DIVAGACIONS METEOROLÒGIQUES I D'ALTRES NOSTÀLGIES

Les persones que presenten els programes sobre meteorologia, en general, son joves, primes i de bon veure. Dels antics, pocs en queden, no sé si quan fan els quaranta-i-tants els enretiren, potser sí, la tele ja ho té, això.

El temps meteorològic sempre ha comptat amb els seus seguidors, per la ràdio ja s'escoltava el tema amb certa reverència, i així vam aprendre allò de Golfo de León, Costas Catalanas y Mar Balear. La tele encara va popularitzar més la qüestió, un tema de conversa habitual, quan no saps què dir als veïns o saludats. Parlar del temps té molt menys risc que parlar, per exemple, de política de proximitat.

Com en el cas del capellà tocador, que fa poc esmentava, la repetició constant i piconadora crea angoixa apocalíptica. Que a cada moment et recordin el fred que farà demà aconsegueix que comencis a tenir fred abans d'hora. O calor. A més a més existeixen les profecies terribles sobre els efectes del canvi climàtic en un futur misteriós que no coneixerem. Un dels objectius subliminals de moltes informacions és fer por i ens acabarà passant com a aquell pagès del llop, que quan va venir el llop de veritat no li van fer cas i se li va cruspir les ovelles.

El temps meteorològic sembla, avui, una mena de malaltia. I això que tenim  calefaccions, aires condicionats, parques sintètiques i edredons nòrdics els quals, segons la meva opinió, al menys a Barcelona, fan més nosa que servei. L'estiu, el mateix. Aleshores ens han de dir cada dia que hem de beure aigua, evitar les calorades, no fer esport sota el sol i d'altres. Ara ja em trobo en aquest sector de població tractat, malgrat l'experiència, com si es tractés de criatures immadures, el de la gent gran, que ha de prendre mides en front dels molts perills lligats a la meteorologia diversificada.

Alguns programes sobre el temps meteorològic que he escoltat per la ràdio i els quals, en ocasions, aixopluguen velles glòries del tema, són la mar de divertits. La gent truca per fer una mica el fatxenda i explicar el seu proper viatge o bé per tal que se sàpiga on son els seus plançons de prestigi, treballant o fent un màster o un Erasmus per aquests mons de Déu: Aquest cap de setmana serem a Pekín, ens hem d'endur roba d'abric? La meva neta comença un Erasmus a Praga, s'ha d'abrigar més del compte? Aquestes consultes podrien tenir ramificacions d'aquest tipus, per tal de controlar els problemes del nostre temps: La nena vol anar a la discoteca Pimpampum, aquest cap de setmana, s'ha d'endur un garrot per si l'arramben?

De fet no és que la gent, avui, sigui més ximpleta o menys que abans. Som com som i com serem, aquí i a les antípodes. Rusiñol, que cada dia em sembla més genial, va retratar, en els seus textos irònics i humorístics aquest tarannà fatxenda de la gent que prospera. Els enyorats Esquirols cantaven una magistral versió del poema If, de Kipling: Si amb un rei mantens conversa i ell és ell  i tu ets qui ets... Però, qui som? Som un i molts, durant la nostra vida. I tampoc els reis son ja l'objecte de respecte d'altres èpoques, afortunadament. Si és que realment,  en d'altres èpoques era així. En un conte castellà antic,molt divertit, La muela y los pasteles, un pagerol se'n va a la capital per veure si el rei és més que un home i té una gran decepció en veure que és un home i prou. 

Malauradament encara hi ha qui s'emociona en veure al seu costat un cantant, un polític de culte, una actriu. Fins i tot un secundari de les sèries de televisió. Els que son més agosarats miren de fer-s'hi una fotografia, si es deixa. Les fotografies son avui una plaga bíblica. Com que hi ha devocions hi ha decepcions, és clar. 

Tornant al temps, surts de casa, com es deia xaronament i vulgar, acollonida -encara que siguis una dona i l'expressió resulti surrealista- pensant que, en sortir, et quedaràs garratibada i, res de res, el fred és el normal i corrent del mes de febrer, febrer el curt, brau i tossut. El febrer és un mes de grans variacions però els ametllers estan florits i, com deia el poeta, no són encara el millor temps però en tenen tota l'alegria. El març també és variable, un mes amb mala fama, que mata la vella a la vora del foc i a la jove si pot. Pel febrer sol venir la festa odiosa de Carnestoltes, el súmmum de la xaronada. La meva besàvia, segons m'explicava la mare deia que el Carnaval i la Palma eren les festes de les mares boges, ja que acostumaven a vestir la mainada amb poca roba i després venien les malalties i els refredats greus. 

