Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Napoleó. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Napoleó. Mostrar tots els missatges

25.11.23

NAPOLEÓ TENIA CENT SOLDATS I MOLTES ASPIRACIONS

 


Vaig anar a veure Napoleó amb la colla de Tot Història. El motiu principal va ser el de poder gaudir d'una estona en bona companyia, sopar i xerrar. Altrament no se pas si hi hauria anat. No connecto amb Ridley Scott i això no vol dir que algunes pelis seves no m'hagin fet el pes, ep. En aquest cas em temia el que em vaig trobar, batalles a dojo i, pel mig, el que menys m'esperava, una interpretació sui gèneres de la relació del personatge amb Josefina, amb unes escenes amoroses que de tant espontànies i grolleres freguen el ridícul. Hi ha qui em diu que el problema és que la versió sencera ha de durar quatre hores i ens la penjaran en una plataforma, vade retro, Satanàs. Per altra banda cada dia m'anguniegen més les pel·lícules 'de guerres', antigues i modernes.

Avui he estat llegint crítiques per a tots els gustos, bones, mig bones, dolentes, bones amb reserves, i certa unanimitat sobre el tema de l'elecció del protagonista i del retrat que fa de l'emperador, fent cara de pòquer -o de jòquer- tota l'estona.  Tot i que també hi ha qui lloa el fet de què ens trobem amb un senyor feble, un bon jan triat pel destí, heroi gairebé per accident. No demano al cinema ni a la literatura versemblança ni veritat històrica. Si n'hi ha, tampoc fa nosa, però no cal. Napoleó té al damunt tanta literatura, tanta mitologia, tanta llegenda i tantes interpretacions que cercar l'home darrera del personatge és una tasca inútil i sobrera.

Un dels temes de debat que va sorgir a l'improvisada tertúlia del sopar va ser allò de sí els homes rellevants fan la història o és la història la que els fa, si es troben en el lloc oportú quan toca i ho saben aprofitar. Jo ja no crec en grans homes i les guerres i batalletes me les miro amb angoixa i sense cap tipus d'admiració tot i que admeto que el personatge era un gran estratega militar i que alguna cosa devia tenir, com tants altres, per arrossegar la gent cap a la tragèdia, la destrucció i les glòries pàtries gavatxes. Diuen que era un gran propagandista d'ell mateix, i també dels valors revolucionaris adaptats, cosa que a la peli no es percep gaire.

França ha estat molt hàbil a l'hora de reconvertir fets i personatges i embolcallar-los de forma adient a això que en diuen xauvinisme. La pel·lícula no ha agradat a França, sembla, encara els va agradar menys Camins de glòria, que van tenir reprimida durant uns quants anys. Mentre el Phoenix, tan admirat en d'altres casos, s'ha endut quns quants pals, la 'noia', Vanessa Kirby, aplega admiracions i potser l'oscaritzaran, cosa que tampoc no vol dir res. De fet ells dos 'son' la pel·lícula, per la qual desfilen un munt de secundaris dels quals n'arribem a saber poca cosa, alguns dels quals interpretats per actors i actrius remarcables que tot just diuen quatre coses si els deixen.

Napoleó potser no hauria estat tan popular si s'hagues dit Pepet, el nom, en aquest cas, el va afavorir, no és un nom corrent. Ha estat objecte d'estudis, interpretacions, biografies, sovint magnificat però, en ocasions, també ridiculitzat. Als acudits políticament incorrectes avui, de quan era petita, sempre sortien manicomis amb bojos que es creien Napoleó. És un personatge senzill de dibuixar o de generar una disfressa convincent, amb aquell barret emblemàtic i la mà a dins de la jaqueta, gest que, per cert, la pel·lícula actual defuig. No venia del no res, era d'una bona casa, amb pare independentista cors, en els inicis. Diuen que la mare no va voler parlar mai francès. Malgrat això la família era ben bé un clan.

El seu nom es va escampar fins i tot entre els infants, durant dècades, amb cantarelles, facècies i cançonetes. El poder exerceix fascinació i Napoleó en va exercir molta i encara dura. Considerant el resultat final de la seva època, tot i admetent les coses interessants que va endegar, en un altre país en quedaria molt mal record, si es pensa en el gran nombre de morts que va generar. A la peli donen xifres però no s'entra en danys col·laterals o en l'extensió brutal de malalties, tuberculosi inclosa, a causa de les guerres, que van contribuir a una mortalitat juvenil i infantil terrible. 

