DELS RECORDS METEOROLÒGICS I LA MEMÒRIA IMPRECISA

El tema de la meteorologia, en un clima tan variat com el nostre, propicia tot tipus d'afirmacions sobre els canvis i els records, records sovint imprecisos, lligats a esdeveniments molt concrets, personals i col·lectius, que potser ens han trasbalsat. Aquest estiu se'ns està allargant, a Barcelona, amb un fi de festa feixuc, humit i pesadíssim i escolto, com quan era petita, tota mena d'afirmacions sobre pluges antigues i escalfors modernes.

Una jove locutora deia, per ràdio, ahir mateix, que abans, a mitjans d'agost ja començava a ploure. No negaré suposades evidències, tot i que tinc els meus dubtes, el mateix que amb allò del viatge a la lluna, sobre el canvi climàtic. En tot cas la vida del planeta i la dels homes ha estat sacsejada per molts canvis climàtics i per molta diversitat climàtica. Una de les tendències que més m'empipa dels humans és la tendència apocalíptica sobre tot allò dolent que ens passarà i ens pot passar si no hi fem alguna cosa que és, evidentment, allò que ells, els experts en totologia, ens aconsellen. Com si no haguessin passat ja prou desgràcies al llarg dels temps, sense que la majoria de bona gent hi pogués fer res de res per evitar-les.

Això dels canvis en el temps que fa i feia t'ho comenta igualment, convençuda, una persona de trenta anys que una de quaranta, una de cinquanta o una de setanta. Abans... Fer-te gran comporta la servitud d'haver d'admetre que les coses no són ni han estat mai tan quadriculades com pensem i que tot és relatiu i fràgil, fins i tot els nostres dogmes.

Una data emblemàtica quan ets jove és la revetlla de Sant Joan. Encara ho era molt més fa anys, ja que no s'acostumava a sortir de nit si no era en aquestes ocasions verbeneres. Doncs bé, recordo revetlles de Sant Joan a les quals havia anat vestida d'estiu glamurós i d'altres en les quals plovia i ens havien de posar la rebeca. Una altra data emblemàtica, la Mercè, ens ha acollit alguns anys del passat a les platges, mentre que en d'altres ocasions ja ens hem pogut vestir d'entretemps i estrenar mitges de nylon.  Cal dir que faig referència, en tot moment, a Barcelona i, en concret, a la part baixa de Barcelona.

Quan la meva filla que va néixer l'any 75 era petita vam passar uns estius molt frescos i plujosos. Ho sé perquè cada anys comprava katiusques noves ja que s'havien quedat petites, cosa que en el cas del meu fill, que va néixer l'any 80, no va ser així i gairebé no vam fer servir aquest tipus de calçat. A més, també recordo que a escola vam haver de renunciar a unes quantes sortides per aquest motiu. Els turistes, que en aquells anys venien més aviat a cercar el sol que no pas la Sagrada Família es queixaven, no es podia anar a la platja ni gaudir del que els havia promès la propaganda. Fins i tot alguns diaris especulaven amb la possibilitat de contractar seguros de sol que comportessin compensacions als visitants, en cas de mal temps prolongat.

L'any en què vaig conèixer el meu marit va ser el setanta-u, per la tardor, i va fer molta calor fins ben bé Tots Sants. Recordo que m'havia comprat una camisa de llaneta molt fashion i que no hi havia manera d'estrenar-la. Totes aquestes anècdotes van lligades, és clar, a records personals molt vius, quan la vida quotidiana és menys emocionant no en tenim tantes referències emocionals ni meteorològiques. Es recorda molt més un passeig romàntic amb el nòvio sota un paraigua compartit que no pas un xàfec anodí, suportat de forma solitària i avorrida.

De freds i calors n'he vist i patit de totes menes. Enguany en farà cinquanta d'aquelles desgraciades inundacions del seixanta-dos i de l'emblemàtica nevada. Va córrer molta tinta sobre les causes de tantes coses estranyes lligades a la meteorologia. Causes, responsabilitats, canvis en el comportament humà... A finals dels anys cinquanta va fer unes fredorades importants, amb sequera inclosa, que van propiciar migracions de les zones rurals; com que jo i els de la meva generació érem petits i a les cases no hi hacia calefacció ens n'ha quedat, d'aquells anys, el record d'un fred hivernal extraordinari i abusiu i de caramells de glaç penjant per tot arreu. Però, afortunadament, també vam tenir hiverns amables i temperats que no recordem amb la mateixa intensitat.

Un any, en deu fer set o vuit, en el qual érem, per l'agost, en una casa rural de Navarra, un pagès ens va comentar, escoltant els nostres comentaris sobre la persistent manca de pluja, si no ha llovido, ya lloverá. I ja no entraré a fons en tot allò de la sequera, el senyor Montilla, el senyor Baltasar i la Mare de Déu de Montserrat. Va passar i vam tornar a gastar aigua a dolls i tolls, perquè una de les nostres característiques humanes és recordar-nos de  Santa Bàrbara quan trona.

Tot passa quan menys t'ho esperes i la memòria és molt traïdora. Tan sols les hemeroteques serioses ens poden donar pistes fefaents de la realitat. Miro La Vanguardia de fa cinquanta anys i veig que encara feia calor bochornoso a la nostra ciutat i que no acabava de voler ploure. A la coberta, el vicepresident Johnson visitava el Sha de Pèrsia, a Grècia havien patit un teratrèmol. Al costat del parte meteorológico, els sucesos, un home jove, a Málaga, havia apunyalat la seva dona en presència dels fills. Aquesta mena de coses també hi ha qui creu que abans no passaven...