Això de la Palma ha anat de baixa però les festes carnavalesques han anat a més, o així m'ho sembla. La Palma era abans una festa solemne, tothom es mudava i et compraven mitjons nous i alguna coseta més. Una amiga i antiga veïna de la meva escala em va enviar, pel mòbil, fa uns dies, una filmació arranjada d'unes pel·lícules que va fer el seu pare, de les Palmes passades, dels anys cinquanta. Aquest veí treballava en una empresa de fotografia i per això disposava de màquina de retratar i fins i tot de filmar,  avant la lettre. Era el fotògraf oficial de les nostres Palmes i celebracions.

A la filmació, entranyable, la gent va molt ben arreglada, i això que, en general, érem persones molt modestes. Els joves, quan veuen aquelles filmacions i fotografies creuen que es tracta de gent benestant però no és així. Ens posàvem la millor roba que teníem, poca i cuidada, a tot estirar un vestit jaqueta, un trajo fosc, camisa i corbata, coses així. La gent es retratava quan anava mudada i això fa que la percepció sigui enganyosa, sort d'aquests retratistes de culte posterior que ens mostren un mon ben galdós, que tampoc, tot s'ha de dir, respon exactament a la realitat,  tan variable. 

M'agraden aquests tobogans que dibuixen en els mapes del temps, ara fa fred, ara en fa menys, quan surti el sol escalfarà i quan es pongui, baixarà la temperatura. Cada dia l'encerten més i el mític bigoti del senyor Medina és avui un record divertit. En tot cas,  aviat sortiré de casa per anar de Sant Pau a Sant Pere, ja que jo faig, quan vaig a dibuixar a l'Escola de la Dona, tot el contrari d'allò típic d'anar de Sant Pere a Sant Pau. Farà fred,  avui? No sé què deu haver dit la tele. Potser que surti al balcó i miri el termòmetre familiar.

DE QUAN LA CALOR ES VA CONVERTIR EN UNA MALALTIA ESTACIONAL

Fa tants anys que escric en aquest blog que els temes, de forma inevitable, es repeteixen de forma cíclica. És clar que els mitjans de comunicació fan el mateix, així que tampoc cal evitar la insistència en les temàtiques estacionals, resulta inevitable, forneix temes de conversa i assegura complicitats.

El tema de la meteorologia sempre ha estat interessant i tossut. Quan jo era petita recordo manifestacions planyívoles dels adults sobre el fet, no comprovat, de què algun estiu feia més calor que mai. Sovint, com en tants altres temes, s'evocava un passat inexistent en el qual les coses eren com havien de ser i feia fred a l'hivern, calor a l'estiu, tot i que suportable, i plovia quan tocava, a més a més d'existir la moda d'entretemps, vestits de llaneta lleugera i rebequetes bufones. Els canvis climàtics, quan jo era jove, s'atribuïen als coets que llençaven enlaire els de la cursa espacial.  Anteriorment s'havien atribuït els suposats canvis meteorològics a l'impacte dels gasos mortífers utilitzats a la Primera Guerra Mundial.

Els programes de la ràdio emetien el parte meteorológico, ja aleshores un espai d'èxit assegurat. Amb l'arribada de la televisió això del temps va agafar volada i els qui s'hi dedicaven de cara al públic es van començar a fer molt populars. Quan vam assolir la fita de comptar amb la nostra tele la cosa encara va tenir més èxit. Vam desenvolupar un vocabulari poètic lligat a la temàtica, amb mots tan reeixits com allò de la boira gebradora. Recordo com es va fer popular i entranyable el malauradament desaparegut de forma prematura Antoni Castejon o, el més popular de tots, Rodríguez Picó. Més endavant ja van sortir senyores, més aviat senyoretes, a explicar-nos els alts i baixos de la temperatura de xafogor. Una de les més admirades i lloades va ser la Mònica López però, ai, se'n va anar a Madrid!!! Fins i tot tenia un blog dedicat d'allò més impressionant.