A Galdós ens ensopeguem sovint amb el personatge, els Episodios nacionales son una mina menys valorada del que caldria. Guerra i Pau, avui amb nova reedició en català, és una altra font important a l'hora d'entendre, no tan sols a Napoleó, sinó la gran valoració del mon militar que hi havia fins fa, com qui diu, quatre dies. A Fortunata i Jacinta un personatge tan interessant i terrible com Mauricia, la Dura, retira molta a Napoleó, sobretot en el llit de mort. La pel·lícula ni menciona Espanya, on Napoleó va patir la seva primera gran derrota, més humiliant en venir d'un país poc considerat, encara ara, per molta gent, fins i tot pels que hi vivim, en molts casos. Potser ens hauria anat millor sí el germà de Napoléo, Josep, no hagués estat tan vilipendiat pel poble i per gairebé tothom. Però a ningú no li agrada que l'eduquin a la força.

L'època napoleònica beu de forma inevitable en la també molt mitificada Revolució Francesa, n'és la continuació, i a Espanya ens connecta amb personatges com Goya, que haurà d'acabar per anar a viure al país veí. Un dels llibres de ficció que amb més grapa ha reflectit aquell mon és Volaverunt, de Larreta, pel meu gust. Malauradament en van fer una mena d'adaptació absurda i xarona, en cinema, que no té res a veure amb l'original. 

Les glòries napoleòniques van fomentar aquell Segon Imperi pel qual la història de França intenta passar per alt. Napoleó III no tenia carisma però va anar fent gràcies a la seva nissaga, encara que fos de forma col·lateral, i es va embrancar en la guerra franco-prusiana perquè, encara que no agradi recordar-ho 'el poble li demanava'. Per sort va poder salvar la vida, ell i l'Eugenia de Montijo, es van retirar a Anglaterra i van perdre un fill de molt mala manera, un noi que, deien, era bo, intel·ligent i brillant. El fill de Napoleó Bonaparte va morir jove, tísic, era un xicot ben plantat i que de jovenet, deien, havia tingut algun amor cast amb la sogre de la Sissí, tan antipàtica a les pelis de color de rosa de la meva infantesa.

Me'n vaig per les branques, les sagues familiars reials m'agraden, no ho puc evitar. Ja sé que tot és mentida, més o menys, o mitja veritat o el que calgui. Montecristo va a la presó acusat en fals de bonapartisme però al novel·lon també es percepc la fascinació napoleònica recurrent. Sobre la guerra que avui no es vol dir de la 'independència' i que podem anomenar com ens abelleixi, no puc deixar de banda l'Agustina d'Aragó tirant canonades, una catalana, per cert. A l'escola aplaudíem d'allò més amb aquelles escenes patriòtiques que avui sembla que facin riure però que conserven una entranyable grandesa folklòrica. 

La mare i germanes de Napoleó també han estat mitificades i novel·lades, Paulina sobretot, així com els germans i cunyats. Del pare se'n parla menys, es va adaptar al nou règim i es veu que no era res de l'altre mon, de fet va morir relativament jove. De les moltes pelis amb Napoleó pel mig que he vist encara em quedo a causa de l'edat amb Desiré, amb aquell Brando d'aleshores, que ara ja no m'agrada tant. Per sort la Desiré es va casar amb Bernadotte i, coses de la vida, va acabar per ser reina de Suècia, no sé si gaire a gust, sembla que no va voler aprendre mai el suec però, al capdavall, alguns personatges tolstoians parlen en francès amb els fills, cosa que l'autor recrimina a través d'un seu personatge. Sempre hi ha gent amb aspiracions fent el fatxenda amb aquesta mena de coses. Fumaroli té un llibre de gruix, interessantíssim, però amb un títol d'allò més inquietant, 'Quan Europa parlava francès'.

Napoleó, encarnat en Joaquim Phoenix, bé o malament, aconseguirà, segur, que el personatge torni a l'actualitat durant una temporada. Contemplant les batalles horribles que, això sí, amb grapa horripilant i bandes sonores sorolloses i amb pretensions, ens amolla la pel·lícula, i considerant com va continuar la història, em pregunto de tant en tant com és que l'espècie humana no s'ha extingit. Més encara, som una espècie d'èxit, que es multiplica malgrat les dificultats. Una espècie més mitificada que Napoleó, vaja, que n'és un dels seus productes estrella.

