Napoleó tenia cent soldats

La bonne politique est de faire croire aux peuples qu’ils sont libres.

Les hommes sont comme les chiffres: ils n'acquierent de valeur que par leur position.

Qu’est-ce qui a fait la Révolution? La vanité. La liberté n’a été qu’un prétexte.

Napoléon Bonaparte (1769-1821)

Severiana tenía su cama en la alcoba interior, y la sala primera estaba destinada a recibir visitas, como lo declaraban el relativo lujo de la cómoda, las sillas de Vitoria nuevecitas, el sofá de lo mismo, la mesa con cubierta de hule, el cuadrito de los dos corazones amantes, el de la Numancia en mar de musgo, los retratos de militares cuñados de Severiana, la estera de esparto flamante y sin ningún agujero, de empleitas rojas y amarillas, y en fin, las laminotas que recientemente habían sido adquiridas en el Rastro por una bicoca. Eran excelentes grabados ya pasados de moda, el papel viejo y con manchas de humedad, los marcos de caoba, y representaban asuntos que nada tenían de español, por cierto, las batallas de Napoleón I, reproducidas de los un tiempo célebres retratos de Horacio Vernet y el barón Gros. ¿Quién no ha visto el Napoleón en Eylau, y en Jena, el Bonaparte en Arcola, la apoteosis de Austerlitz y la Despedida de Fontainebleau?

(Benito Pérez Galdós, 'Fortunata y Jacinta')

Avui fa anys, cent noranta-u, que va morir Napoleó a l'illa de Santa Elena. Fa uns dies veia un reportatge per televisió sobre la seva darrera residència, que sembla que precisa d'una rehabilitació urgent. L'estat francès ha tingut una gran habilitat per rellegir tots els seus mites i fets històrics i per fagocitar-los de forma adient, com en el cas d'aquest senyor, que va portar Europa al desastre i, en canvi, és considerat tot un heroi militar i fins i tot polític.

No fem el mateix a Espanya, en general, ni a Catalunya en particular. Potser és saludable que sigui així. Els segles XIX i XX han estat lamentables per a la pell de brau, però si gratéssim en les històries dels veïns ens n'adonaríem que no hi ha un pam de net, el que passa és que han sabut reescriure millor les misèries. 

Napoleó, com a personatge, té el seu atractiu, no ho negaré. Les imatges ens el mostren de jove i de gran, fatxenda, segur d'ell mateix, amb un cert atractiu viril. Per a més mitificació el va interpretar Marlon Brando, que hi tenia una retirada, a Desiré, una pel·lícula molt agradable de la meva joventut. 

Com sol passar amb molts grans personatges nacionalistes, ni tan sols era un francès del tot, era un cors, gairebé un italià. Va ser un geni? No m'agrada la paraula 'geni', serveix per a tota mena de personatges i em sembla sempre exagerada. Algú pot semblar un geni en una època determinada i amb els anys acaba situant-se, amb nous estudis, en una mediocritat amarada d'intel·ligència pràctica. 

González Ledesma té una novel·la que es diu Los Napoleones i no és policíaca on defensa la tesi que la guerra civil no la van guanyar ni les dretes ni les esquerres sino els napoleons, o sigui, els espavilats.  Una cosa semblant va fer Mercedes Salisachs a La gangrena. Fa anys vaig veure una pel·lícula alemanya que llegia la història en el mateix sentit, Nosotros, los niños prodigio.Els espavilats tenen una gran habilitat per canviar de jaqueta i ser al lloc oportú en el moment adient. Més espavilat que Napoleó, qui no va saber gestionar la seva megalomania, va ser Talleyrand, evidentment. 

En un context afortunadament menys tràgic hem pogut comprovar al llarg de la vida com els espavilats són els que remenen les cireres. A dalt de tot dels poders culturals, polítics, sindicals, no hi acostumen a arribar els millors sinó els espavilats. El que passa és que quan tenen poder els mirem amb una certa admiració i els atribuïm un valor que sovint no tenen. Hi ha qui a més d'espavilat i ambiciós té una certa grapa i bona intenció, és clar. Són els qui aprofiten el seu poder per fer quelcom una mica positiu i que són capaços de cercar gent adient que els faci la feina i els aconselli. Napoleó, en certa manera, era d'aquests, va portar al desastre molta gent a causa de la seva ambició però volia exportar els valors republicants tot i ser emperador, coses rares de la història.

Això val per a tot, fins i tot per a cuiners, escriptors, paletes i perruquers. Una vegada enlairat, sigui en el context que sigui, totes et ponen. Pot ser que el geni algun dia caigui de l'escambell i aleshores la truita es girarà, és clar. El perill dels triomfadors és que arriben a creure's invencibles i imprescindibles, sovint no saben aturar-se a temps i, a més, esclafen a la força o de forma diplomàtica tots aquells que els poden fer ombra.

Fa temps escoltava un escriptor comentar la mediocritat dels nostres líders polítics d'avui i d'ahir, i precisament va mencionar Napoleó, incidint en el fet que tenia una certa grandesa. Jo crec que no és així sinó que el que ha tingut és una bona lectura històrica, una adient mitificació, tema en el qual el país veí excel·leix. Per coses més o menys encertades que fes, la seva ambició va portar a la mort molta gent. Les guerres napoleóniques, a més, van ser una de les grans causes responsables de l'extensió de la tuberculosi durant el segle XIX i part del XX. Vindrien nous desastres, és veritat. 

Per arribar al poder, al poder que sigui, fa falta un grau important d'ambició, altrament és fàcil cremar-se en dos dies o en uns quants anys. És així, agradi o no, i també va bé una dosi de carisma, tot i que el carisma es pot treballar amb la pràctica malgrat que quod natura non dat, Salmantica non praestat. La sort, l'atzar i l'oportunitat també compten, Napoleó creia molt en la sort i la sort en algun moment li va fallar.

Galdós, a Fortunata y Jacinta introdueix algunes referències en el seu to irònic, a Napoleó, com ara quan descriu els gravats penjats en una cambra on acabarà per finar Mauricia, la Dura, alcoholitzada i que en els seus darrers dies recorda a Napoleó, però al Napoleó de Santa Elena, vençut i malalt. I és que la mort ens iguala tots, al capdavall, això sí, a la baixa.