Sembla inevitable que tot arribi a l'excés. Avui el temps que fa és com una malaltia, onades de fred, onades de calor, sequeres persistents, amenaces sobre canvis climàtics i recomanacions ximpletes (elaborades per experts, que ja és gros) sobre això de beure molta aigua i passar per l'ombra. Fa quatre dies la gent es planyia de la recent primavera, que va ser molt fresqueta i va contribuir a alentir les vendes de roba estival. Aquests dies fa calor, és clar, n'és l'època, i la televisió dedica una gran part dels informatius al tema, per si no ens n'havíem adonat per experiència pròpia.

Els programes s'amaneixen amb aportacions de la gent del poble, a la qual es pregunta com pot suportar la calorada i la gent, en general contenta de xuclar càmera, es plany i explica que té l'aire condicionat i un munt de ventiladors engegats. L'aire condicionat era un luxe de pijos no fa gaires anys i ara sembla un estri imprescindible i obligatori, com la calefacció, encara que visquis a llocs com Barcelona, on el fred no acostuma a ser exagerat, amb alguna excepció.

De tant en tant surt una veu sàvia, d'alguna persona d'edat, com ara una dama andalusa velleta que va xalar als nassos de l'entrevistador televisiu assegurant que per aquells verals sempre havia fet calor i s'apanyaven com podien i sense fer tanta escudella. No sé com pot sobreviure la pobre gent de països pobres i molt més calorosos que les nostres rodalies, la veritat,  fa pocs dies vam poder llegir que a l'Irak estaven a quaranta-cinc graus, sense llum ni aigua. I encara bo si a molts llocs del món malmès els únics problemes són els de la temperatura.

Durant el mes d'agost alguns canals de tele, entre els quals TV3, no fan programes nous, encara que el món s'enfonsi. Fins i tot els debats emmudeixen, i la gent mediàtica amb possibles se'n va a córrer món o a la torre de Cadaqués. En alguns casos, pocs, deixen substituts i així gent poc coneguda té oportunitats i feina, però, en general, ni això. Ens amollen programes d'estiu suposadament refrescants, amb títols tan excitants com ara No te la fotis. I ressusciten velles sèries i antigues pel·lícules, és clar que avui, amb tanta oferta de pagament la tele canònica més aviat ha anat de baixa.

Els polítics també intenten guillar però no és tan fàcil, tal i com està el panorama. Les vacances de la gent semblen avui imprescindibles tot i que hi ha qui no fa vacances i, de fet, les vacances pagades són un invent relativament modern generat per l'estat del benestar. Els presentadors i presentadores dedicats al temps que fa i al que farà s'acostumen a renovar de forma persistent. Les dones, sobretot, han de ser joves i maques i portar aquests talons impossibles i absurds, encara que ens expliquin com patirem amb la xafogor i que ens hem de refrescar. Observo que gairebé van més tapades a l'estiu que no pas a l'hivern, deu ser a causa de la temperatura ambient que tenen als platós, qui sap.

Per gaudir en profunditat de les incoherències del capteniment humà has de tenir uns quants anys i, com que la vida és breu, la memòria és curta. Recordes, si tens memòria, encara, estius plujosos, estius calorosos, sequeres repetides, primaveres gèlides i freds resistents. Tot passa i torna i si fa temps que no passa ja tornarà a passar. Però tot sembla nou a la gent jove i a les criatures, com ha de ser. Una afirmació que sovinteja, per part dels experts, és explicar-nos que aquest és l'estiu més calorós des de fa deu, quinze o tres anys. 

Com que als vells (gent gran, majors, tercera edat, ep, això de vell és un penjament, hores d'ara) se'ns tracta com a infants i cada vegada més, es veu que som en el grup de risc i ens han de repetir més sovint que cal beure aigua i no fer curses, ni tan sols passeigs, a les hores punta. No hauria de ser a l'inrevés i més aviat preguntar a la gent grandeta amb quins recursos s'entomava la síndrome estival en temps pretèrits? Ser al grup de risc no és culpa de la temperatura sinó de l'inevitable pas del temps, què hi farem, encara no som immortals ni s'ha inventat l'elixir de l'eterna joventut, tot i que ja s'intenta. Això de feu que la mainada i la gent gran beguin sovint i que no surtin en hores de més sol, sobretot pel que fa a la gent gran, em sembla d'un paternalisme autoritari insuportable, la veritat.