15.1.18

LLIBROTS PER PENSAR: CONSIDERACIONS SOBRE LA REVOLUCIÓ FRANCESA, DE MADAME DE STAËL

Resultat d'imatges de madame de stael

Resultat d'imatges de MDAME DE STAEL EDITORIAL BERENICE



Resultat d'imatges de consideraciones sobre la revolución francesa

A la darrera tertúlia del grup Tot Història  vam comentar el llibre Consideracions sobre la Revolución Francesa, de Madame de Staël (Arpa editories, 2017).  En aquestes tertúlies és tan o més important que el llibre llegit el recull d'opinions dels participants, ja fa gairebé deu anys que compartim debat i puc dir que he après molt més, entre lectures i debats, que no pas si hagués fet una carrera o un màster a la Universitat.

Malgrat que Madame de Staël i el temps en el qual va viure semblin temes molt coneguts, hi ha aspectes que han quedat embolcallats en la mitologia i fins i tot en les dèries a l’entorn de la història, a les quals els esdeveniments i els trasbalsos posteriors han donat una altra dimensió. 

Filla de Jacques Necker, financer i ministre de Lluís XVI, la seva vida va ser poc convencional en tots els aspectes, fins i tot tenint en compte la seva situació privilegiada. Va ser una dona que va trencar motlles, en aquell món on la societat era absolutament patriarcal. Va escriure novel·les, que en aquella època van tenir èxit i rellevància, Delphine i Corinne ou l’Italie,  assaigs i textos, com aquest de les Consideracions, que es mouen entre la memòria personal i la reflexió política sobre coses que havia viscut en directe, la Revolució i l’Imperi napoleònic. Va viatjar força i va meditar sobre tot allò que incidia en els canvis socials i polítics de l’època.

En l’actualitat, i des de la mirada del lector del present, el més transcendent del gruix de la seva obra escrita és el que es recull en aquestes Consideraciones sobre la Revolución Francesa, que es van publicar de forma pòstuma. Una part de la totalitat del llibre no va poder ser revisada a fons per l’autora. Les reflexions de Staël abasten des dels darrers anys del regnat de Lluis XVI fins a la restauració borbònica. Un dels valors fonamentals del llibre és que ens trobem amb un testimoni de primera mà, implicat en aquells fets, que els va patir i sobre els quals va tenir temps de meditar a fons, malgrat la seva mort, relativament prematura.

Madame de Staël, malgrat la seva intel·ligència i els seus profunds coneixements d’història i filosofia, no pot defugir les  seves pròpies conviccions ni el pes de la seva classe social. Tot i que es una hereva directa de la Il·lustració, i la llibertat és un valor que posa per damunt de qualsevol altre. Les descripcions i valoracions que fa de gent de la seva època, que va poder conèixer, mostren una extraordinària clarividència psicològica tot i que, de forma inevitable, com ens passa a la gran majoria de gent, també tenia les seves simpaties i antipaties més viscerals. 

Progressista i moderada, intenta ser objectiva amb tothom, no sempre se’n surt, però es de valorar que, per exemple, malgrat l’odi evident que va congriar per Napoleó, no és rabegi contra aquest després de la seva derrota final. Cal remarcar l’adoració, potser justificada, que sentia pel seu pare, un dels personatges amb el qual no pot ser  ni vol ser, de forma comprensible, objectiva, i el record del qual és un dels motors de les seves Consideracions.

Malgrat el seu afecte per Lluís XVI i Maria Antonieta, monarques molt maltractats per la mitologia revolucionària i que tot just avui semblen assolir un judici més equànime, retreu a la monarquia els grans errors i crims històrics. Intenta també, tot i que no sempre ho aconsegueix, ser justa amb els arribistes, com el mateix Napoleó o el sinistre Robespierre. 

El llibre compta amb una introducció extensa i imprescindible de l’excel·lent escriptor i traductor, Xavier Roca-Ferrer, qui, a més a més, arrodoneix amb un munt de notes a peu de pàgina el text original. Potser les notes haurien estat més pràctiques al final del volum, ja que en ocasions entorpeixen la lectura. Les puntualitzacions del traductor, en ocasions, també  son subjectives i no sempre hi podem estar d’acord, tot i que resulta interessant que es mostri compromès amb el tema i no defugi la possible polèmica. El llibre inclou al final una imprescindible cronologia. Xavier Roca-Ferrer va publicar, fa un parell d'anys,  una biografia del personatge.

Resulta impossible no llegir aquest llibre sense apassionar-se per la seva autora, a qui gent com Stendhal ja van reconèixer el mèrit i la intel·ligència. Staël incideix ja en el romanticisme en ebullició, és mostra valenta, incisiva i irònica. Es pot objectar que quan fa aquestes reflexions moltes coses ja han passat i ja s’ha vist com ha anat tot. Però nosaltres llegim Staël des del present i també estem lligats a la nostra pròpia circumstància, ideologia i coneixements.

