De quan anàvem als banys, a l'estiu

S'han publicat  alguns llibres, darrerament, sobre el tema dels banys de mar a Catalunya. No m'estranya, ja que sovint sembla que, pel que fa a Barcelona, abans de les Olimpíades no sabíem ni que teníem platja. Anar a la platja es deia, de fet, anar als banys, ja que generalment s'utilitzaven aquests establiments privats, que tenien diferents categories i amb els quals es va acabar de forma indiscriminada i destralera en quatre dies, després d'haver-los deixat morir d'inanició i abandonament.

A Barcelona, amb la meva família, del meu record, acostumàvem a anar a L'Astillero, uns banys que eren prou econòmics. Els de Sant Sebastià, molt millors, amb piscines per a infants, cosa que aleshores era una meravella i una novetat, eren una mica més més cars i s'hi anava de tant  en tant. També n'hi havia uns altres de molt populars, els de Sant Miquel, en els quals van instal·lar una piscineta per a criatures, amb el temps.

De vegades, quan començavem a prendre el sol, anàvem als Orientals, que eren només per a dones. A casa, de tota manera, i de forma una mica en clave, ens havien explicat que anéssim amb compte, ja que allà hi anaven dones a les quals agradaven les dones, una cosa que en aquells anys de la meva adolescència em semblava molt estranya. Sant Sebastià també va tenir, durant els darrers temps, una zona de senyors, em sembla, on m'imagino que en aquells temps ombrívols s'hi devien afavorir les trobades de gays. De fet, ja tocaria, car aquest sant és ben adient al tema i el fet és que la zona on era aquest establiment ha conservat una mica la tradició.

Per tancar els establiments, que eren de pagament, es posaven uns filats, i al filat que donava als Orientals s'hi amorraven tot de senyors que esperaven veure no sé ben bé el què, pel fet de ser uns banys per a dames, coses de l'època, que era molt reprimida. Els Orientals tenia una piscina rodona i gelada, interior, voltada d'edificis, rere els vides d'un dels quals es podien veure tot de maniquins d'aquests que es posen als aparadors, sencers o a peces, era una visió una mica inquietant.

Quan va començar a venir immigració amb pocs recursos es va popularitzar el que en deien platja lliure, però la gent normaleta, si podia, anava als llocs de pagament, on hi havia casetes i dutxes. He de dir que quan era petita a casa encara no teníem dutxa i em feia il·lusió dutxar-me als banys. L'anada a aquella Barceloneta, en aquells tramvies jardinera, tan bonics, era tota una excursió. 

Quan la gent va començar a tenir cotxe i la platja va començar a estar deixada i bruta qui podia se n'anava a Castelldefels, a Vilasar. També s'hi anava en tren, en uns trens atapeïts de gent, havia vist gairebé guerres per pujar-hi i fins i tot gent que ho feia per les finestres i tot. Jo també havia anat alguna vegada a Badalona, als banys La donzella de la costa, que crec que encara existeixen. A Garraf també m'hi havien portat, una amigueta meva tenia el pare taxista, o sigui, amb cotxe i de vegades em convidaven. Garraf encara conserva les típiques casetes, molt cuidades. Una d'elles era i és d'un centre excursionista, hi havia empreses que també en llogaven alguna i aleshores si anaves amb gent que hi podia accedir de vegades et convidaven.

Els banys de la Barceloneta tenien una zona d'encanyissat, d'ombra, que trobo molt a faltar. Fa un parell d'anys vaig escriure una carta al diar i, queixant-me de la manca d'ombres a la platja, i fins i tot algun dermatòleg em va donar la raó. Enguany he llegit una entrevista a Mercè Tatjer, sobre aquest llibre dels banys i es queixa del mateix, de la manca d'ombres a mar, en una època en la qual es coneixen molt bé els perills del sol, tot i que la majoria de gent, amb la dèria de la morenor, se'ls passi pel folre. De fet seria quelcom que no demanaria una gran despesa, avui hi ha molts recursos, teles barates i mòbils, és qüestió de voler-ho fer, vaja. No crec que això fes minvar el lloguer de gandules i para-sols, la veritat.

De vegades he enviat cartes als diaris sobre coses més profundes i no me les han publicat però aquesta, mira, devia fer gràcia o potser va semblar una beneiteria i per això va cridar l'atenció, no se sap mai.

A les platges barcelonines d'aleshores de vegades t'untaves de quitrà, que t'havies de treure a casa com podies. A la vora del mar s'aplegaven pedretes brillants, trossos de vidres, de fet, que els infants col·leccionaven amb afició tot i que quan perdien la mullena ja no eren tan boniques com quan les trobaves i les anaves posant a la galledeta. A l'aigua hi havien unes cordes on et podies agafar i que acabaven en una bóta, arribar a la bóta era tot un repte. Als banys llogaven flotadors i suros i també vestits de bany si calia.

Va ser una llàstima que es perdessin tots aquells establiments, a ciutats com Livorno tenen aquesta mena de negocis encara ben muntats. Al menys els de Sant Sebastià, que eren els millors, s'haurien hagut de conservar amb cura. En aquests hi havia també una gran piscina amb tobogan que tenia fama de ser molt perillosa i d'haver-s'hi ofegat algunes persones agosarades. 

Als banys no hi anàvem molt sovint, tan sols alguns diumenges d'estiu i encara a la tarda, en les poques hores de lleure del meu pobre pare, que treballava més hores que un ventilador. En tornar de la platja fèiem un altre extraordinari, comprar una gasosa, una cervesa i patates rosses, que era com dèiem aleshores a les patates fregides o xips. Les platges d'avui són tota una altra cosa i m'encanten, tot i que no hi vaig molt quan fa un sol excessiu. Estan netes, en general, tenen bones instal·lacions i són de franc, de moment. Han estat el llegat més popular, amable i evident dels canvis barcelonins del noranta-dos, avui molt magnificats, em sembla, ja que fa vint anys d'aquelles olimpíades i vint anys mitifiquen el que sigui. També vam perdre molts llençols en aquelles bugades tot i que més d'un es va fer l'aixovar sencer, cosa que ha quedat diluïda en el temps i la gran Barcelona turística del nostre present. 

Un tema sobre el qual s'ha parlat molt, crec que en excés, ha estat el de la prohibició del biquini, una prohibició que els costums van estellar aviat. De fet hi havia cartells explicitant aquesta prohició als establiments de banys però també molta gent estava en contra, més enllà dels poders públics, sobre l'ús de quelcom tan estrany. Recordo una discussió encesa, entre noies joves, al despatx, en la qual una gran majoria opinava que qui es posava un biquini era per provocar. De tota manera aviat es va veure la comoditat que comportaven les dues peces, sobre tot per anar al lavabo, i van començar a comercialitzar-se uns biquinis gairebé més tapats que no pas els vestits de bany fins que tot va semblar el passat i cadascú va fer el que volia i el deixaven. 

La platja, com el ball, era objecte d'atacs integristes religiosos, les parelles es grapejaven a l'aigua amb l'excusa -els nois- d'ensenyar a nedar a les noies, cosa que la meva mare condemnava sovint. Les cosines d'una amiga, més grans que nosaltres, no anaven mai als banys amb els promesos per tal que no les veiessin amb poca roba i es desvetllés la seva luxúria abans d'hora. Eren coses de l'època i de l'educació sentimental piconadora d'escoles i parròquies. Tot canvia, els costums també i la moral encara més, de vegades de forma ràpida però gairebé imperceptible. Tot i que no pas per tothom ni de la mateixa manera i en qualsevol moment pot haver-hi una regressió, s'ha d'anar amb compte.