Res, vaig a mirar la tele, a veure què en diuen avui sobre la calor, vaja. Per cert, per què em tutegen, els poders públics, quan em fan recomanacions sobre les mesures preventives? Qui pregunta ja respon, qui respon també pregunta. I, per si no ho sabíeu, beveu aigua, no us poseu al sol a les hores punta ni a les despuntades, no feu curses evitables i preneu la fresca, penseu que hi ha qui ha estudiat molt per poder arribar a amollar-nos unes recomanacions tan originals, genials i imprescindibles.

LA SÍNDROME DE LA METEOROLOGIA SINGULAR

El temps meteorològic sempre ha estat, en el meu record, un tema recurrent de conversa, el mateix que els temes mèdics, sobretot per a les persones grans que inicien el camí de les xacres irreversibles. Els mitjans de comunicació, encara més en aquests darrers anys, han convertit en notícia, gairebé en malaltia, la meteorologia quotidiana. Això no tindria importància si aquest tipus de notícia ocupés un espai moderat però el cert és que piconen amb el tema fins extrems surrealistes i durant tot el dia, a través de ràdios i teles.

Aquests dies TV3 ha pogut donar feina a un munt de jovenalla desconeguda, els ha enviat a passar fred per la geografia catalana, diria que gairebé cap comarca no s'ha salvat de la presència mediàtica del becari de torn, fent la competència a aquest Foraster simpàtic tant del gust de la majoria de públic nostrat. Si les nostres relacions amb la resta de la Pell de Brau fossin més fluïdes podria ser pitjor, el desplegament arribaria a Finisterrae.

Una senyora de prop de Puigcerdà va comentar als de la tele que ara la gent no aguantava res i que el fred de febrer d'enguany era força normal, ben mirat. Anava amb la bateta i poca cosa més. L'estiu passat recordo una senyora andalusa que va dir més o menys el mateix als periodistes, en aquell cas a causa de la calor, que era el tema de la temporada, que allà sempre havia fet calor, pel juliol i l'agost.

Abans, a Barcelona, on fa poc fred, en general, la gent modesta ens defensàvem amb una estufeta o un braser i, a l'estiu, obrint les finestres i els balcons. Ara si no tens calefacció i aire condicionat sembles un desgraciat quan sovint no fan falta o no fan tanta falta. Al menys, pel Poble-sec. A Can Tevetrès hi deu fer tanta calor, a l'hivern, que les presentadores -els homes no surten mai sense mànigues, ni tan sols en mànigues de camisa- emeten notícies serioses ensenyant allò que abans en deien la cansalada, per més fred que faci a l'espai exterior.

Aquesta insistència en la temàtica fa que surtis al carrer encongit, quan et diuen que fa fred, sovint onades de fred, o angoixat per la previsible suada quan et diuen que l'onada es de calor. T'aconsellen ximpleries, que passis per l'ombra si fa sol, que no surtis a la muntanya si ha nevat massa. Sempre hi ha imprudents, no diré que no, però crec que de  tant tractar a la gent com a criatures, amb tot el respecte per les criatures, que avui són molt espavilades, ens converteix tots plegats en infants aviciats i capriciosos.

El pitjor és que la tele, els mitjans, tenen crèdit. Ja no parlo de les notícies falses via ràdio macuto, avui facebook i la resta, que tampoc no són del present sinó que sempre han existit, d'una manera o d'una altra. Parlo dels programes en els quals fins i tot participen experts tertulians. Una amiga amb parents per les espanyes m'explicava que aquests creien més el que veien a la tele, sobre el tema català, que no pas allò que ella els explicava en directe.

Mònica Vitti, gran actiu, va patir una notícia falsa, en una ocasió van dir en un diari o una tele que s'havia volgut suïcidar. La seva mare, malgrat les explicacions que ella li feia, es va quedar sempre amb el dubte. Si ho diu la tele, neva i fa fred. És clar que a molts llocs neva, durant l'hivern. A Barcelona gairebé no neva però aquests dies tenies la sensació de què et quedaries incomunicat. Algunes amistats em vam cancel·lar trobades informals, no fos cas que després no hi hagués metro, tren o autobús. A la darrera xerrada de CERHISEC va venir poca gent i crec que va ser a causa d'aquest absurd alarmisme fomentat des de la caixa tonta.

