El 13 de maig de 1956 també era diumenge

L'any 1956, tal dia com avui, també era diumenge. Vaig fer la comunió aquell dia, tot un esdeveniment de l'època en la qual la seva celebració era, evidentment, obligatòria. Les comunions, a escola, com que hi havia força candidates, es realitzaven en dues tandes. Unes alumnes la vam fer el dia 13 i unes altres el dia 20.

Recordo poques coses d'aquella època més enllà dels nervis pertinents, el fet lamentable que em vaig tacar el vestit amb xocolata desfeta i algunes visites a parents, a més de l'inevitable retrat d'estudi modest que em van fer en un retratista del carrer Nou. La celebració, fins i tot en un barri senzillet com el meu, comportava tot un temps de preparació escolar durant el qual assistíem a una mena de catequesi complementària que ens impartia una monja que em provocava un gran respecte, la Madre Camila. Durant uns dies també realitzàvem assaigs generals a l'església, poca broma. 

El dinar o berenar es feia a les cases, inquibint la gent com es podia als menjadors. Rebies algun regalet i tenies la sensació lamentable que ja anaves deixant enrere la infantesa i que a partir d'ara et demanarien responsabilitats més aprofundides. El vestit ens el tornàvem a posar per la processó de Corpus, que a la meva escola la celebraven per Sant Pere. En aquella època d'escassedat es feien moltes francesilles per tal de celebrar les comunions amb un mínim de digne luxe casolà.

Com que de petit el món ets tu ignorava quina mena de coses s'esdevenien al meu voltant en aquell moment. Consultant La Vanguardia veig que passàvem molta calor, més o menys la mateixa que ens ha fet darrerament i és que això del temps va i ve i es repeteix i sempre ens diuen que el que passa en el present és quelcom extraordinari. Aquell any 1956, a l'hivern havíem passat molt de fred, va ser un any amb unes gelades molt importants que van deixar a la memòria imprecisa dels qui les vam patir la sensació de què abans feia més fred, tema recurrent en les converses meteorològiques.

Al cinema del barri, al Condal, feien aquells dies Las aventuras de Edmundo Dantés, una de tantes versions del comte de Montecristo, protagonitzada per Jean Marais i avui difícil de veure. D'estrena, una de les més remarcables era El temible burlón, amb un Lancaster jovenet que encara no podia ni somniar que seria Fabrizi de Salina i excel·lia fent acrobàcies. A un altre cinema proper, l'Amèrica, avui una casa de pisos, hi passaven Escuela de sirenas i El príncipe valiente. Com que era diumenge Radio Nacional de España, a la nit, emetia el seu famós Radio Teatro i aquell dia donaven Crimen perfecto. La Guía del Radioescucha del diari només informava, encara, dels programes de la ràdio Nacional.

Es percebia una gairebé imperceptible apertura, a casa nostra i a la URSS. Tot i amb això el diari s'obre amb un llarg i detallat reportatge sobre un homenatge a Pio XII que feien al Santiago Bernabeu. També hi havia la final de la Copa Davis, per exemple. I les fotografies de portada mostraven la visita a Espanya dels inefables prínceps de Mónaco. Del Arco fins i tot entrevistava un economista i també li preguntava subtilment pels canvis russos en economia. El govern era el setè franquista, amb noms tan coneguts com Carrero Blanco, Martín-Artajo, Arias Salgado i alguns altres que no han passat a la història en cap sentit. Es va considerar una mena de pre-govern d'estabilització però fins a finals dels cinquanta la cosa no acabaria d'arrodonir-se.


El dia 13 de maig és també el dia de la Mare de Déu de Fàtima que s'havia aparegut a uns pastorets en tal dia però de l'any 1917, per primera vegada. Aquesta Mare de Déu va estar molt relacionada amb el malèvol comunisme, es parlava d'uns sobres secrets sobre el tema, amb profecies sucoses, custodiats per no sé qui, i s'assegurava que havia promès als pastorets que quan totes les famílies catòliques resessin el rosari en família els soviets es convertirien. No sé si la caiguda del mur de Berlín té a veure amb tot això, en tot cas, no s'ha divulgat.


A Rússia no eren tan dolents com ens deien però tampoc tan bons i feliços com ens dirien els altres. Aquell mateix dia de la meva comunió se suicidava en aquell país un escriptor, Aleksandr Aleksándrovich Fadéyev, avorrit, alcoholitzat i amargat. Ell tampoc no havia estat un angelet, sinó un estalinista convençut i practicant, i va ser més aviat el govern de Nikita Jrushchov el que li va amargar la vida. No és fàcil trobar els seus llibres per aquí, actualment. Va deixar una nota de comiat que va ser censurada fins al temps de la Perestroika, criticant durament la política cultural de l'època.


També aquell any, pel maig, es va celebrar la primera convocatòria d'Eurovisió, amb la participació de set països. Ni ens vam assabentar, ja que encara no érem europeus ni tan sols musicalment, ni recordo la cançó guanyadora, la veritat, que era suïssa i que la cantava Lys Assia. Aquesta dama coratjosa, molt coneguda per aquells verals, va anar dues vegades  més a Eurovisió. Enguany, amb vuitanta-cinc anys, ha tingut el valor de tornar-se a presentar a la pre-selecció del seu país, però ha quedat segona, què hi farem. Està velleta però la veu la té molt bé, extraordinària, diria jo.


El 1956 acabaria amb fets dramàtics, com ara la invasió d'Hungria per part dels russos, que ja començaria a mostrar als convençuts que el paradís comunista no era ben bé el que volien creure,  i que produiria tres mil morts en els fets i més de vint mil a causa de la repressió posterior. Hungria, com Espanya, va estar sotmesa als interessos de les grans potències en acabar la guerra mundial, en lloc de poder recuperar cap tipus de democràcia. Els fets d'Hungria van donar peixet al règim franquista per reblar al clau sobre les maldats del comunisme i van ser minimitzats de forma absurda pels comunistes  clandestins de Ràdio Pirenaica. I és que sovint les veritables víctimes són aquelles que reben per totes bandes, passi el que passi.


També vam poder gaudir d'esdeveniments esperançadors, aparentment frívols, com ara l'inici de les emissions de televisió hispàniques. Ens agradi o no, i tot i que la majoria vam trigar a tenir televisió al menjador de casa, el nostre món no va tornar a ser el mateix després d'aquella invasió mediàtica.

Sembla mentida les moltes coses que passen mentre vius, sense que no t'adonis de la seva transcendència fins que han passat. És ben estrany.