelona que encara han de néixer no puguin pensar mai que els ciutadans d'avui dia érem una colla d'ases, faig constar que això d'acabar el paper en les representacions de 'Foc Nou' és mera filfa, i manifesto que, a veure una comèdia tan desgraciada, en realitat no hi va ningú.

El paper fa referència a les entrades. Iglésias va llegir el comentari i és va enfadar d'allò més, tot i que l'escrit no anava firmat va sospitar amb raó que era de Pujols i va deixar-li una carta a la porteria de l'Ateneu. Pujols anavam quan la va llegir acompanyat de Cirici Ventalló, un periodista, a qui va deixar llegir la nota, que deia així:

             Sr. Francesc Pujols,

Em pensava que éreu un poeta i resulta que sou un llimac. 

                                                 Ignasi Iglésias.

Cirici Ventalló li va aconsellar que no en fes cas, a ell Sol i Ortega li havia escrit també, en una ocasió, Cirici, es usted una inmunda sabandija.

Avui les obres de teatre topen amb moltes més dificultats i com que hi ha pocs teatres i pocs empresaris arriscats de vegades han de plegar quan tenen èxit i aguantar quan no en tenen. La subvencionitis i les funcions per a masses escolars o jubilades han fet molt de mal a l'art de Talia. Ara molts del sector es queixen de les retallades i comenten que s'hauran d'apujar els preus i tot això. El que haurien de fer és aconseguir que tothom pagués un preu raonable, sense rebaixes ni rebaixetes per un motiu o un altre i sense regalets als amics, que tots sabem que hi ha qui sempre va al teiatru de gorra. 

Per altra banda, no tan sols passa en el teatre això que ens facin passar garses per perdius, avui la veu de l'èxit no la té el públic sinó els crítics experts o els gurús dels mitjans televisius. Com en el tema de la literatura. Normalment la majoria són persones molt respectables però a sou de mitjans de comunicació, hi ha llibres o obres de teatre que mereixen molt poc espai als mitjans i d'altres que, no saps com,  tenen una promoció assegurada i abassegadora. Autors i autores que, de cop i volta, com sorgits del no res, obtenen una atenció molt sospitosa, per exemple.

De vegades hi ha gent que em lloa llibres avorridíssims o senzillament dolents, oh, aquest diari en parla molt bé i a la tele van dir que tal i qual.  En la intimitat molts t'admeten que no l'han pogut acabar, que era un rotllo i que planyen els més de vint euros que s'hi han gastat. En públic tenim tots la síndrome d'allò del vestit de l'emperador i no gosem dir res contundent en contra dels experts i entesos de prestigi. Pel que fa al teatre i al cinema, el mateix. Fa poc vaig sortir de veure una llarga i lloada obra de teatre que se'm va fer força pesadeta i al metro ho anàvem comentant, unes altres persones, que també sortien del teatre, ens van donar la raó. És clar que el més habitual és no llegir excessives lloances ni condemnes definitives, és més habitual nedar i guardar la roba, per si un cas. En tems de poca feina no saps mai de qui t'has de refiar o de qui s'hauran de refiar els teus parents.

Gent desacomplexada com Pujols no és habitual avui ni potser ho era en aquella època, al capdavall no firmava amb el seu nom, pel que llegeixo. I sovint es pot ser molt agosarat amb aquells que no coneixes però no ho pots ser tant amb els amics i coneguts, encara menys amb els patrons i empresaris molts dels quals, avui, a més a més ens paguen amb els dinerons de tots ja que són polítics.

Què malgrat tot plegat hi ha qui no es refia de la versió oficial i experta i intenta jutjar per ell mateix el que va a veure o el que llegeix? Què hi ha qui és capaç de manifestar quan sigui i com sigui el seu rebuig o el seu entusiasme desacomplexat? Què hi ha llibres i obres de teatre o pel·lícules que han tingut èxits inesperats gràcies al suport popular i al boca-orella? Evidentment, hi ha de tot, i les generalitzacions sempre són injustes. Però, en general, podríem fer un estudi acurat de les promocions que es van fer de determinats llibres abans de Sant Jordi i dels llibres que es van vendre més després i segurament hi trobaríem moltes coincidències.  Per posar un exemple recent.

També admeto que som en un temps de febles excessos, aquelles picades de peus, xiulets i escridassades que es donaven en l'època d'Iglésias han passat, de moment, a la història. Ens hem moderat, potser massa i tot. O potser és que el teatre de veritat ja no es fa als escenaris convencionals sinó en molts altres indrets.