Si avui hi hagués una nevada com la del seixanta-dos no sé què dirien, que ha arribat la fi del món, que el canvi climàtic és definitivament letal, aneu a saber. D'aquella gran nevada, que va ser pel desembre, cosa relativament singular, n'han quedat fotografies, però s'ha de dir que molta gent no disposava de màquina de retratar, aleshores. A causa de les fotografies hi ha gent jove que pensa que es practicava l'esquí per la ciutat, quan allò d'esquiar, en aquella època, la gran majoria ho havíem vist a les pel·lícules i para de comptar. Però els pocs i privilegiats esquiadors existents van sortir a la foto.

També hi ha gent jove que, en veure aquelles fotografies i postals, creu que en d'altres temps nevava molt a Barcelona. Fa alguns anys va haver-hi tres o quatre hiverns amables i es deia que ja no nevava com abans. La memòria és curta però tan sols cal mirar publicacions antigues per comprovar que tot ha passat en algun moment i potser tornarà a passar, és clar que la vida també es breu i el testimoni de la gent gran s'esvaeix en poc menys de cent anys.

Aquests dies, davant de les malvestats que va fer el mar en alguns pobles de la costa propera un senyor de certa edat, un vell, vaja, es queixava de què ell ja ho veia a venir, que amb quatre llevantades aquell bonic passeig modern se n'aniria en orris. No fan cas dels grans, protestava. Però, qui pot fer cas dels grans? Són gent conservadora que vota coses conservadores i que, molt de tant en tant, es reconverteix en jai@flauta de forma puntual i testimonial. Una de les grans trampes de la biologia és això de què les coses sempre són noves per als infants, els adolescents i els jovenets de la primera volada. El demà serà millor, cantàvem amb tota la fe, en el temps de les xiruques.

La veritat és que pensant en com n'està, de malament, tanta gent que pobla aquest món de mones o fins i tot, tan sols, en com anava la vida dels nostres avantpassats recents, queixar-nos del fred d'aquests dies fins que no ens puguem queixar de la calor em produeix angúnia, mala consciència i m'evoca una exclamació habitual de la gent de la generació anterior a la meva, quan, en la nostra joventut arrauxada i ignorant protestàvem sobre un munt de coses: massa farts!!!

Un altre tema recurrent, però no em vull allargar, són les novetats tecnològiques i el seu perill per a les criatures. En el temps de la meva mare era el cinema, després va ser la tele, més endavant els ordinadors. Avui, els mòbils. Culpem els objectes de les nostres febleses i volem que els infants no facin allò que fem els grans, jugar amb aquestes eines miraculoses i encisadores que serveixen per a tot. El que em preocupa és que tot just sorgeix la novetat ja hi ha uns quants experts que pontifiquen sobre els pecats provocats per l'estri, fan xerrades i venen llibres. No culpis el mirall, la ganyota la fas tu (Gógol, crec).

DELS RECORDS METEOROLÒGICS I LA MEMÒRIA IMPRECISA

El tema de la meteorologia, en un clima tan variat com el nostre, propicia tot tipus d'afirmacions sobre els canvis i els records, records sovint imprecisos, lligats a esdeveniments molt concrets, personals i col·lectius, que potser ens han trasbalsat. Aquest estiu se'ns està allargant, a Barcelona, amb un fi de festa feixuc, humit i pesadíssim i escolto, com quan era petita, tota mena d'afirmacions sobre pluges antigues i escalfors modernes.

Una jove locutora deia, per ràdio, ahir mateix, que abans, a mitjans d'agost ja començava a ploure. No negaré suposades evidències, tot i que tinc els meus dubtes, el mateix que amb allò del viatge a la lluna, sobre el canvi climàtic. En tot cas la vida del planeta i la dels homes ha estat sacsejada per molts canvis climàtics i per molta diversitat climàtica. Una de les tendències que més m'empipa dels humans és la tendència apocalíptica sobre tot allò dolent que ens passarà i ens pot passar si no hi fem alguna cosa que és, evidentment, allò que ells, els experts en totologia, ens aconsellen. Com si no haguessin passat ja prou desgràcies al llarg dels temps, sense que la majoria de bona gent hi pogués fer res de res per evitar-les.

Això dels canvis en el temps que fa i feia t'ho comenta igualment, convençuda, una persona de trenta anys que una de quaranta, una de cinquanta o una de setanta. Abans... Fer-te gran comporta la servitud d'haver d'admetre que les coses no són ni han estat mai tan quadriculades com pensem i que tot és relatiu i fràgil, fins i tot els nostres dogmes.