Mostra la seva admiració incondicional, que potser avui matisaríem, pel sistema polític anglès, les seves opinions són apassionades i raonades al mateix temps. Va ser admirada, temuda, odiada i admirada. En no poder criticar-la intel·lectualment alguns autors s’han rabejat, com sol passar amb tantes dones brillants, i a  vegades amb els homes, tot i que molt menys, en la seva vida privada, poc convencional.

La política va ser la seva gran passió, més enllà dels amors transitoris i de la seva devoció pel pare. Vol entendre el món en el qual viu i els personatges que el mouen. Les Consideraciones estan plenes de frases contundents, magistrals, que fora de context es podrien aplicar al món actual en molts aspectes. La llibertat és un valor fràgil, fins i tot en els llocs on, més o menys, s’ha assolit, sempre està en perill i cal tenir-ne cura. Aquest és un llibre de gruix, que s’ha de llegir a poc a poc i rellegir de tant en tant, un llibre per tenir. Al capdavall, en molts aspectes, som fills i filles de la Il·lustració, del Romanticisme, dels valors revolucionaris primigenis, mai aconseguits del tot i Madame de Staël ens resulta avui absolutament propera i moderna.

Hi ha moltes anècdotes i frases brillants de Staël, de nom de soltera Anne-Louise Germaine Necker. Algú li va preguntar en una ocasió -un home- per què les dones boniques tenien més èxit amb els senyors que no pas les intel·ligents i la nostra dama va respondre que hi ha pocs homes cecs però, en canvi, són molt nombrosos els estúpids. Expliquen que el turbant que lluïa al cap, gairebé sempre, i que podem veure en moltes imatges, volia simbolitzar que es presentava com una sultana del pensament. En lloc de preguntar als amics intel·lectuals coses frívoles els demanava l'edat, què havien escrit i si eren, per exemple, kantians o fichteans.

Es va escapar de la guillotina pels pèls, no va tenir tanta sort Olympia de Gouges, que va perdre el cap però va ser a temps de comentar que si les dones podien morir executades perquè no podien parlar en les tribunes públiques. Staël, en una altra ocasió, va recollir el tema, en un dels seus enfrontaments dialèctics amb Napoleó, contrari a què les dones es fiquessin en política. Germaine li va dir que si moltes dones havien mort a la guillotina era lògic que les supervivents es preguntessin per les raons. Madame de Staël dóna cent mil voltes a molts pensadors del seu temps i alguns d'ells fins i tot, ni que fos a desgrat, ho van haver de reconèixer.

5.5.12

Napoleó tenia cent soldats



La bonne politique est de faire croire aux peuples qu’ils sont libres.

Les hommes sont comme les chiffres: ils n'acquierent de valeur que par leur position.

Qu’est-ce qui a fait la Révolution? La vanité. La liberté n’a été qu’un prétexte.

Napoléon Bonaparte (1769-1821)

Severiana tenía su cama en la alcoba interior, y la sala primera estaba destinada a recibir visitas, como lo declaraban el relativo lujo de la cómoda, las sillas de Vitoria nuevecitas, el sofá de lo mismo, la mesa con cubierta de hule, el cuadrito de los dos corazones amantes, el de la Numancia en mar de musgo, los retratos de militares cuñados de Severiana, la estera de esparto flamante y sin ningún agujero, de empleitas rojas y amarillas, y en fin, las laminotas que recientemente habían sido adquiridas en el Rastro por una bicoca. Eran excelentes grabados ya pasados de moda, el papel viejo y con manchas de humedad, los marcos de caoba, y representaban asuntos que nada tenían de español, por cierto, las batallas de Napoleón I, reproducidas de los un tiempo célebres retratos de Horacio Vernet y el barón Gros. ¿Quién no ha visto el Napoleón en Eylau, y en Jena, el Bonaparte en Arcola, la apoteosis de Austerlitz y la Despedida de Fontainebleau?

(Benito Pérez Galdós, 'Fortunata y Jacinta')




Avui fa anys, cent noranta-u, que va morir Napoleó a l'illa de Santa Elena. Fa uns dies veia un reportatge per televisió sobre la seva darrera residència, que sembla que precisa d'una rehabilitació urgent. L'estat francès ha tingut una gran habilitat per rellegir tots els seus mites i fets històrics i per fagocitar-los de forma adient, com en el cas d'aquest senyor, que va portar Europa al desastre i, en canvi, és considerat tot un heroi militar i fins i tot polític.