Una data emblemàtica quan ets jove és la revetlla de Sant Joan. Encara ho era molt més fa anys, ja que no s'acostumava a sortir de nit si no era en aquestes ocasions verbeneres. Doncs bé, recordo revetlles de Sant Joan a les quals havia anat vestida d'estiu glamurós i d'altres en les quals plovia i ens havien de posar la rebeca. Una altra data emblemàtica, la Mercè, ens ha acollit alguns anys del passat a les platges, mentre que en d'altres ocasions ja ens hem pogut vestir d'entretemps i estrenar mitges de nylon.  Cal dir que faig referència, en tot moment, a Barcelona i, en concret, a la part baixa de Barcelona.

Quan la meva filla que va néixer l'any 75 era petita vam passar uns estius molt frescos i plujosos. Ho sé perquè cada anys comprava katiusques noves ja que s'havien quedat petites, cosa que en el cas del meu fill, que va néixer l'any 80, no va ser així i gairebé no vam fer servir aquest tipus de calçat. A més, també recordo que a escola vam haver de renunciar a unes quantes sortides per aquest motiu. Els turistes, que en aquells anys venien més aviat a cercar el sol que no pas la Sagrada Família es queixaven, no es podia anar a la platja ni gaudir del que els havia promès la propaganda. Fins i tot alguns diaris especulaven amb la possibilitat de contractar seguros de sol que comportessin compensacions als visitants, en cas de mal temps prolongat.

L'any en què vaig conèixer el meu marit va ser el setanta-u, per la tardor, i va fer molta calor fins ben bé Tots Sants. Recordo que m'havia comprat una camisa de llaneta molt fashion i que no hi havia manera d'estrenar-la. Totes aquestes anècdotes van lligades, és clar, a records personals molt vius, quan la vida quotidiana és menys emocionant no en tenim tantes referències emocionals ni meteorològiques. Es recorda molt més un passeig romàntic amb el nòvio sota un paraigua compartit que no pas un xàfec anodí, suportat de forma solitària i avorrida.

De freds i calors n'he vist i patit de totes menes. Enguany en farà cinquanta d'aquelles desgraciades inundacions del seixanta-dos i de l'emblemàtica nevada. Va córrer molta tinta sobre les causes de tantes coses estranyes lligades a la meteorologia. Causes, responsabilitats, canvis en el comportament humà... A finals dels anys cinquanta va fer unes fredorades importants, amb sequera inclosa, que van propiciar migracions de les zones rurals; com que jo i els de la meva generació érem petits i a les cases no hi hacia calefacció ens n'ha quedat, d'aquells anys, el record d'un fred hivernal extraordinari i abusiu i de caramells de glaç penjant per tot arreu. Però, afortunadament, també vam tenir hiverns amables i temperats que no recordem amb la mateixa intensitat.

Un any, en deu fer set o vuit, en el qual érem, per l'agost, en una casa rural de Navarra, un pagès ens va comentar, escoltant els nostres comentaris sobre la persistent manca de pluja, si no ha llovido, ya lloverá. I ja no entraré a fons en tot allò de la sequera, el senyor Montilla, el senyor Baltasar i la Mare de Déu de Montserrat. Va passar i vam tornar a gastar aigua a dolls i tolls, perquè una de les nostres característiques humanes és recordar-nos de  Santa Bàrbara quan trona.

Tot passa quan menys t'ho esperes i la memòria és molt traïdora. Tan sols les hemeroteques serioses ens poden donar pistes fefaents de la realitat. Miro La Vanguardia de fa cinquanta anys i veig que encara feia calor bochornoso a la nostra ciutat i que no acabava de voler ploure. A la coberta, el vicepresident Johnson visitava el Sha de Pèrsia, a Grècia havien patit un teratrèmol. Al costat del parte meteorológico, els sucesos, un home jove, a Málaga, havia apunyalat la seva dona en presència dels fills. Aquesta mena de coses també hi ha qui creu que abans no passaven...