No fem el mateix a Espanya, en general, ni a Catalunya en particular. Potser és saludable que sigui així. Els segles XIX i XX han estat lamentables per a la pell de brau, però si gratéssim en les històries dels veïns ens n'adonaríem que no hi ha un pam de net, el que passa és que han sabut reescriure millor les misèries. 

Napoleó, com a personatge, té el seu atractiu, no ho negaré. Les imatges ens el mostren de jove i de gran, fatxenda, segur d'ell mateix, amb un cert atractiu viril. Per a més mitificació el va interpretar Marlon Brando, que hi tenia una retirada, a Desiré, una pel·lícula molt agradable de la meva joventut. 

Com sol passar amb molts grans personatges nacionalistes, ni tan sols era un francès del tot, era un cors, gairebé un italià. Va ser un geni? No m'agrada la paraula 'geni', serveix per a tota mena de personatges i em sembla sempre exagerada. Algú pot semblar un geni en una època determinada i amb els anys acaba situant-se, amb nous estudis, en una mediocritat amarada d'intel·ligència pràctica. 

González Ledesma té una novel·la que es diu Los Napoleones i no és policíaca on defensa la tesi que la guerra civil no la van guanyar ni les dretes ni les esquerres sino els napoleons, o sigui, els espavilats.  Una cosa semblant va fer Mercedes Salisachs a La gangrena. Fa anys vaig veure una pel·lícula alemanya que llegia la història en el mateix sentit, Nosotros, los niños prodigio.Els espavilats tenen una gran habilitat per canviar de jaqueta i ser al lloc oportú en el moment adient. Més espavilat que Napoleó, qui no va saber gestionar la seva megalomania, va ser Talleyrand, evidentment. 

En un context afortunadament menys tràgic hem pogut comprovar al llarg de la vida com els espavilats són els que remenen les cireres. A dalt de tot dels poders culturals, polítics, sindicals, no hi acostumen a arribar els millors sinó els espavilats. El que passa és que quan tenen poder els mirem amb una certa admiració i els atribuïm un valor que sovint no tenen. Hi ha qui a més d'espavilat i ambiciós té una certa grapa i bona intenció, és clar. Són els qui aprofiten el seu poder per fer quelcom una mica positiu i que són capaços de cercar gent adient que els faci la feina i els aconselli. Napoleó, en certa manera, era d'aquests, va portar al desastre molta gent a causa de la seva ambició però volia exportar els valors republicants tot i ser emperador, coses rares de la història.

Això val per a tot, fins i tot per a cuiners, escriptors, paletes i perruquers. Una vegada enlairat, sigui en el context que sigui, totes et ponen. Pot ser que el geni algun dia caigui de l'escambell i aleshores la truita es girarà, és clar. El perill dels triomfadors és que arriben a creure's invencibles i imprescindibles, sovint no saben aturar-se a temps i, a més, esclafen a la força o de forma diplomàtica tots aquells que els poden fer ombra.

Fa temps escoltava un escriptor comentar la mediocritat dels nostres líders polítics d'avui i d'ahir, i precisament va mencionar Napoleó, incidint en el fet que tenia una certa grandesa. Jo crec que no és així sinó que el que ha tingut és una bona lectura històrica, una adient mitificació, tema en el qual el país veí excel·leix. Per coses més o menys encertades que fes, la seva ambició va portar a la mort molta gent. Les guerres napoleóniques, a més, van ser una de les grans causes responsables de l'extensió de la tuberculosi durant el segle XIX i part del XX. Vindrien nous desastres, és veritat. 

Per arribar al poder, al poder que sigui, fa falta un grau important d'ambició, altrament és fàcil cremar-se en dos dies o en uns quants anys. És així, agradi o no, i també va bé una dosi de carisma, tot i que el carisma es pot treballar amb la pràctica malgrat que quod natura non dat, Salmantica non praestat. La sort, l'atzar i l'oportunitat també compten, Napoleó creia molt en la sort i la sort en algun moment li va fallar.

Galdós, a Fortunata y Jacinta introdueix algunes referències en el seu to irònic, a Napoleó, com ara quan descriu els gravats penjats en una cambra on acabarà per finar Mauricia, la Dura, alcoholitzada i que en els seus darrers dies recorda a Napoleó, però al Napoleó de Santa Elena, vençut i malalt. I és que la mort ens iguala tots, al capdavall, això sí, a la baixa.