Meteorologia alternativa i viatges en cavallets de fira

Com sol passar sovint, en els nostres inefables mitjans de comunicació, un tema d'actualitat acaba aviat amb tots els anteriors o els fa passar a segon terme. En aquests dies he sentit parlar gairebé de forma monotemàtica, a ràdios i teles, del Barça, de la crisi i de Spanair. Però avui hi ha novetats, ve el fred, un gran fred i només parlen del fred que ve. Arriba a semblar una mena de novetat que pel gener, pel febrer, faci fred. Les ones de fred siberià ens acovardeixen molt més abans d'arribar que quan ja són entre nosaltres.

Per sort, per la ràdio parlen amb immigrants dels països de l'est que expliquen que allà tenien freds de quaranta, trenta graus sota zero i sobrevivien. Al fred i a tantes coses molt pitjors. En un d'aquests programets de bestieses pregunten, doncs, als qui van venir del fred com s'abrigaven, si és millor posar capes o posar una sola peça d'abric i unes quantes ximpleries per l'estil. Al capdavall sembla que tot són gustos i que fins i tot en això de la calor i el fred cadascú és diferent, tèrmicament parlant.

Quan es van fent anys es constata que no hi ha res de nou ni de vell, tot torna i se'n va i que un fred molt fort no arribi des de fa deu, vint, trenta, quaranta anys no vol dir res en el context de la història de la Humanitat, que és, també, relativament curta. Una vegada, crec que era a Navarra, en un estiu d'aquells de sequera dels quals ja no ens en volem recordar, vam comentar el tema amb un pagès. Si no llueve, ya lloverá, ens va dir, amb aquella saviesa resignada dels professionals de les collites quan ja van fent anys. 

Per a tot fa falta perspectiva, però la perspectiva també enganya. Com pot ser que gent de vint, de trenta, de quaranta, de cinquanta, de seixanta o de vuitanta anys afirmi, per exemple, que abans plovia més o que abans feia més fred? El pitjor és que dient-nos tant que farà fred, com quan ens parlen de la crisi o de la inseguretat ciutadana, ens acaben acovardint, no sé si de forma intencionada o inconscient. No sé quantes repeticions fan una veritat, diu Huxley al Món feliç. 

Passem molt de temps fent dues coses igualment inútils: repetir obvietats o especular sobre el que pensem que pot ser i que segurament no serà mai. Les obvietats i les especulacions donen tema a molts debats, fins i tot de grans experts, als quals després, si no passa el que preveien, ningú no reclamarà res. Les tertúlies, un gènere del nostre temps que sembla que encara guadeix de bona salut, dediquen molta estona a les obvietats i a les especulacions.

També existeix, per part de molta gent emprenyada, una tendència a la proclama gratuïta. Volem nosequè, ja!!! Aquest 'ja' que s'ha posat de moda en els cartells reivindicatius és absurd pel fet que no explica què es farà si no ens donen 'ja' el que volem. Perquè resulta també habitual protestar sense preveure què es farà si ningú no fa cas de la protesta. Recordo que fa anys, quan aquella manifestació multitudinària en contra de la Guerra de l'Irak, un mestre jovenet estava molt decebut del fet que malgrat tanta gent al carrer les coses no milloressin. Cada dia tinc menys fe en aquests actes col·lectius que només serveixen per esbravar-se, si al darrera o al davant no hi ha quelcom més sòlid i organitzat i que tingui en compte com es negociarà la demanda i quines vies de participació més directa i democràtica s'han d'establir per al seu seguiment.

Al menys, pel que fa al fred, ningú no tindrà la pensada d'organitzar una manifestació demanant la fi del fred, ja. La fi del fred vindrà quan hagi de venir, tot i que pel mig continuarà la piconada meteorològica als mitjans de comunicació, sobretot si per l'abril, que sembla que ja ha de fer sol i de vegades encara fa fred, anem massa abrigats. I tot això fins que vingui l'onada de calor previsible del juliol i l'agost. Els espais sobre meteorologia tenen molt d'èxit, el més divertit és quan la gent truca, sense cap mena de vergonya, per tal de preguntar quin temps farà el cap de setmana proper i quina roba s'han d'emportar, ja que se'n va a Praga, Berlín, Mallorca o el Figaró.

Un conte de Rodari, autor que no sé si avui es llegeix tant a les escoles com en el meu temps, unes mones que pugen als cavallets expliquen entusiasmades com els agraden els viatges que fan. Però, de fet, només donen voltes i voltes sense anar enlloc. De vegades, molt sovint, em sento com una d'aquelles mones de la rondalla pedagògica, la veritat.